Veneçuela i el “matonisme” global dels Estats Units

Els Estats Units ho ha tornat a fer. Ha tornat al camí que millor reflecteix la seva pròpia història: la d’imposar la seva voluntat a cop de violència contra els qui no es pleguen als seus interessos. Ho van fer amb els pobles indígenes com els iroqueses o els sioux, arrasant territoris i aniquilant comunitats senceres per a apropiar-se d’una terra que després dirien pròpia. Ho van fer més tard en el continent llatinoamericà, intervenint, enderrocant governs incòmodes i sostenint dictadures quan convenia. I ho han tornat a fer ara, en ple segle XXI, amb Veneçuela.

El succeït aquesta matinada no és un episodi aïllat ni una anomalia. És un altre exemple del modus operandis de la major potència militar del món. Washington continua actuant com si l’hemisferi occidental fos el seu pati posterior, com si la sobirania dels altres països fos condicional i revocable. El segrest del president de Veneçuela no és només una violació flagrant del dret internacional; és també un missatge polític del cacic global dirigit a la resta del món: la legalitat existeix mentre no contradigui els interessos dels Estats Units.

En el fons, no es tracta de defensar o no a Maduro, sinó de denunciar la impunitat amb la qual els Estats Units es creï amb el dret d’entrar de nit en un país sobirà i segrestar el seu president. Democràtic o no, amb les seves llums i ombres, aquest govern comptava amb un suport popular significatiu. Però Washington no reconeix urnes, processos ni voluntats col·lectives si el resultat no li convé.

I aquí està el nucli de l’assumpte: no és només que els Estats Units actuï com un bully global disfressat de moralista, sinó que ho fa perseguint interessos molt concrets. No es tracta d’una croada idealista per la democràcia, sinó d’assegurar l’accés a recursos estratègics com el petroli. El vernís ètic sol encobreix una forma de terrorisme d’Estat a escala internacional: imposar per la força el que no poden obtenir mitjançant la diplomàcia o el respecte a la sobirania. I és que cada vegada que s’accepta, es justifica o es relativitza una intervenció d’aquest tipus, es buida una mica més de sentit conceptes com a democràcia, legalitat o drets humans. I el que queda al final no és un ordre internacional basat en normes, sinó una llei del més fort on el bully sempre actua amb total impunitat.

Aquest episodi torna a despullar la profunda hipocresia del discurs occidental sobre el dret internacional. Les mateixes potències que exigeixen respecte a la legalitat, a les fronteres i a les institucions quan es tracta de rivals geopolítics, se salten totes aquestes normes quan són elles les que actuen. No hi ha resolucions de l’ONU, no hi ha tribunals internacionals ni principis jurídics que valguin quan el poder decideix imposar la seva llei per la força.