L’Iran travessa una de les crisis polítiques i socials més greus de les darreres dècades. Des de finals de desembre, el país viu protestes massives i generalitzades que han estat reprimides amb una violència extrema per part de l’Estat, en un context de col·lapse econòmic, apagada informativa i creixent pressió internacional. Tot i que l’Iran ha conegut cicles de protesta recurrents al llarg dels últims disset anys, analistes i testimonis coincideixen que les mobilitzacions actuals són les més àmplies i les més letals fins ara.
De la crisi econòmica al desafiament polític
Tot i que l’Iran va viure l’any 2022 un cicle de mobilitzacions arren de l’assassinat de Masha Amini, l’origen immediat de les protestes sembla ser econòmic. El 28 de desembre, la moneda iraniana va patir una nova devaluació abrupta, arribant a nivells històrics que van fer inviable l’activitat comercial quotidiana. Les primeres mobilitzacions van esclatar al gran basar de Teheran, quan comerciants denunciaven que ja no podien operar amb una moneda que perdia valor d’hora en hora. Ràpidament, el malestar es va estendre a la població urbana i rural, i en pocs dies les protestes havien arribat a les 31 províncies del país.
Amb l’extensió de les mobilitzacions, les consignes també van canviar. Les demandes de mesures econòmiques van deixar pas a crides obertes contra el règim, qüestionant directament la República Islàmica instaurada el 1979. Aquest desplaçament del discurs reflecteix un descontentament profund acumulat durant anys, alimentat per la corrupció, la mala gestió i un sistema polític percebut com a impermeable a qualsevol reforma real.
Violència estatal i apagada informativa
La resposta de les autoritats ha estat contundent. Com en altres episodis repressius, les forces de seguretat han desplegat antidisturbis, gasos lacrimògens i munició real. Testimonis i personal sanitari descriuen una escalada clara: dels ferits per perdigons o gasos s’ha passat a trets al cap, al tòrax i a les extremitats, amb hospitals col·lapsats per l’arribada simultània de múltiples víctimes. Alguns metges parlen obertament d’escenes pròpies d’una situació de guerra urbana.
Paral·lelament, el règim ha activat un bloqueig gairebé total de les comunicacions: tall d’internet, de línies telefòniques internacionals i, en alguns moments, fins i tot de serveis mòbils interns. Aquesta estratègia, ja utilitzada en protestes anteriors, busca dificultar la coordinació del moviment i impedir que en transcendeixi la magnitud real.
La xifra exacta de morts continua sent impossible de verificar. ONG de drets humans parlen de centenars de víctimes confirmades, mentre que una organització eleva el balanç a més de 600 morts. Fonts internes del mateix règim, citades sota anonimat per mitjans internacionals, han arribat a reconèixer estimacions de fins a 2.000 o fins i tot 3.000 morts, tot intentant repartir responsabilitats entre civils i forces de seguretat i atribuir la violència a suposats “terroristes”.
A més de les morts, s’han denunciat detencions massives, inclosa la presència de forces de seguretat dins hospitals per identificar ferits i arrestar-los un cop atesos. En alguns casos, familiars de víctimes haurien estat pressionats perquè acceptessin versions oficials dels fets.
Un règim afeblit en un context internacional tens
Tot i no ser l’origen directe de les protestes, aquestes no es poden deslligar del context geopolític recent. L’estiu passat, Israel, amb suport militar dels Estats Units, va atacar infraestructures nuclears i objectius militars iranians, eliminant comandaments clau i debilitant l’eix regional de Teheran, incloses milícies aliades al Líban i Gaza. Aquestes operacions han contribuït a erosionar la percepció de força del règim.
Alhora, la reimposició de sancions internacionals per la qüestió nuclear ha agreujat el col·lapse econòmic, accelerant una crisi que ja afectava greument el poder adquisitiu de la població. En aquest escenari, el règim intenta projectar autoritat a l’interior mentre veu com augmenta l’aïllament exterior.
Reaccions internacionals i pressió diplomàtica
La repressió ha provocat una onada de condemnes internacionals. A Espanya, el govern ha convocat l’ambaixador iranià per expressar una condemna enèrgica de la violència contra manifestants pacífics, exigir el restabliment immediat de les comunicacions, el respecte a la llibertat d’expressió i la fi de les detencions arbitràries. Altres governs i organismes internacionals han expressat preocupació similar, mentre les Nacions Unides alerten de possibles violacions greus dels drets humans. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, en un post a la xarxa X comentava que “El nombre creixent de víctimes a l’Iran és horrorós. Condemno inequívocament l’ús excessiu de la força i la restricció contínua de la llibertat”
Als Estats Units, el president Donald Trump ha afirmat reiteradament que dona suport als manifestants, tot i que fins ara no s’ha produït cap intervenció directa. Aquestes declaracions han estat interpretades per alguns sectors de l’oposició iraniana com una possible expectativa d’implicació exterior, però també reforcen el relat del règim, que acusa actors estrangers d’estar darrere de les protestes.
Sense lideratge clar, però amb una fractura profunda
El moviment no sembla tenir un lideratge centralitzat. Com en protestes anteriors, ha esclatat de manera espontània, en part perquè el règim ha desmantellat sistemàticament la societat civil organitzada. Algunes figures de l’exili, com Reza Pahlavi, fill de l’últim xa, han intentat erigir-se en referents simbòlics, però dins del país molts dels principals dissidents continuen empresonats.
En aquest context, l’Iran entra en una fase d’incertesa extrema, marcada per la combinació d’una repressió creixent, un malestar social profund i un escenari internacional cada cop més tens.
