Goldman Sachs ha pronosticat que, per a l’any 2075, la Xina i l’Índia avançaran els Estats Units, especialment si aquest últim país continua amb les actuals polítiques restrictives. I, llevat que la Unió Europea emergeixi com un sol actor, només el Regne Unit i Alemanya es trobaran entre les quinze principals potències econòmiques. Aquest fet, que suposa una pèrdua important de competitivitat, juntament amb l’amenaça russa i la retirada del suport dels Estats Units a Europa, obliga la UE a buscar aliances paneuropees per sobreviure com a actor global davant tots aquests canvis.
Fins a la crisi del 2008, la democràcia —especialment a Europa— era sinònim de benestar. Des d’aleshores, però, hem vist com les dictadures manipulatives també han començat a ser-ho. L’origen d’aquest canvi rau en l’augment de les desigualtats i en la ruptura de l’ascensor social, especialment dins de la classe mitjana, fet que ha portat al rebuig de la democràcia, dels partits tradicionals i a l’increment de l’abstenció com a resposta a les polítiques d’austeritat aplicades per sortir de la crisi, les quals van dinamitar les bases de la pau social. L’estat del benestar i l’estat de dret han estat fins ara el nostre segell distintiu.
Aquests retalls també van repercutir en una primera onada d’infrafinançament de les Organitzacions Internacionals. Les Nacions Unides van començar llavors un declivi en el concepte de “missions de pau”, especialment pel que fa als simbòlics cascos blaus. Des d’aleshores, aquestes missions han passat a ser híbrides, delegant part de la seva execució en organitzacions regionals com la Unió Africana. Aquí s’entreveuen els primers símptomes d’una crisi del multilateralisme, que actualment afronta enemics deliberats.
Quin paper hauria de jugar la UE davant un món de múltiples crisis, en què cadascuna d’aquestes adoptarà dimensions gegantines —desastres naturals, migracions, crisis sanitàries, financeres, de subministraments, de conflictes per l’escassetat de recursos (un dels més rellevants, el de l’aigua), etc.? Quines posicions hauria d’adoptar davant la intel·ligència artificial, les smart cities, el transhumanisme o la sostenibilitat del planeta? Hauria d’apostar pel model d’acceleració capitalista, pel decreixement o per una tercera via mixta?
Mentre la UE no resolgui les seves principals tensions internes —ara mateix entre avançar en la integració o cedir davant el creixent populisme que busca retornar sobirania als estats— no podrà competir com a actor global, i encara menys respondre a tots aquests reptes futurs. Recentment hem vist com el populisme antiintegració ha superat la barrera del 30% dels vots en dues eleccions. El multimilionari prorús Andrej Babis ha guanyat les eleccions txeques amb més del 35% dels vots sota la candidatura “Acció de Ciutadans Insatisfets”. I el parlament eslovac acaba d’aprovar una esmena perquè el seu dret nacional prevalgui sobre el comunitari. El sorprenent és que 90 dels 99 diputats, inclosa l’oposició, hi van votar a favor.
A falta de veure si això esdevé una tendència, defensar una UE comunitària ja no seria suficient ni per als defensors de la integració. Per fer front a tots aquests desafiaments —especialment els tecnològics i de defensa— la Unió Europea hauria de segellar aliances paneuropees si no vol passar a ser irrellevant en el nou ordre mundial. La UE sempre ha estat un actor respectat, però podria veure minvat el seu prestigi si no resol les seves tensions internes, fet que la seva actuació a Gaza podria accelerar.
