Quan Jeff Bezos va comprar The Washington Post, el 2013, la pregunta era si el seu objectiu era recuperar la figura de l’editor tradicional, el que trobava l’equilibri entre el negoci i el servei públic del periodisme, o si, per contra, el que pretenia era disposar de la credibilitat d’un mitjà per blindar el seu immens poder. La resposta ha arribat inexorablement després del segon mandat de Donald Trump. El magnat d’Amazon, la primera fortuna del planeta, s’ha convertit en una amenaça per a un dels grans símbols globals del periodisme.
Els acomiadaments massius i les ingerències editorials tenen un significat especial en la mesura que afecten un pilar essencial del periodisme davant dels riscos antidemocràtics creixents als Estats Units i al món occidental. The Washington Post té la seva capçalera associada a la investigació del cas Watergate, que va forçar la sortida de Richard Nixon el 1974 de la Casa Blanca. Va ser el resultat de la determinació de l’editora Katharine Graham, del director Ben Bradlee i de la feina dels reporters Bob Woodward i Carl Bernstein. Aquella gesta marca un abans i un després en la història del periodisme. Com ara ho fa, en sentit contrari, l’acomiadament de 300 dels 800 treballadors del diari.
La crisi de The Washington Post té, en l’última dècada, tres instants clau. Els recordem
Primer instant: de la crisi del 2008 a Trump el 2016
El 2008 ho va canviar tot. La suma de crisis al voltant dels diaris va resultar devastadora. Els editors van veure com s’ensorrava el món sobre el qual havien basat la seva rendibilitat. Molts van sucumbir a interessos aliens a la informació, i aquella crisi de credibilitat que venia de lluny es va accelerar de manera dramàtica. The Washington Post va ser una de les víctimes més visibles del nou escenari al qual s’enfrontava la premsa arreu del món.
Marty Baron, director del diari entre el 2012 i el 2021, reconeixia en una entrevista a El País, just després de deixar el càrrec, que el seu diari “no tenia el 2013 un model de negoci viable” i per això l’aposta de Jeff Bezos era vista com una salvació. “Li inquieten els possibles motius pels quals l’home més ric del món podria voler un diari a la capital del poder polític?”, li pregunta el periodista. I Baron respon: “No. Mai vaig creure que pogués tenir cap sentit per a ell pensar que podria utilitzar el Post per exercir poder polític. No necessitava el Post per a això. Liderava una enorme corporació i podia exercir el poder polític com sempre ho fan les corporacions, amb donacions i lobby. Ell va dir que no tenia cap intenció de fer-ho i després he pogut observar, des del primer dia, que no ha donat cap prova del contrari. Ens deixa funcionar independentment, no interfereix en el nostre periodisme, no suggereix històries, no en suprimeix, no les critica. Ens deixa fer la nostra feina!”
La victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials del 2016 va provocar un estat de xoc en l’ecosistema mediàtic dels Estats Units. La victòria interpel·lava els mitjans: primer, havien de preguntar-se per què no havien detectat el fenomen Trump i, després, com podien revalorar la seva funció de frontera cívica en defensa de la democràcia. És molt rellevant observar, amb la perspectiva del temps, les reflexions que van seguir aquest terratrèmol polític.
The New York Times va liderar des del periodisme la resposta a Donald Trump. En l’entreacte de la cerimònia dels Oscars del 2017, el diari va emetre un anunci que deia: “La veritat és difícil…, difícil de trobar…, difícil de saber…, i més important ara que mai”. The Washington Post també va lliurar el mateix combat. Després de la victòria de Trump, va situar sota la capçalera la frase: “La democràcia mor a la foscor”.
“En una democràcia —defensava Baron a l’entrevista— hem de tenir un debat vigorós i vibrant, però necessitem operar des d’un conjunt comú de fets. I avui dia ni tan sols podem posar-nos d’acord en el que va passar ahir. Cal preguntar-se com pot funcionar la democràcia en un ambient així. Com funciona la premsa quan una part substancial de la població creu en coses que són directament falses i en teories conspiratives esbojarrades?”
La segona victòria de Donald Trump oferia respostes molt pessimistes per a la societat nord-americana i, també, per a The Washington Post.
Després de la primera victòria de Trump, una part significativa de la ciutadania dels Estats Units va assumir el suport als mitjans com una forma de militància. Davant els atacs de Trump, milers de ciutadans es van implicar en la sostenibilitat de la premsa lliure. En les setmanes posteriors a les eleccions del 2016, revistes (com The New Yorker, The Atlantic i Vanity Fair), diaris (com The New York Times, The Wall Street Journal, Los Angeles Times i The Washington Post) i organitzacions sense ànim de lucre (com NPR i ProPublica) van experimentar grans augments en les subscripcions o donacions. The Guardian i Mother Jones també se’n van beneficiar. Després de la primera victòria de Trump, The Washington Post va contractar més periodistes i va apostar per històries d’investigació i més profundes.
Segon instant: Trump torna a la Casa Blanca
Amb la segona victòria de Trump tot va ser molt diferent. La societat que havia apostat pels demòcrates va entrar en estat de xoc. Aquesta vegada tot era molt més obscur. També per a The Washington Post.
