Només estudiant un xic la ciutat democràtica, aquella nascuda després de la mort del dictador i la celebració d’eleccions municipals des de 1979, es pot detectar sense gaire dificultat un desinterès històric pel patrimoni.
Això és ben visible amb una dada que sol empipar a molts subordinats, fàcils d’encolerir amb allò de mencionar com el darrer catàleg patrimonial publicat per l’Ajuntament data de 1987.
La data, com podran intuir, no és pas casual, connecta amb la refundació de Maragall i entronca amb el voraç augment del preu de l’habitatge. Des d’aquell instant preolímpic sempre ha anat a més, mentre minvaven els edificis a protegir de la piqueta, desfermada durant l’alcaldia de Collboni, qui adora presumir de moltes obres que no nasqueren des de la seva iniciativa, però que, en molts casos, ha radicalitzat per a posar-se medalles de constructor social i, sobretot, congraciar-se amb moltes immobiliàries sense pensar gaire al passat.
Perquè el primer ciutadà és un clar baluard de molts valors del presentisme, feliç per sortir a mil fotos, seguir el corrent i sortir il·lès de certs pecats tot invisibilitzant moltes de les seves destruccions, més aviat poc creatives, centrades a arrasar el pretèrit per a edificar obra nova, descarnada assassina de records i memòries a la majoria dels setanta-tres barris.
Un dels exemples més clars, en posarem diversos per a argumentar amb fonaments, podem localitzar-lo al molt ignorat Camp de la Creu, quelcom curiós per la seva transcendència històrica a les Corts.
Situat a la dreta de la plaça de Francesc Macià, el seu origen data de la segona meitat del segle XIX i cresqué fa poc més de cent anys per a trenar una estructura urbanística pròpia d’una civilització on es mesclava l’ambient de poble amb bon tracte als treballadors, com aquells residents des de 1923 al passatge de la Colònia Castells, propiciats per la vídua d’aquest empresari de xarols i vernissos.
Les travessies eren la cirereta a un ambient popular amb epicentre a la plaça del Carme, que unia a la seva cruïlla el carrer de Morales, encara amb un cap equí a una façana, i el de Montnegre, on el consistori ensorrà una finca amb valor arquitectònic i sentimental sota el pretext d’un bloc amb 158 apartaments que, per ara, ni està ni se l’espera, com la pobra placeta, demolida fins a eliminar qualsevol tessel·la del que fou.
La finca liquidada destacava per un cap de carner. A pocs metres, la Colònia Castells s’ha transformat en l’homònim parc, arquetípic i més aviat forçat, perquè encara no s’han netejat les restes del seu antic llegat, tan sols reivindicat pel veïnat; a l’actual poder li costa massa treballar per a divulgar la Història barcelonina perquè prefereix una autopista d’homologació sense cultura i amb consum.
Per a deixar algunes engrunes han expressat la seva generositat tot preservant mig tram del passatge Piera, que haurien de museïtzar de manera dinàmica, no com amb la relíquia de les cases barates del Bon Pastor o el pilar del viaducte de la ronda del Guinardó, ruïnes sense significat, abandonades a la seva sort des d’una pietat més que cretina, perfecta per a esborrar-les del mapa tard o d’hora, ja que sense síntesi ni veu és com si no hi fossin.
L’extermini del Camp de la Creu, que en menys d’una generació ningú podrà recordar tal com era per manca de referències, s’estén a altres racons urbans, com el carrer Consell de Cent, al costat del parc de les Glòries, ampliat abans de les eleccions de 2027 perquè la piqueta acabarà amb tres illes de casa que molestaven el seu imperialisme, sense ponderar dos punts de pes.
No podem queixar-nos de l’avenç d’un espai boníssim per a Barcelona i que, com hem esgrimit aquí mateix, pot ser paradigmàtic d’una ciutat amb molts centres que enllacin millor els barris des de les identitats com des d’un vessant econòmic. Així i tot, malgrat ser aquesta acció la crònica d’una mort anunciada, és quelcom xocant aquest decantar-se per més verd i petanques quan aquests habitatges, vet aquí la parella a ressaltar, podrien mesclar el testimoni d’un Consell de Cent industrial aliè a l’Eixample i la possibilitat de rehabilitar-lo per a acollir equipaments i pisos amb el do de fondre el vell i el nou.
També podria produir-se aquest beneit encontre a l’estació de Mercaderies de la Sagrera, però oh, s’havia d’alinear bé el sòl. Passa el mateix a la ronda del Guinardó, barri esplèndid a prop de tot si bé allunyat des de la ignorància que molts tenen de la perifèria?
Als darrers anys Colau i Collboni, que no mou un dit al seu suposat origen al Baix Guinardó, s’han carregat molt patrimoni, des del Laboratori Esteve de Verge de Montserrat fins a casetes al passatge Llívia, que serà de vianants com a passarel·la per a la torre Garcini, idea que vaig proposar fa temps aquí, però tampoc espero que em donin les gràcies, només coherència i menys cinisme, ja que en aquest entorn coneixem com l’arribada de l’L9 del metro, de la que ningú investiga per què ha triplicat el seu pressupost, serà l’ocasió perfecta per a fer fora els veïns, unificar l’estètica del conjunt especular a la cosa bèstia.
Podem apreciar moviments, com un cafè d’expats a Teodor Llorente, amb la beguda a un mínim de dos euros i mig, típic preu de barri, si bé m’inquieta més la imminent demolició d’una finca dels cinquanta en magnífiques condicions a ronda del Guinardó amb torre dels Pardals, sentenciada per a alçar un altre bloc sense cap mena de personalitat i encara menys respecte pel patrimoni.
El passeig d’avui ha anat per un pòquer de llocs on, quines coses, és senzill deduir que res faran per a salvar passats perquè BCN no vol a Barcelona i sí vendre un discurs fals a més de lent, ja que els habitatges socials creixen amb ridiculesa i els solars no paren d’abundar, ratificant-se una trista oda que exhibeix barraques i misèria inexistent des de l’oficialitat i ben visible pels que ploren l’adeu de mons als quals ni tan sols atorguen làpides.
