Jane Goodall ha mort a 91 anys. Amb ella se’n va una figura irrepetible: científica, activista i, sobretot, algú que va canviar la nostra manera de mirar-nos a nosaltres mateixos. La seva mort no és només una pèrdua per a la primatologia, sinó un moment històric per pensar —de debò— què significa ser humà en un planeta compartit.
Quan Goodall va arribar l’any 1960 a la selva de Gombe, a Tanzània, no tenia un doctorat ni un pla acadèmic mil·limetrat. Portava uns prismàtics, una llibreta i una curiositat gairebé infantil. A diferència d’altres investigadors, no va numerar els ximpanzés que observava: els va posar nom. Flo, Fifi, David Greybeard… No eren objectes d’estudi, eren subjectes amb històries. Aquesta decisió —aparentment menor— va ser en realitat una revolució epistemològica. Goodall no contemplava els animals com a “coses” que il·lustraven una teoria humana, sinó com a éssers amb agència, emocions i cultura pròpies.
Una subversió científica i moral
Goodall va documentar per primera vegada l’ús d’eines entre ximpanzés, va observar caceres coordinades, rituals de dol i comportaments socials complexos. Cada una d’aquestes observacions erosionava un supòsit central de la modernitat: que la cultura, la intel·ligència o la moral eren patrimoni exclusiu de Homo sapiens. Els seus descobriments no només van ampliar la zoologia; van desestabilitzar les jerarquies amb les quals l’ésser humà s’havia situat al cim de la creació.
Durant dècades, bona part de la ciència havia dibuixat una línia taxativa entre “nosaltres” i “ells”. Jane Goodall la va esborrar amb paciència, tendresa i mètode. Davant del distanciament impersonal que dominava la primatologia, va introduir l’empatia com a eina de coneixement. I ho va fer sense caure en el sentimentalisme fàcil: les seves observacions també mostraven la violència entre ximpanzés, les lluites de poder, les traïcions i les reconciliacions. Precisament aquí rau la seva força: mirar sense adorns, però també sense arrogància.
El llegat filosòfic i antropològic
La importància de Jane Goodall transcendeix la ciència natural. La seva obra representa un punt d’inflexió filosòfic i antropològic: ens obliga a replantejar la frontera entre l’humà i el no humà, no com un mur, sinó com una zona porosa de continuïtats i diferències.
La modernitat occidental s’ha construït sobre una sèrie de separacions taxatives: entre cos i ment, cultura i natura, raó i emoció, humans i animals. Aquestes dicotomies han organitzat el nostre pensament, la nostra economia i les nostres institucions. Goodall, amb un clar gest metodològic i existencial, va desarmar una de les més profundes: la que separa la humanitat de la resta d’éssers vius.
La seva mirada no consistia a “humanitzar” els ximpanzés, com a vegades se li va retreure, sinó a reconèixer que la nostra humanitat no és un bloc aïllat, sinó part d’un continu evolutiu i social més ampli. En documentar cultures de ximpanzés —maneres d’aprendre, transmetre coneixement, establir jerarquies o resoldre conflictes— va mostrar que moltes capacitats que crèiem exclusivament humanes són, en realitat, modulacions de facultats compartides.
En aquest sentit, la seva feina s’inscriu en la línia de qui ha qüestionat l’antropocentrisme des de diverses disciplines: des de Darwin fins a Donna Haraway, passant pels etòlegs que van mostrar la intel·ligència animal en corbs, dofins o elefants. Però Goodall va aportar-hi quelcom singular: un testimoni pacient, encarnat i prolongat en el temps que desmunta, no amb teories abstractes sinó amb dècades d’observació, la idea d’un abisme insalvable entre espècies.
Des del punt de vista antropològic, el seu llegat obliga a revisar com definim la cultura, la tècnica o la política. Si aquestes nocions s’apliquen, amb matisos, a comunitats no humanes, aleshores la nostra pròpia autoimatge com a espècie esdevé menys excepcional i més relacional. No som els únics que creem eines, ni els únics que plorem els nostres morts, ni els únics que formem aliances o exercim poder. Aquesta constatació no rebaixa la nostra dignitat: la situa en un lloc diferent, menys solitari i més compartit.
Corresponsabilitat en un planeta comú
Aquesta ampliació del marc conceptual no és un exercici teòric estèril. Per a Goodall, tenia conseqüències polítiques i ètiques molt concretes. A través de l’Institut Jane Goodall i del programa educatiu Roots & Shoots, va impulsar projectes de conservació, educació ambiental i activisme comunitari en desenes de països. Sempre insistia que la protecció de la natura no és un acte de generositat humana, sinó un gest de corresponsabilitat.
En un temps en què la crisi climàtica i la sisena extinció massiva amenacen l’estabilitat del planeta, aquest missatge adquireix una urgència renovada. Goodall va comprendre que no n’hi ha prou amb acumular dades sobre biodiversitat: cal reconfigurar la nostra posició ètica i política en el món vivent. Som una espècie més entre moltes, i les nostres accions tenen conseqüències sistèmiques que no podem continuar ignorant.
La seva insistència en l’empatia no era ingènua: era estratègica. Sabia que per transformar la nostra relació amb l’entorn no n’hi ha prou amb xifres; cal canviar el relat que ens expliquem sobre qui som. Si deixem de situar-nos com a amos i comencem a reconèixer-nos com a participants en un entramat viu, la conservació deixa de ser una croada unilateral i es converteix en una tasca compartida.
Goodall solia dir que cada persona pot marcar la diferència, i que la suma de petites accions quotidianes podia tenir un impacte real. Però aquest optimisme estava sostingut per una convicció més profunda: que el món no és “nostre” per salvar-lo, sinó “de tothom” per cuidar-lo plegats.