Ja abans de les eleccions es va fer evident que, en el fons, el que buscava Bezos era disposar de la credibilitat d’un gran mitjà per assolir el seu veritable objectiu: figurar, al costat d’Elon Musk i altres tecnomagnats, al cim de la simbiosi entre poder econòmic, tecnològic i polític. I l’esperit independent de la redacció de The Washington Post deixava de ser un plus per convertir-se en una càrrega.
Trump ja no era un accident de la història. Encarnava una nova era i Jeff Bezos no va dubtar. Va prohibir al “seu” diari posicionar-se a favor de la candidata demòcrata, Kamala Harris, i el 26 de febrer del 2025 va interferir directament en la línia editorial amb un missatge publicat a X: “Us escric per informar-vos d’un canvi que es produirà a les nostres pàgines d’opinió. Escriurem cada dia en suport i defensa de dos pilars: les llibertats personals i el lliure mercat. Per descomptat, també tractarem altres temes, però els punts de vista oposats a aquests pilars seran publicats per altres.”
Més d’un quart de milió de subscriptors —una desena part dels que conservava el 2025— es van donar de baixa del diari després d’aquesta decisió de Bezos. El cap d’Opinió de The Washington Post, David Shipley, va presentar immediatament la dimissió. La democràcia, com deia la seva capçalera, s’endinsa en temps de foscor.
Tercer instant: acomiadaments massius
La crisi oberta per Jeff Bezos a The Washington Post marca l’inici d’una nova etapa. Per això és important recordar els consells de qui en va ser director: “Tenim una missió, i part d’aquesta missió és fer que les persones poderoses i les institucions rendeixin comptes. Això inclou, és clar, aquells a qui s’ha confiat governar el país. Hem de cenyir-nos a aquesta missió, independentment de qui estigui al poder. Per això tenim una premsa lliure als Estats Units. Per això es va redactar la primera esmena. Es tracta de fer la nostra feina. Només això.”
Tanmateix, per poder continuar fent “la nostra feina”, The Washington Post va haver de posar-se en mans del propietari d’Amazon, Jeff Bezos. I ara en pateix les conseqüències. Tres-cents dels vuit-cents treballadors de The Washington Post han estat acomiadats. Les retallades massives afecten totes les seccions, especialment esports, la redacció local i el suplement de llibres. També afecten els corresponsals internacionals i els enviats especials a l’estranger.
Un cas paradigmàtic és el de la responsable de l’oficina del diari a Ucraïna, Siobhán O’Grady, que va recordar a X que: “Durant gairebé un segle, els corresponsals estrangers del Post han estat a la primera línia de guerres, pandèmies, crisis econòmiques, aixecaments civils i molt més.” I concloïa: “Washington ens necessita. El món ens necessita.”
Per a Marty Baron, ens trobem – segons un comunicat fet públic per ell – davant d’un dels moments “més foscos en la història d’una de les organitzacions de notícies més importants del món. Les ambicions de The Washington Post es veuran dràsticament reduïdes, el seu personal talentós i valent es veurà encara més minvat, i el públic quedarà privat de la informació objectiva i de primera mà a les nostres comunitats i arreu del món, que és més necessària que mai”.
Peggy Noonan, columnista del Financial Times, escrivia el 5 de febrer que el que passa a The Washington Post “és un cop dur perquè es percep com un altre factor desmoralitzador en la nostra vida nacional (…) Els acomiadaments no signifiquen una reestructuració d’un diari ni una reorganització de prioritats, sinó la ruïna d’un diari, un de magnífic, una figura de grandesa periodística des d’algun moment de la dècada del 1960 fins a algun moment de la dècada del 2020”.
El director de The Washington Post, Will Lewis, va presentar la dimissió dissabte 7 de febrer. Serà substituït pel director financer de la publicació, Jeff D’Onofrio. Tot un signe dels nous temps.
Conclusió: dos models de premsa global i un fracàs
La batalla per regenerar la premsa és global. Per això són tan importants, també, els referents globals. Hi havia tres grans models.
El que representa The New York Times: el d’una família editora (els Sulzberger) que consolida el seu periòdic com a diari d’una ciutat i, alhora, del món. The New York Times va redissenyar íntegrament la seva edició digital el 2015 i va consolidar la seva condició de diari de referència a escala mundial. El diari manté un creixement sostingut i a finals del 2025 tenia 12,78 milions de subscriptors, dels quals més del 95% eren digitals. És significatiu que les subscripcions internacionals creixen més ràpidament que les dels Estats Units.
L’altre gran model de premsa global és el britànic The Guardian, editat per una fundació, una entitat sense ànim de lucre. El diari s’ha convertit en una organització multiplataforma que aposta pel periodisme de dades i la visualització infogràfica de la informació, els continguts multimèdia i l’ús intensiu de les xarxes socials. El seu esperit innovador també l’ha portat a explorar nous models de finançament, basats sempre en la implicació dels lectors.
El tercer model l’encarnava The Washington Post, que s’havia convertit en un gran laboratori en passar de mans d’una família (els Graham) a les d’un magnat de la venda en línia (Jeff Bezos). The Washington Post, en els primers anys de l’era Bezos, va aconseguir mantenir el pols amb el seu gran rival, The New York Times. A l’octubre del 2015, el Post va arribar als 66,9 milions d’usuaris únics en totes les plataformes, superant per primera vegada el NYT, que es va quedar en 65,8 milions, segons dades de comScore. Però al final el seu taló d’Aquil·les —estar en mans d’un editor sense un compromís ètic amb el periodisme— li ha passat factura.
