Comença un nou any i les trompetes de l’apocalipsi ressonen amb més força que mai. La internacional reaccionària avança sense aturador. Al capdavant, Donald Trump, l’amic íntim del pederasta Jeffrey Epstein. Europa no queda al marge d’aquest moviment de fons. Al contrari: el continent gira cada cop més cap a la militarització dels pressupostos i la “protecció” de les fronteres, externalitzant la violència mitjançant acords amb estats tercers perquè facin la feina bruta que els governs ja no volen assumir directament.
La normalització de l’extrema dreta
Al Regne Unit, un dels pocs governs socialdemòcrates del vell continent, el primer ministre Keir Starmer es mostra incapaç de frenar l’ascens de Nigel Farage, líder d’UKIP i figura central del projecte que va empènyer el país cap al Brexit. El laborisme governa, però no marca agenda. Mentrestant, l’extrema dreta imposa el marc mental, el llenguatge i les prioritats, mentre Downing Street administra el desgast.
A Alemanya, Friedrich Merz, canceller de la CDU i cap visible del partit que ha estat motor de l’economia europea durant dècades, inaugurava l’any amb una frase carregada d’ironia històrica: “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. És la mateixa expressió que, durant la crisi del 2008, els líders alemanys repetien amb una certa petulància a la població espanyola per justificar retallades i austeritat. Avui, pronunciada des de Berlín, la sentència revela una evidència incòmoda. El vell catecisme econòmic no ha desaparegut: ha tornat cap al centre, revestit d’un nou llenguatge d’ordre i sacrifici.
França i el final del miratge centrista
A França, la crisi institucional sembla no tenir fi, però el seu horitzó polític és cada cop més clar. A mesura que s’esgota el mandat d’Emmanuel Macron, la figura de Marine Le Pen s’albira amb nitidesa al final del túnel. El macronisme, que es presentava com un dic de contenció davant l’extrema dreta, ha acabat erosionant els mateixos fonaments que deia voler protegir. Partits desarticulats, Parlament bloquejat i una política reduïda a la gestió tecnocràtica del conflicte. En aquest context, Le Pen ja no apareix com una amenaça excepcional, sinó com una successora plausible.
Pedro Sánchez, sense cartes
A Espanya, la situació no difereix gaire del panorama general de les democràcies liberals occidentals. Pedro Sánchez, el prestidigitador, sembla començar a quedar-se sense trucs. O, directament, amb el manual de resistència esgotat. La dissidència interna aflora, com sempre que els comandaments subalterns comencen a olorar sang. La política de partits és un negoci despietat, i la lleialtat dura exactament el temps que duren les expectatives de poder.
Apostar per la supervivència política de Sánchez ja no és una qüestió d’habilitat personal. És, sobretot, una qüestió d’inèrcia institucional. Governar sense pressupostos sòlids, sense una majoria estable i amb una oposició que no aspira a guanyar sinó a desgastar té un recorregut limitat. Tanmateix, el relat de la resistència, que durant anys li ha permès convertir cada crisi en una victòria tàctica, comença a perdre eficàcia. La ciutadania està fatigada, i el partit ja pensa en el post-sanchisme.
L’excepció catalana
Com s’ho fan, doncs, els socialistes catalans per sobreviure al terrabastall que amenaça d’endur-se el llegat de la família política més poderosa que ha existit en democràcia liberal? La resposta només s’entén des de l’ecosistema català i els anys del procés independentista. És aquí on es construeix una especificitat pròpia dins l’Estat.
El suport a la independència, que va arribar a fregar el 47–48% en el moment àlgid del procés, s’ha reduït de manera sostinguda fins a situar-se avui entorn del 38–40%. Aquesta davallada no implica la desaparició de l’independentisme. Però sí la pèrdua de la seva centralitat com a eix vertebrador del sistema polític català. En aquest nou context, el PSC ha sabut ocupar l’espai de força estabilitzadora en un país cansat de la confrontació permanent.
A més, la principal força de l’oposició, Junts, es veu erosionada per l’ascens d’Aliança Catalana. Es tracta d’una formació independentista amb trets d’ultradreta que fragmenta encara més l’espai sobiranista. La seva presència dificulta qualsevol aliança transversal que permeti un canvi de govern. D’una banda, impossibilita pactes amb les forces d’esquerra. De l’altra, fa inviable una entesa amb la dreta espanyolista del PP i Vox. Aquesta combinació —menys suport independentista, fragmentació interna i absència d’una dreta capaç de sumar— garanteix al socialisme català una certa tranquil·litat electoral a curt termini, encara que es tracti d’un equilibri precari i profundament contingent.
