Ada i greta “sur mer”?

De l’1 de setembre al 3 d’octubre

1 de setembre: la periodista i escriptora Empar Moliner publicava un article a l’Ara titulat “Ada i Greta ‘sur mer’”. La primera frase ja era definitòria del contingut burleta: “Sap greu que la flota aquesta, amb Greta Thunberg i Ada Colau, hagi hagut de tornar a port per mala mar, però és que un naufragi no hauria estat gaire edificant”. No va ser ni de lluny la desqualificació més agra: un exdirigent convergent, segurament acostumat a anar amb iot, menyspreava la manca d’experiència en navegació dels participants. Els insults apareguts en diversos mitjans foren múltiples: Aliança Catalana va parlar de “la nova Armada Invencible”, i alguns opinadors van escriure “Ada i Greta se’n van d’excursió”, “Arribaran a Gaza per Nadal”, “El xou d’Ada i Greta”, o “una expedició ridícula”. Evidentment, des de l’entorn d’Israel no es va desaprofitar l’ocasió d’afegir-se a la crítica més àcida; l’escriptora Gabriela Keselman considerava els integrants de la Flotilla com “idiotes inútils que reparteixen propaganda”.

3 d’octubre: després d’un mes de navegació i de ser atacada en diverses ocasions per drons, la Flotilla va ser interceptada en aigües internacionals de forma il·legal per l’exèrcit israelià. Les prop de 500 persones detingudes, entre elles Ada i Greta ‘sur mer’, apareixen assegudes al terra d’una gran sala mentre el líder d’extrema dreta Ben Gvir, ministre de Seguretat Nacional del govern genocida de Netanyahu, les insulta acusant-les de “terroristes”.

Ara, a Catalunya, potser algunes de les persones que es van acarnissar amb la Flotilla mesurarien les seves paraules. Però precisament avui, ens podem preguntar el perquè de determinades reaccions. Un sector de la dreta nacionalista de casa nostra té dos dimonis en el seu imaginari: les organitzacions de solidaritat amb Palestina i Ada Colau. La mania es fonamenta en raons diferents, però, si s’ajunten totes dues, la reacció és extremadament violenta.

Catalunya, Palestina i Israel

És prou coneguda l’admiració, de CiU primer i de l’independentisme conservador després, per Israel. S’ha seguit de prop la construcció d’un nou estat basat en una identitat única que podria servir d’exemple per bastir un estat català. També, ja fa molts anys, hi va haver un emmirallament en l’experiència dels kibbutzim, que Noam Chomsky va definir com “l’avançada del colonialisme i el sionisme”. Aquesta inclinació pro-Israel, que el metge palestí Salah Jamal va voler combatre quan va arribar a Barcelona l’any 1969, ha tingut diverses manifestacions al llarg dels anys com les pressions per evitar el recital de Lluís Llach al Palau d’Esports l’any 1988 a favor de la causa Palestina, organitzat per la Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, que encapçalava Jordi Sánchez. Alguns dels que durant el procés van aplaudir Llach i Sánchez havien intentat impedir una de les seves iniciatives a favor d’un poble oprimit.

La por a Ada Colau

També Ada Colau provoca urticària en els mateixos sectors. No li perdonen que, l’any 2015, en ple procés independentista, arrabassés l’alcaldia de Barcelona al convergent Xavier Trias i que governés vuit anys la ciutat defensant uns valors contraposats als dels lobbies que intenten definir la capital de Catalunya en funció dels seus interessos econòmics. L’Ada encara fa por i d’aquí les reaccions més agressives.

Quan en la Flotilla han confluït allò que representa la solidaritat catalana amb Palestina i el protagonisme lògic d’Ada Colau, les desqualificacions s’han multiplicat. És ben igual. Malgrat tots els presagis interessats, la Flotilla ha arribat fins a prop de Gaza i si no hi ha pogut desembarcar ha estat per l’atac d’Israel. Però ha complert la seva missió, més enllà de portar ajut humanitari: posar en l’agenda mundial el genocidi a Gaza. És ben significatiu que la mobilització popular en protesta per la presència un equip d’Israel a la Vuelta a España i la Flotilla hagin aconseguit modificar posicions governamentals que semblaven inamovibles. Avui a Catalunya hi ha una opinió pública àmpliament favorable a Palestina i contrària a Israel mobilitzada davant el genocidi que està perpetrant Netanyahu. I això provoca desconcert i frustració en els sectors més proisraelians que veuen com les organitzacions que des de fa molts anys defensen el dret de Palestina a existir han guanyat la partida als nostres carrers i les nostres cases, tot i que encara no s’hagi pogut posar punt final a la bogeria desfermada per un Israel apuntalat, cada vegada més en solitari, per Donald Trump.

Coincidències significatives

I encara podríem incorporar un altre element de reflexió: els arguments nascuts des de Catalunya citats en l’inici de l’article són iguals als utilitzats per l’extrema dreta espanyola present dins el PP d’Isabel Díaz Ayuso ( “assemblea estudiantil flotant”) o del seu portaveu (“HamásMadrid” per referir-se al partit Más Madrid) o de Vox (“nens de papà que juguen fer-se els herois”). La coincidència entre els atacs nascuts a Catalunya i a Espanya no ens han de sorprendre si ens referim a PP i Vox i a Aliança Catalana. Però potser haurien de fer pensar als que s’hi han sumat tot i venir de tradicions democràtiques.