Un viatge interior pel desert convertit en no-lloc

OPINIÓ ORIGINAL DE CULTES.CAT

*Conté spoilers*

L’Acadèmia de Cinema s’ha decantat per la psicodèlica Sirat com a representant espanyola als Òscars, passant per damunt de Romería, de Carla Simón, o El Cautivo, d’Alejandro Amenábar, entre d’altres precandidates. Pel que fa al llargmetratge de Laxe, el que inquieta més enllà de la seva elecció, és la proposta en si mateixa: una pel·lícula que aconsegueix arrencar qualsevol rastre de significat a un territori amb una gran càrrega política com és el desert del Sàhara Occidental, que limita amb el Marroc i Mauritània.

Es podria pensar que aquest buidatge de sentit és deliberat, ja que en un moment del metratge un dels protagonistes apaga una ràdio que anuncia una imminent guerra mundial —de la qual s’han anat donant pistes, com la irrupció de l’exèrcit marroquí desallotjant els europeus de la rave, o el posterior caos que es veu a les carreteres—. El que es podria llegir com un gest de rebuig explícit a qualsevol marc polític, en realitat, no significa res. L’actitud ni és política ni intencionadament en contra, és la reducció de l’espai a un fons estètic on desenvolupar les fantasies madmaxianes d’un director que utilitza la crueltat com a eina per a trobar-se a si mateix.

En paraules del mateix Laxe, en diverses entrevistes i presentacions, la pel·lícula és com “el Tao”: un viatge, un ritu de pas, la història de l’heroi aniquilat que es veu obligat a mirar cap endins —potser un mirall de la seva autopercepció—. Sí, després del visionat vaig haver de fer cerques per internet perquè ell m’expliqués què pretenia amb la pel·lícula.

La proposta no ha de ser necessàriament militant ni pedagògica. Tanmateix, en optar per esborrar qualsevol context històric i geopolític a favor d’un suposat camí de creixement personal, Sirat acaba reforçant la idea problemàtica del territori com a escenari i els seus habitants com a attrezzo. “Fes que tot exploti”, exclama de manera “facilona” una de les protagonistes abans de volar pels aires i iniciar així les aventures dels personatges en l’espai que emula els murs —coneguts també com a murs de la vergonya— alçats pel Marroc als territoris ocupats, un lloc àmpliament militaritzat i que seria literalment un camp de mines.

La seqüència d’explosions sembla no tenir origen ni context; la imatge d’aquell lloc —“la frontera amb Mauritània”, on ells mateixos deien que es dirigien— i la seva existència es converteixen en un accident surrealista, un instrument al servei de l’atmosfera psicotròpica, una eina perquè el protagonista sigui capaç de caminar sense por quan ha estat desposseït de tot.

En aquest sentit, no resulta exagerat afirmar que Laxe signa amb Sirat el seu propi manifest de Pedro Pastor del cinema espanyol. Un autor que, després de la celebrada O que arde, se sent cridat a dinamitar els codis narratius per bolcar a la pantalla els seus deliris neohippies. Afirma que la pel·lícula el transcendeix, quan el que es pot veure és un ego descomunal que acaba absorbint-ho tot —del relat a la cultura i el territori que filma— i que només aconsegueix rodar un miratge de si mateix, un oasis al desert amb la imatge de Narcís reflectida.

Si es volia plasmar un camí iniciàtic, un “tao” o una mirada cap a l’interior, potser no era el més encertat fer-ho en un espai amb memòria, conflicte i despossessió, un territori ocupat i encara pendent de descolonització, on qualsevol gest artístic mal executat corre el risc no només de reproduir lògiques colonials, sinó d’apropiar-se’n.