A Palestina Infinita. Crónicas de despojo y retorno (Editorial Ariel), la periodista Yasna Mussa entrellaça gairebé dues dècades de viatges, cobertures i vincles personals amb la història del poble palestí. El llibre és alhora una crònica política i una memòria íntima: des de la seva primera visita a Cisjordània el 2007 fins al seu treball recent a les fronteres de Gaza, Mussa construeix una narrativa compromesa, on Palestina no és només un territori en conflicte, sinó també una pregunta identitària, una ferida històrica i una promesa de retorn.
Conversem amb ella amb motiu de la publicació del llibre, però també més enllà d’aquest: sobre la centralitat del relat, la deshumanització com a estratègia de guerra, el lloc del periodisme en temps de bloqueig informatiu, i la marca colonial que persisteix sota noves formes en el present. “La meva entrada a Palestina sempre va estar tenyida d’aquesta consciència de drets humans”, afirma.
També parlem de com les veus palestines han començat a ocupar nous espais mediàtics i culturals, trencant amb dècades de distorsió narrativa. “Per primera vegada, els palestins estan guanyant en termes narratius”, assenyala Mussa, reconeixent el canvi de to en la manera com s’explica —i s’escolta— aquesta història. Al llarg de l’entrevista, Mussa traça connexions entre Palestina i Xile, entre colonialisme i dictadura, entre memòria i resistència. I tanca amb una certesa: el que dona esperança és veure com, fins i tot en condicions extremes, el poble palestí continua defensant la vida.
Has dedicat més d’una dècada a seguir aquesta història. Què és el que t’impulsa a tornar una vegada i una altra a Palestina, especialment a Gaza? Què et mou?
M’impulsa una urgència ètica i vital. La necessitat de continuar parlant del tema, d’evitar que es normalitzi el silenci. El que passa a Palestina no pot deixar de ser anomenat, perquè mentre no hi hagi una solució real, mentre no s’aturi el genocidi —que ha passat durant dècades, de manera sistemàtica i moltes vegades silenciada—, parlar es converteix en un deure.
A més, hi ha una cosa molt concreta: l’accés. Jo estic fora del territori i això em permet alçar la veu sense el nivell de risc que afronten molts i moltes col·legues palestins que hi són. Ells són perseguits, censurats, marcats, amenaçats. Molts han perdut la vida per explicar el que veuen. Llavors, des del meu lloc, aquesta possibilitat d’explicar es converteix també en una responsabilitat.
Som molts els que estem fora, però no tots fem aquesta feina. Per què tu? Recordes algun moment, alguna imatge, que t’hagi marcat especialment en començar?
Sí, clarament. En el meu cas, tot va començar com una recerca d’identitat personal. El meu pare, des que tinc memòria, em va mostrar la cultura àrab, em va parlar de Palestina com d’alguna cosa molt propera, tot i que vivíem a Xile. No era un tema distant o exòtic: era part de la meva història, encara que jo no ho entengués del tot quan era petita.
Un punt d’inflexió va ser quan ell va viatjar, quan jo tenia 17 anys, i es va retrobar amb la nostra família a Beit Safafa, a Jerusalem. Escoltar-lo explicar el que va viure allà, com va ser rebut, com va reconèixer rostres i llocs que només coneixia per relats familiars, va ser profundament commovedor. Em va fer sentir que jo també volia fer aquell camí. Des d’aquell moment, vaig sentir que Palestina no era només una causa internacional que m’interessava per raons polítiques o ètiques, sinó una cosa íntima. Un mirall que em permetia entendre’m a mi mateixa.
Com s’entrellacen la teva biografia xilena i la teva història palestina? Hi veus algun diàleg possible entre l’experiència de Xile —el seu passat dictatorial, els processos constituents recents— i la història del poble palestí?
La connexió és molt forta i, per a mi, inevitable. A la meva infància i adolescència, la història recent de Xile —la dictadura de Pinochet, les violacions dels drets humans, la lluita per la justícia i la memòria— formava part de la vida quotidiana. El meu pare va ser pres polític, va patir tortures. Des de petita vaig acompanyar marxes, vaig veure la meva família organitzar-se, exigir justícia. Aquesta sensibilitat es va formar molt aviat.
Aleshores, quan vaig començar a conèixer la història palestina més profundament, vaig començar a veure paral·lels clars: la violència estructural, l’ocupació, la repressió de la protesta, la criminalització de les resistències. També la complicitat internacional, els silencis mediàtics, la intervenció estrangera. A Xile, els Estats Units van jugar un paper central en el cop d’estat i en el sosteniment de la dictadura. A Palestina, aquest patró es repeteix amb altres noms, però la lògica de control i colonització és molt similar.
