Deia la recentment traspassada Assata Shakur que no hi ha ningú al món, ni en la història que hagi aconseguit la llibertat apel·lant al sentit comú, i quan més dies passen més penso que és una reflexió molt encertada. Apel·lar a la irracionalitat que planteja el populisme no és possible des de la raó, des del sentit comú ni l’argument crític.
Un exemple recent el tenim en l’innombrable home taronja; aquest home poderós se sent amb el dret d’insultar una activista jove com Greta Thunberg; ell la pot titllar de boja per donar suport a Palestina mentre ell organitza una cerimònia pseudoreligiosa de ponderació a la seva persona. Com apel·lar al sentit comú d’aquest mascle alfa si ell ha superat tots els límits de la irracionalitat?
Aquells que apel·len a l’odi, la cobdícia, estan interpel·lant els sentiments foscos de la gent per arrabassar la capacitat d’anàlisi crític. Fan veure que l’odi és la resposta als problemes mentre els accentuen. Israel Diaz Ayuso és un bon exemple d’això a l’estat veí, fa crítiques estúpides per excitar les baixes passions dels i les madrilenyes i, de pas, fer camí cap a la presidència enlloc de l’amic del Marcial Dorado.
Odi contra el pobre, contra el migrant, contra les dones, contra tot allò que posi un bri de dubte a l’exercici del poder autocràtic -tan diferent de l’autocrítica marxista-. I aquí entrem les dones migrants, amb les nostres motxilles però també el nostre instint de supervivència i el nostre sentit de l’humor. Per recordar a aquests senyoros i les seves sequaces que la diferència suma, que aquesta terra és la que ens acull i que els nostres drets no hi ha odi que ens els arrabassi.
L’article 1 de la Declaració universal dels Drets Humans diu: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” En pròpia carn us podem explicar que el tracte fraternal no és comú a tothom i que lliures i iguals volem ser-ho però se’ns vol esclaus i esclaves. Per ser pobres, per ser diferents, pel color de pell, per ser dones… Possiblement perquè la raó i la consciència actualment van quedant fora del tauler de joc de les institucions i els partits polítics.
Com sinó s’entendria que un partit polític que lluita pels drets del seu poble, com és Junts per Catalunya, faci la proposta que calen 10 anys d’empadronament per accedir a un pis de protecció oficial? La gran crisi actual de l’habitatge és degut a una pujada de preus inassumible, a l’especulació, però busquen culpar algú més avall i seguir beneficiant els poderosos. Es van acostant, per un grapat de vots, a les tesis del Carioco o de la Nòvia cadàver. Busquen culpar als pobres, als migrants, als diferents, perquè és més fàcil apel·lar a la irracional que construir arguments sòlids que construeixin una societat més justa.
La ja molt enyorada Assata Shakur escrivia en un dels seus poemes -Affirmation-:
Em van tancar els sense llei.
Em van emmanillar els odiadors.
Em van emmordassar els cobejosos.
I, si hi ha alguna cosa que sé,
és que un mur és només un mur
i res més que això.
Es pot enderrocar.
I això farem, enderrocar murs que ens divideixen i ens cataloguen per crear desconfiança i odi.
PD. Visca Palestina Lliure
