El populisme bàsicament consisteix a recollir i canalitzar de la manera més fidel possible la voluntat popular, independentment que aquesta voluntat sigui moralment acceptable, tecnològicament possible o socialment viable. La legitimitat del populisme emana de la “voluntat del poble” i el líder populista es presenta com la veu autèntica d’una majoria que ha estat “traïda” per les elits. La seva autoritat es caracteritza per ser carismàtica i emocional. El que el poble vol és el que cal fer, sense importar les restriccions tècniques i les institucions intermèdies (jutges, premsa, experts) estorben. El populisme s’utilitza especialment en temes territorials i identitaris, apel·lant a la “majoria silenciosa” de la ciutadania davant de les elits externes o l’actual govern. El populisme tot cal dir-ho, guanya adeptes a partir de les demandes populars insatisfetes, el ressentiment polític i quan la població percep que hi ha un desafiament seriós “al nostre estil de vida”. En aquests casos els líders populistes es fan atractius en proposar solucions que precisament són atractives perquè són simples, encara que a priori són inaplicables donada la complexitat el món actual.
Per altra banda, la tecnocràcia pretén oferir solucions tècniques als problemes socials o polítics. El discurs central és la “gestió eficient” com si l’Estat o el país fos una empresa. Els tecnòcrates es presenten com els tècnics que venen a arreglar el que els polítics han fet malbé. La seva legitimitat emana del coneixement dels experts. Els problemes socials es veuen com a problemes tècnics que tenen una “solució correcta” basada en dades, ciència o economia. La seva autoritat es caracteritza per ser meritocràtica i racional. Les dades són les que dicten el que cal fer, independentment dels desitjos populars. El debat polític és vist com una pèrdua de temps o una font d’ineficiència.
Els que tenen totes dues opcions en comú (i aquest és el problema), és fer irrellevants o fins i tot suprimir les Institucions d’intermediació entre les necessitats o demandes de la ciutadania i el poder executiu, legislatiu i jurídic. Tot i això, tot i que sovint es presenten com a pols oposats, el populisme i la tecnocràcia són les dues cares d’una mateixa moneda en la crisi de la democràcia representativa actual. La praxi política consisteix bàsicament en el diàleg, la contrastació de parers i valors, la presa meditada de decisions, la seva execució i de manera essencial assumir les responsabilitats de les situacions generades per aquestes decisions; cosa que alhora implica ser capaços de reconèixer errors i reformular les decisions preses. Tot i això, “el que políticament cal fer” freqüentment xoca amb un laberint d’obstacles que sorprenentment sorgeixen en gran mesura del populisme i la tecnocràcia. És freqüent que ni els desitjos de les persones coincideixin amb el que cal fer, ni les opcions tecnocràtiques permeten aconseguir allò que la ciutadania desitja.
Sorprenentment, en la gestió política actual i especialment després de la crisi del 2008 i la pandèmia de la COVID, tots dos conceptes han començat a barrejar-se. És el que es coneix per “tecnopopulisme”. Els líders que prometen “gestionar l’Estat com una empresa” sovint fan servir un llenguatge populista, però proposen solucions tecnocràtiques basades en l’eficiència, els algoritmes i allò que proposen els experts. Tant populisme com tecnocràcia sovint coincideixen en el seu rebuig al pluralisme i tots dos poden acabar coincidint que no hi ha espai per al debat. El populista diu: “Aquesta és l’única voluntat del poble i farem això perquè el poble ho mana”, ” i alhora el tecnòcrata diu: “Aquesta és l’única solució tècnica possible”. En els dos casos, qui no aprova les seves propostes és vist com un enemic o com un ignorant.
