Potser Vallcarca tingui dins seu la possessió de totes les virtuts i defectes que filen l’avenir de Barcelona.
Durant tot l’estiu, en el que vaig poder deixar la ciutat per a pensar-la millor, vaig desitjar amb totes les meves forces tornar per a trepitjar aquest barri, on es condensen tantes paradoxes i contradiccions. El més elemental, repetit en aquesta pàgina més d’una vegada, és la màxima, segons la qual allò del que no es parla és invisible als ulls de la majoria.
Per la seva ubicació al plànol, Vallcarca no és gaire freqüentada per la ciutadania. Al tenir com a límit, en general d’inici, plaça Lesseps, molts no passen d’aquest punt, sense avançar més enllà dels Josepets, en realitat una església dedicada a la mare de Déu de Gràcia, o la Biblioteca Fuster, com si després arribés el buit.
En cert sentit podria ser així si es compleixen els designis municipals, obsedits durant el segle en carregar-se el passat junt amb l’acció especuladora de poders com Núñez i Navarro. Això pot percebre’s amb una primera desaparició sempre recordada, la de la Casita Blanca, el meubé per excel·lència durant dècades, el mateix que, eliminant-lo, cancel·là a nivell espacial una constel·lació de memòries i orgasmes.
Després del mateix es situava i situa el carrer de Bolívar, potser la meva principal preocupació. Fa anys, a una estranya votació, l’Ajuntament aprovà la creació d’una, en absolut imprescindible, rambla verda, més que res perquè el barri ja té dues avingudes significatives, República Argentina i Vallcarca, pel que donar-li una tercera més aviat sembla quelcom forçat per a justificar ves a saber què.
La rambla ha de fotre enlaire totes les particularitats del carrer Bolívar, un dels més emblemàtics del nostre passeig i a vessar de referències de pes, des de l’antiguetat d’algunes vivendes, datades a finals del segle XVIII, fins a un preciós patrimoni que les autoritats pretenen no ponderar per a arrasar-lo amb més solvència.Els habitants d’aquest immoble, potser un dels més especials de tota Barcelona, tenen molt clar qui són els culpables. Abans foren els Comuns, però des de que Collboni governa el PSC s’ha tret al barri la màscara i declara amb entusiasme el seu amor pels especuladors.
La rambla, sens dubte, pot ser un negoci molt en la senda neocon de la Casa gran, regida, segons diuen, per una formació d’esquerres. La anterior al comandament, més progressista que l’actual, em concedí en el seu moment audiència per a comentar la jugada, fins i tot acceptant que alguns edificis, més enllà de la casa Comas d’Argemir que ha de conservar-se sí o sí, podrien quedar-se, doncs res impedeix que una avinguda tingui edificis al seu bell mig, més encara si és, ho suposem, peatonal.
Aquesta manca de respecte és la mateixa que trobem als detalls i als solars. El de la plaça junt al metro, on hi hagué les barraques, clama al cel com a nucli de tensió. El rovell de l’ou antic llangueix.
Com és comprensible, si preguntàrem als crítics respondrien allò contrari, a més de constatar com des de fa temps s’han preocupat per a millorar els metres abandonats del carrer Farigola i els alentorns, fer-los sostenibles i erigir-se en focus de protesta que somnia amb una Vallcarca que sigui la tomba de tants i tants txantxullos de l’especulació.
Però ja sabeu, el crit socialista d’aquest darrer any, excepte quan Collboni tapa el seu no governar omplint-se la boca amb Palestina, és el d’edificar amb tot novíssim per a posar-se medalles de vivenda social. Aquesta ambició propicia als barris tirar avall casetes que atorgaven personalitat, com a la rambla Volart del Guinardó.
Perquè? Doncs pel que insistim, si no se’n parla la barra lliure és ben servida, per això aquest caminar per Vallcarca té sentit, per a diagnosticar l’estat de les coses des d’un barri on no hi ha pietat ni atenció al passat i a la identitat que vertebra l’avui de totes les Barcelones.