Aquesta lectura comparada em va ajudar a entendre que les lluites pels drets humans no són aïllades, que estan connectades, i que comprendre’n una ens ajuda a il·luminar l’altra.
Al llibre menciones un d’aquells vídeos creats amb intel·ligència artificial, amb Trump en una platja anomenada “la nova Gaza”. Què en penses del procés de pau que s’està desenvolupant?
La paraula “pau” s’utilitza molt, però poques vegades ve acompanyada de justícia. Quan sento anuncis d’alto el foc, la meva primera reacció és pensar en les vides que es podrien salvar, en la possibilitat que almenys s’aturi momentàniament l’horror. Això, és clar, és positiu. Però quan s’observa de prop el que passa realment sobre el terreny —els bombardejos que continuen, l’entrada d’ajuda humanitària que segueix bloquejada, els assassinats que no cessen—, costa confiar en la sinceritat d’aquests anuncis.
A més, la manera com s’articula aquest procés de pau també importa. No es pot construir justícia amb els mateixos actors que van ser responsables dels crims. Que figures com Tony Blair o Jared Kushner estiguin involucrades en negociacions sobre el futur de Gaza és un senyal preocupant. No són neutrals. Tenen interessos clars, trajectòries d’intervenció directa en conflictes, d’alineament amb Israel o amb visions profundament colonialistes.
I més enllà dels noms, l’enfocament mateix és problemàtic: ¿s’està negociant amb el poble palestí, o sobre el poble palestí? La diferència és enorme. La pau vertadera no pot ser imposada des de fora.
Dona la impressió que la marca neocolonial continua present, fins i tot en els noms que apareixen. Què et suggereix el fet que figures com Tony Blair siguin considerades per a rols de mediació?
És simptomàtic. Que Blair torni a escena, després del seu paper al costat de Bush en la invasió de l’Iraq, ens diu molt del tipus de pau que es pretén: una pau de vencedors, no una pau justa. Hi ha una memòria històrica molt forta a la regió respecte al colonialisme britànic, i la seva presència reactiva moltes ferides.
A més, hi ha un gest profundament simbòlic aquí: no només no s’escolta el poble palestí, sinó que se’l reemplaça a la taula de negociacions per figures que representen exactament el contrari del que Palestina exigeix. Això reforça la idea que el procés no busca una solució real, sinó administrar el conflicte.
El teu primer viatge va ser el 2007. Han passat gairebé 20 anys des de llavors. Quins canvis, quines continuïtats has observat en aquests anys? Quina evolució has vist a la regió i en la narrativa?
He vist moltes coses transformar-se i d’altres que romanen amb una brutal continuïtat. El 2007 vaig viatjar a Cisjordània, vaig conèixer la nostra família palestina, i va ser un moment fundacional. Però el 2014, quan hi vaig tornar com a periodista, Israel em va deportar. Des de llavors, tinc prohibida l’entrada a Palestina. Per això la meva feina s’ha desenvolupat des dels marges: Jordània, Líban, Síria, Egipte… des d’on es pot mirar, escoltar i explicar.
El que més m’ha impressionat amb els anys és la persistència del desig de retorn. Malgrat la repressió, l’exili, les condicions extremes, els palestins no han renunciat al seu dret a tornar a casa seva. Aquest dret no és només simbòlic: és concret, material, emocional. És present en cada conversa, en cada campament de refugiats.
I alhora, hi ha hagut un buidament institucional molt fort. L’Autoritat Nacional Palestina ja no representa la majoria, ni dins ni fora del territori. Les noves generacions busquen altres formes d’organització, de resistència, de relat. I aquí hi ha un canvi important.
Encara es parla de la solució dels dos estats, però fins i tot alguns israelians comencen a qüestionar-la. Com ho veus tu? Quines possibilitats reals hi veus avui?
La solució dels dos estats em sembla, avui dia, una fórmula esgotada. S’ha convertit en un mantra diplomàtic, repetit sense convicció. Fins i tot els qui la defensen saben que, sobre el terreny, no té viabilitat. La fragmentació del territori, l’expansió dels assentaments il·legals, el mur, els checkpoints, tot apunta en la direcció oposada.
Irònicament, la idea d’un sol estat amb drets iguals per a tothom —sense importar religió o origen ètnic—, que durant dècades va ser considerada radical o marginal, avui sembla més assenyada. Més ètica, fins i tot. Encara que també més llunyana, perquè implica desmuntar una estructura de supremacia profundament arrelada.
El que sí veig clar és que no pot haver-hi solució sense descolonització. I això implica repensar-ho tot: fronteres, sobirania, propietat, memòria.