Els partits del sistema polític espanyol actual, utilitzen tant el populisme com la tecnocràcia de manera estratègica bàsicament depenent de si el partit és al govern o a l’oposició, i de si el tema és econòmic o identitari. Els dos grans partits tradicionals (PSOE i PP) solen combinar les dues fórmules per maximitzar-ne l’eficàcia electoral i de gestió. Els partits que van néixer per trencar el bipartidisme (Vox i Sumar / Podemos) són, per definició, més populistes en el seu discurs, encara que amb matisos. Per exemple, Vox (és a dir el populisme de dreta pura), és bàsicament populista i la seva tecnocràcia és mínima, ja que prioritzen la voluntat nacional i la sobirania sobre les directrius tècniques internacionals com El Tractat de la Unió Europea o l’Agenda 2030. D’altra banda, Sumar / Podem són un populisme d’esquerra transformat. Tot i això, quan van entrar al Govern amb el PSOE, han intentat “tecnocratitzar” el seu discurs. Per exemple, Yolanda Díaz sol substituir la retòrica de confrontació per un llenguatge més tècnic i de negociació de dades (“els números canten”).
Un cas particular el constitueixen els nacionalismes d’ERC, Junts i el PNB, encara que amb diferències clares. Per exemple, el PNB és possiblement el partit més tecnocràtic d’Espanya. El seu missatge es basa en la gestió de proximitat, l’eficiència pressupostària i el pragmatisme tècnic (l’autoproclamat “model basc”). S’identifica totalment amb el “poble basc”, presentant-se com un partit que és l’encarnació mateixa dels interessos de la societat basca. D’altra banda, Junts i ERC combinen un populisme de base identitària (el poble català vs. l’Estat espanyol) amb una gestió institucional que intenta ser tecnocràtica per demostrar la seva capacitat d’autogovern.
Podríem concloure que, a Espanya, la tecnocràcia es fa servir per tranquil·litzar els mercats i la UE, mentre que el populisme es fa servir per mobilitzar el vot. El partit que millor equilibra totes dues sol ser el que aconsegueix mantenir-se al centre del poder. Determinar quin partit aconsegueix el millor equilibri és subjectiu i depèn del que cada elector valori més: si l’eficàcia en la gestió (tecnocràcia) o la connexió amb les demandes socials (populisme). Tot i això, des de l’anàlisi de la praxi política, el PSOE i el PP són els partits que històricament han perfeccionat aquest equilibri per mantenir-se com els “partits de govern”.
A títol personal, crec que el PSOE sota el lideratge de Pedro Sánchez ha desenvolupat una fórmula molt equilibrada. Combina el costat populista utilitzant una retòrica de confrontació contra les “elits financeres i religioses”, cosa que li permet connectar emocionalment amb una base electoral àmplia que se sent vulnerable i el costat tecnocràtic, exigint una disciplina fiscal estricta demanada per Brussel·les, confiant la gestió econòmica a perfils d’altíssim perfil tècnic (com va ser Nadia Calviño, per exemple). El resultat és que aconsegueix que les mesures semblin “la voluntat del poble” però amb el segell d’aprovat per Europa.
En el cas del PP, el Sr. Feijóo busca un equilibri diferent. El costat tecnocràtic n’és el nucli fort. Es presenta com el partit dels “bons gestors”, especialistes en economia que no es deixen portar per ideologies, sinó pel que els números dicten. Tot això sense abandonar el costat populista per no semblar una “gestoria freda”, equilibrant el seu discurs apel·lant al sentit comú del “gent corrent” i utilitzant temes identitaris (la unitat d’Espanya) per generar una connexió emocional amb l’electorat. El resultat és que aconsegueix que la tecnocràcia sembli una forma de patriotisme (salvar l’economia per salvar el país).
En resum, a la política espanyola actual, l’equilibri no és estàtic. Els partits funcionen com a pèndols: usen el populisme per guanyar eleccions i la tecnocràcia per poder governar sense que el sistema col·lapsi. Al final el que avui podem definir com a política és una cosa tan simple i complicada com la manera com ens barallem i alhora ens protegim com a societat. És el xoc entre pors i esperances: por que et treguin drets o seguretat, esperança de viure amb més dignitat, respecte i llibertat. Política és, en definitiva, tot allò que fem per decidir com volem viure junts. En el fons, la política és l’intent, molt humà i imperfecte, que la vida dels uns no perjudiqui als altres. Esperem que d’una manera o altra la política ens permeti viure cordialment la major part del temps, tot i que de vegades ens barallem.
