He conegut Jordi Feliu i Juan Carlos Sánchez Illán els últims anys per la seva activitat sobre l’exili republicà a França amb activitats acadèmiques, divulgatives i socials. Són una parella de conversa accelerada que flueix en francès i espanyol amb històries divertides explicades entre rialles i copes de vi. Hi predomina un desig d’optimisme a pesar que la temàtica que tracten és més aviat trista.
Jordi Feliu és el descendent d’exiliats i viu a Béziers, una de les capitals de l’exili republicà al sud de França. Juan Carlos Sánchez Illán és professor a la universitat Carlos III de Madrid i s’ha especialitzat en l’estudi de l’exili a Mèxic i a França.
L’últim fruit d’aquesta relació entre tots dos és el llibre Descendientes del exilio. Hi tracten de la vida dels que es van quedar a França després de sortir a l’exili. Van ser mig milió els que van passar la ratlla el 1939, dels quals uns dos cents mil van tornar al cap de poc temps al país i van haver de fer front a la presó o l’escamot d’execució. Uns trenta mil van anar a Mèxic i uns pocs milers més a altres repúbliques americanes.
La segona guerra mundial va afectar de ple els exiliats republicans. Els militars van ser mobilitzats pels treballs de fortificacions en un primer moment pels francesos i, més tard, pels alemanys. Al mateix temps, una important part dels exiliats es van organitzar amb la Resistència francesa contra els nazis i van protagonitzar accions heroiques amb mitjans rudimentaris i tropes escasses. Es recorda el cas, per exemple, de la captura de 1.500 alemanys per un grup de guerrillers espanyols encapçalats per Cristino García, afusellat més tard a Madrid quan intentava traslladar la guerra contra la dictadura franquista.
Feliu i Sánchez s’han fixat en els descendents dels que es van quedar a França, uns dos cents mil segons les dades de l’administració francesa. Els anys següents aquests exiliats van continuar amb la seva vida i els seus descendents es van multiplicar, sense que hi hagi dades oficials dels ciutadans francesos d’orígens espanyols. El dia a dia deixa l’evidència que són centenars de milers i que hi ha casos espectaculars, com el de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, o el secretari general de la CGT, Philippe Martínez.
Jean Paul Gambier-Esgleas és net de Frederica Montseny i va néixer a Toulouse. El llibre recull el record del moment en què va descobrir, durant la infantesa, que la ciutat on havia nascut no es trobava a Espanya, tal com la seva ment havia conclòs en viure immers en una bombolla dels exiliats republicans. Jean Paul és una mostra de l’ascens social dels fills dels exiliats. Va estudiar enginyeria i ha treballat al sector públic en polítiques territorials. Al mateix temps s’ha dedicat a preservar la memòria des de diverses associacions de Tolosa, coneguda també com la petita Barcelona.
Desenes d’altres breus biografies de descendents d’exiliats omplen més d’un centenar de pàgines del llibre. El treball de Sánchez Illán ha detectat que la majoria dels republicans exiliats tenien un fort trauma i volien integrar la seva família a la societat francesa. És per això que molts no es va ocupar d’ensenyar-los la llengua pròpia, fos el català o l’espanyol. L’ocupació més habitual dels fills d’exiliats ha estat l’educació, fent que l’escola francesa laica i republicana es convertís també en el principal acolliment dels nous ciutadans. En paral·lel, molts dels biografiats han tingut participació política a la seva vida a través del món local, com a regidors d’ajuntaments, un altre pilar de la vida republicana. Els exiliats es van concentrar en pols industrials potents, com el de la indústria aeronàutica de Tolosa, la fàbrica de Michelin a Clérmont Ferrand i al voltant de l’activitat vitivinícola dels departaments del sud.
