Peter Thiel no és només un milionari excèntric. Cofundador de PayPal, Palantir i un dels primers inversors de Facebook, és també una de les figures més controvertides —és a dir, perilloses — del capitalisme tecnològic que cada vegada domina més àmbits de la vida democràtica dels Estats Units. La seva influència va molt més enllà de les finances: arriba a la ideologia, la política i les tecnologies de vigilància massiva.
En un assaig del 2009 titulat The Education of a Libertarian, Thiel va escriure que “la llibertat i la democràcia ja no són compatibles”. La frase resumeix gran part del seu pensament: creu que el progrés exigeix decisions impopulars, lideratges forts i, sobretot, que les majories no interfereixin en els plans de les elits innovadores.
Thiel combina llibertarianisme econòmic, darwinisme social i una visió gairebé religiosa del futur. Defensa la idea que els individus més brillants han de liderar sense traves burocràtiques ni regulacions. Segons aquesta lògica, l’Estat només serveix si protegeix la innovació i castiga la dissidència.
Ha estat promotor d’idees radicals com les seasteads —ciutats flotants sense lleis nacionals— i ha invertit milions en recerca sobre la immortalitat, la intel·ligència artificial i la criogènia. Tot des de una visió tecnocràtica que idealitza un futur governat per enginyers, algoritmes i capital privat.
Palantir, vigilància i control: la distopia feta programari
Un dels projectes més polèmics de Thiel és Palantir Technologies, una empresa especialitzada en l’anàlisi massiva de dades i la vigilància predictiva. El nom prové d’El Senyor dels Anells: les pedres màgiques que permeten veure a distància. Però, com a la novel·la de Tolkien, el seu ús tendeix a corrompre.
Palantir ha treballat amb el Pentàgon, la CIA i especialment amb ICE (l’agència d’immigració dels Estats Units), proporcionant eines per rastrejar, perfilar i detenir persones migrants. El 2021, els seus contractes públics van superar els 1.500 milions de dòlars. No és una startup qualsevol: és una peça clau del nou complex militar-digital.
A diferència d’altres magnats tecnològics, Thiel no amaga el seu posicionament ideològic. Va ser un dels pocs milionaris de Silicon Valley que va donar suport públicament a Donald Trump el 2016. També va finançar les campanyes de candidats ultraconservadors com J.D. Vance i Blake Masters, defensors de restringir el vot, controlar internet i restaurar un “ordre natural” jeràrquic.
La seva proximitat amb pensadors neoreaccionaris com Curtis Yarvin reforça aquesta preocupació. Yarvin proposa un model postdemocràtic en què els Estats Units serien governats com una empresa per un CEO vitalici. Thiel no ha subscrit obertament aquesta idea, però sí que ha finançat espais on es promou. Peter Thiel defensa la innovació radical, fins i tot si implica destruir allò que existeix. La seva visió és la d’un món reconstruït des de zero, on els valors il·lustrats —igualtat, llibertat, drets humans— són obstacles a superar. Per a ell, la democràcia és un llast i la història, un camp de batalla on només sobreviuen els millors.
La seva lectura de pensadors com Carl Schmitt —jurista del Tercer Reich— o Leo Strauss li permet justificar “l’excepció” com a forma legítima de govern. En el seu món ideal, el sobirà no és el poble, sinó l’empresari. No es tracta de política, sinó d’eficiència.
Un nou tipus de messies tecnològic?
Thiel ha dit públicament que “la mort és un problema tècnic pendent de resoldre”. I ha invertit milions en empreses biotecnològiques que busquen prolongar la vida indefinidament. La seva ambició no és només dominar el mercat: és conquerir el temps, el cos i la consciència.
En aquest sentit, no estem davant d’un simple inversor: és un ideòleg, un estrateg i un actor amb capacitat de modelar el futur polític i tecnològic. La seva figura recorda els industrials del segle XX que van finançar l’ascens de l’autoritarisme a Europa. Només que, aquesta vegada, el poder no es vesteix d’uniforme, sinó d’algoritme.
Peter Thiel és alhora símptoma i motor d’un ecosistema on el capital, la tecnologia i la ideologia convergeixen. Un ecosistema que, lluny de reforçar la democràcia, la posa en qüestió. En nom de l’eficiència, del futur o de la llibertat, es dissenyen avui sistemes que concentren poder, desmantellen drets i redueixen el que és comú a dades. Pot la democràcia sobreviure a l’assalt del tecnoautoritarisme? I què passa quan els amos del codi volen reescriure el contracte social? Thiel, amb la seva fortuna, la seva influència i les seves idees radicals, encarna aquesta pregunta. I, de moment, està guanyant.
