Amb aquest advertiment del govern no hi havia per tant. Limitació d’edat d’accés a les xarxes? Com la que hi ha per als portals i webs porno, que els críos de 12 anys i menys entren a cor que vols només amb clicar “sí, sóc major de 18 anys”? La venda de tabac als menors està prohibida però la de porros no, per exemple, tot i que fora dels circuits comercials; als nanos que fumen porros no els cauen del cel. De manera que mesures de limitació d’edat per a les xarxes són possibles però han d’estar ben fetes.
La identificació per edat per a accedir a un producte comunicacional és una mesura prudent, existeix per al cinema i altres espectacles. L’hi ha per a conduïr, però aquesta mesura o semblant no és aplicable a tot. Existeix una vigilancia de la circulació a la via pública a càrrec de la policía però no hi ha un equivalent per a l’accés dels menors a les xarxes o productes d’internet inconvenients per a ells. De manera que, qui vigilarà i farà complir la llei?
I aquí és d’on plora la criatura, en aquest cas ganàpies milionaris i empresaris de les xarxes socials. La vigilancia se’ls encoloma a ells, i això no agrada, perquè no només haurien d’implantar mesures tècniques fins ara inèdites sinó acotar un espai limitat a unes xarxes que fins ara han aparegut com a un camp lliure per còrrer. Els tecnooligarques argumentaran que defensen la llibertat d’expressió perquè volen preservar un espai que atreu públic d’arreu, de totes les edats i segments, que aporten la seva presencia, continguts i atenció personal per a engreixar un negoci en la taula del qual ells no són els comensals sinó el menú.
La confusió que por haver prové de no adonar-nos que les xarxes no són el que eren en els inicis de la web 2.0 i internet és no només un camp lliure i net. Ni una cosa ni una altra; a les fondàries abisals hi ha la “dark web”, campi qui pugui per a les delinqüències i a la punta del iceberg, les grans empreses de la comunicació que es volen fer passar per tecnològiques i que s’han apropiat d’internet. L’intercanvi lliure entre persones i grups que va fer pensar que accediem a una nova era de la comunicació ha estat suplantat per unes intervencions que van molt més enllà de les mediacions comunicacionals conegudes: són determinacions tecnològiques que en lloc de facilitar un simple intercanvi condicionen les tendències de les converses i les situen en posicions que afavoreixen els seus propis interessos en termes de gestió de publicitat, de promoció o de profit polític.
El descobriment de l’aplicació d’algoritmes al tràfic de missatges a les xarxes ha acabat de transformar-les en una altra cosa diferent de l’objecte per al qual van ser creades. I hi ha introduït elements que, amb el consegüent decantament de les tendències dels missatges, les situen en territoris problemàtics per a l’accés dels menors. La mediatització algorítmica afavoreix el “rage bait” (esquer de la bronca) o afavoriment de la formació de nínxols de converses centrades en enfrontaments. Amb la qual cosa s’esdevé un foment del “mal rotllo” que condiciona el succesiu desenvolupament dels fils de conversa i decanta l’aparent plantejament neutre de la xarxa a un espectacle irat. Difícilment podrem dir que aquest “mal rotllo” és apropiat per als menors.
La limitació d’edat a les xarxes és una mesura limitada, prudent i modesta. L’apropiació corporativa d’internet posa de relleu que les grans empreses més que tecnològiques es presenten com a territoris lliures alhora que fan un ús privat de la gran xarxa per al seu benefici. I aquí rau la qüestió de fons: és possible que ens trobem en un cas semblant al de les televisions i les ràdios, que operen amb concessions de l’estat per a l’ús privat de l’espai radioelèctric, per a la qual cosa han de disposar de llicències, pagar taxes i subjectar-se a la legislació apropiada.
En el cas d’internet veiem que el ciberespai ha esdevingut un nou espai de comunicació que, més enllà del pagament d’allotjament, adreces i emmagatzemament de dades, utilitza un bé públic la titularitat del qual hauria de ser també pública. L’editor d’un diari ha de pagar els costos d’impressió, el paper i la distribució, bens privats; un empresari d’internet fa com si ho fos d’una televisió sense haver de demanar una llicència i pagar l’ús de l’espai públic. Les regulacions de la gran xarxa universal i les seves normatives s’han quedat escarransides i obsoletes. La regulació de l’edat d’accés a les xarxes és, doncs, una mesura prudent que hauria de prefigurar legislacions més actualitzades.
