Les declaracions recents de Bob Pop, activista cultural i figura lligada als comuns, han sacsejat el tauler de l’esquerra barcelonina. El seu anunci d’interès per optar a l’alcaldia de Barcelona ha generat sorpresa, entusiasme, i també debat dins i fora del partit. Parlem amb ell sobre les seves motivacions, la seva visió de la ciutat i la seva proposta d’una política que combini ambició, compromís… i del sentit de l’humor.
El teu anunci va sorprendre a molts i moltes, així que deixa’m que et pregunti de manera directa: va de debò el teu interès per a ser el següent alcalde de Barcelona?
Va de debò. I va de sorprendre, de demostrar que hi ha vida i que es poden coses. Estic completament a la disposició del partit, de les bases i de l’espai polític que em representa: els comuns. He estat al costat d’Ada Colau durant anys, secundant-la en moltes campanyes, i crec que ara és el moment de fer un pas endavant. També hi ha alguna cosa que té a veure amb recuperar la il·lusió des d’altres llocs, amb fer política des del lúdic, des de l’inesperat. Vull que també sigui divertit, saps? En l’esquerra no solem donar-nos permís per a la diversió, i això és un error.
I com ha reaccionat el teu entorn polític més pròxim?
He rebut missatges de tota mena, també des de dins del partit. Alguns preguntaven: “Però això de què va?” I ho entenc. No és l’habitual. Però també m’han agraït molt que fes el pas. Ahir mateix vaig parlar amb persones del partit i va ser tot molt positiu. Em van explicar com serien els processos, quins passos seguir… Estic en contacte, soc militant des de fa molts anys, i això no és una bogeria improvisada. Estic fent les coses amb respecte i dins del marc del partit.
En termes de proposta política, quins són els eixos que t’agradaria posar sobre la taula?
Barcelona és una ciutat que m’emociona, però que també em preocupa. Tinc la sensació que alguna vegada va haver-hi un projecte —un projecte col·lectiu, del partit— que ens il·lusionava. Ada va fer una cosa molt important: ens va retornar les ganes de fer política, d’intervenir en el comuna. Ara sento que Barcelona s’ha convertit en un producte de consum, i això cal canviar-ho. Una amiga em va dir una frase que em va marcar: “Volem a Barcelona, però necessitem que Barcelona ens vulgui també.” Això em ressona moltíssim. És com estar en una relació desigual: tu dones, però la ciutat es va tornant aliena. Ja no ens pertany.
I qui creus que estan fent que aquesta desconnexió creixi?
No són només els turistes, que ja és un clàssic. És tot un ecosistema d’actors: els nòmades digitals, els fons d’inversió, els creuers… Tota aquesta lògica del capital que converteix a Barcelona en un aparador, un parc temàtic. És una ciutat meravellosa, sí, però cada vegada més difícil per a viure.
I el que vull no és només denunciar-ho, sinó pensar en com revertir-ho. Que torni a ser un lloc habitable, no sols visitable. Que ens retorni espais de vida, de comunitat, de sentit.
Quines mesures concretes veus necessàries per a aconseguir això?
Remunicipalitzar serveis és clau. Recuperar el control sobre el bàsic. Però també necessitem espais de trobada reals, no de consum. Llocs on la gent pugui veure’s, parlar-se, conèixer-se. Per a mi, aquesta és la millor manera de lluitar contra el feixisme: la trobada directa. No vull assabentar-me dels perills dels meus veïns perquè Ana Rosa m’ho diu. Vull conèixer als meus veïns perquè viu amb ells. Perquè compartim ciutat, problemes, aspiracions. I perquè la por només creix quan estem aïllats.
Parlaves abans d’una manera diferent d’exercir el poder. Què significa això per a tu?
Ser honest. Si arribo a ser alcalde, m’agradaria explicar molt clarament què puc fer, què no puc fer, i per què. I si alguna cosa no es pot fer, com intentar-ho d’una altra manera. No crec a vendre fum. Crec en la política que reconeix els seus límits, però també busca camins alternatius. I això passa per canviar l’estil de govern, per no repetir el mateix amb altres cares. Ser diferents de veritat. Transparents, accessibles, imperfectes fins i tot, però autèntics.
Sembla, no obstant això, que no vivim en una època on la confiança en el poder transformador de la política cotitzi a l’alça.
De la mateixa forma que crec que la ficció pot crear realitats noves, també la política pot fer-ho. Però cal atrevir-se a imaginar, a proposar altres maneres de fer, de viure, de decidir. No sols gestionar el que hi ha, sinó empènyer cap al que pot ser.
