Seré clara i directa; des que el govern de Collboni està a l’Ajuntament de Barcelona, el nombre de desnonaments a la ciutat de Barcelona ha augmentat per primer cop en 10 anys. Una dècada de tendència a la baixa gràcies a la forta organització social i veïnal que existeix a la ciutat en defensa el dret a l’habitatge i també, en bona part, a les polítiques pioneres que va implementar Barcelona en Comú quan estàvem al capdavant del Govern municipal, amb Ada Colau com a Alcaldessa. Malgrat l’augment dels desnonaments després de 10 anys de tendència a la baixa, el Govern del PSC de Barcelona ni en parla. Per què? Això és el que vaig qüestionar en la Comissió d’Ecologia, Urbanisme, Mobilitat i Habitatge d’aquest setembre quan, en nom de Barcelona en Comú, vaig presentar una iniciativa per fer front a aquest drama habitacional al que ni Collboni, ni la resta de responsables d’habitatge, no fan cap referència en les seves intervencions públiques. Gràcies a aquesta iniciativa, Barcelona en Comú hem forçat al Govern municipal a incrementar, com a mínim, en 180 els habitatges que, anualment, ha de destinar a la Mesa d’Emergència. Aquesta mesura és imprescindible si tenim en compte que, d’ençà que Collboni va arribar a l’alcaldia ja fa més de 2 anys, ha retallat les aportacions de pisos a la Mesa d’Emergències en un 66%. Fet que coincideix amb el seu màxim històric de llista d’espera: 749 famílies tenen un expedient aprovat i estaven pendents d’una adjudicació el passat mes de juliol. Així doncs, malgrat que al PSC sembla que no li importa, és evident que ens trobem amb un greu problema de l’habitatge que impacta especialment en les persones que es troben en situacions més vulnerables. Un fet que s’agreuja quan parlem de famílies amb infants i menors, tal com denuncia el col·lectiu que agrupa a famílies i comunitat educativa en defensa del dret a l’habitatge i l’educació dels menors Docents 080.
Tot plegat està passant a la vegada què el sensellarisme ha augmentat un 20% en comparació amb l’any passat, segons les últimes dades de la Fundació Arrels. Què hauria d’estar fent el PSC de Collboni per fer front a l’augment del sensellarisme i al col·lapse de la Mesa d’Emergències en un moment en què el preu del lloguer es troba pels núvols? Quan Barcelona en Comú governava la ciutat, vàrem comprar 1.600 habitatges en 8 anys, uns 200 habitatges a l’any, amb una inversió aproximada de 100 M€ per mandat. En els dos anys que el PSC de Collboni està l’Ajuntament tan sols han comprat 68 habitatges (sí, sí, no és un error: només 68 habitatges! Sembla que hi ha diners per Louis Voiutton, el Circuit de Catalunya i The District, però no per comprar habitatges en els quals poder reallotjar persones que esperen un pis municipal). Aquestes xifres suposen que s’ha retallat en un 83% el nombre d’habitatges comprats per l’Ajuntament respecte dels governs de Barcelona En Comú. Si a més hi afegim el fet que Collboni pretén destinar tan sols 24 M€ a la compra d’habitatge durant els 4 anys del seu mandat, la reducció del pressupost destinat a compra d’habitatges serà del 75%. Veiem, doncs, amb dades sobre la taula, que el Collboni no pretén afrontar la crisi residencial que pateix la ciutat quan aquesta ja és el principal problema dels barcelonins i barcelonines, segons l’últim baròmetre municipal publicat aquest estiu.
Collboni té al davant una greu crisi residencial que solament afronta anunciant que l’any 2028 tancarà els pisos turístics (quan l’any 2027 hi ha eleccions municipals) i entregant les claus de tots els pisos que el Govern dels Comuns vàrem deixar en construcció quan Ada Colau era Alcaldessa. És a dir, un brindis al sol i l’herència de les polítiques d’habitatge de Barcelona en Comú.
Catalunya Plural, 2024 
