Una enquesta de 40dB per a la Cadena SER i El País publicada el 12 de gener de 2026 situava PP i Vox amb un 49,4 % d’intenció de vot, mentre el bloc PSOE, Sumar i Podemos sumava un 36,5 %. Però tant se val de quina enquesta parlem, perquè en general totes les enquestes diuen més o menys el mateix: la suma del PSOE amb què queda a la seva esquerra s’acosta a un dels pitjors moments en mig segle.
Aquesta caiguda no s’explica amb una sola causa ni amb una mala setmana parlamentària. Té a veure amb una experiència material que s’ha anat fent crònica, amb una mutació cultural de fons i amb el tancament d’un cicle històric que havia fet possible la promesa socialdemòcrata. Es pot ordenar, com a mínim, en tres factors.
1. Governar sense transformar
El primer factor és el més incòmode perquè no admet gaire coartada. L’esquerra ha governat durant anys, ha venut el relat del “govern més progressista” i ha desplegat mesures que, en alguns àmbits, han estat rellevants. Però la sensació social dominant, sobretot entre qui viu amb el marge just, és que les grans angúnies continuen intactes.
L’habitatge és el cas més clar. El Banc d’Espanya, al seu Informe Anual 2024, constatava un augment acumulat del cost real mitjà del lloguer per metre quadrat del 12,5 % entre 2015 i 2023 per a l’estoc d’habitatges llogats, amb increments més forts a grans àrees urbanes i zones turístiques, i advertia que els preus dels nous contractes anticipaven augments futurs substancials. Aquesta frase, que pot semblar tècnica, és la traducció institucional d’una evidència quotidiana. El biaix de classe en la ciutat no ha parat d’accentuar-se.
Idealista tancava 2025 amb una pujada anual del 8,5 % del preu del lloguer i un preu mitjà de 14,7 euros per metre quadrat a Espanya. Per molta gent, això no és una dada sinó una renúncia. Renúncia a emancipar-se, a tenir fills quan toca, a quedar-se al barri, a viure a prop de la feina. La vida es fa provisional i, quan la vida és provisional, la política també.
Els salaris, en canvi, pugen a una altra velocitat i, sobretot, ho fan amb retard respecte al cost de la vida. L’INE situava el salari mitjà anual de 2023 en 28.049,94 euros, un 4,1 % més que l’any anterior. I hi ha indicadors que apunten a recuperació recent del poder adquisitiu, però aquesta recuperació no desfà una dècada de tensió acumulada, ni tapa el fet que el lloguer s’ha convertit en una despesa estructural que desordena qualsevol pressupost domèstic. El mateix Banc d’Espanya ha treballat el concepte d’esforç de llar arrendatària, és a dir, quina part de la renda se’n va a pagar l’habitatge, i aquest és el nus polític real, el percentatge que devora la resta.
Aquesta pressió es combina amb un altre element que desgasta la confiança en el projecte: la desigualtat no s’ha trencat. Espanya continua movent-se en nivells elevats de desigualtat de renda en termes europeus, amb un coeficient de Gini al voltant de la franja baixa dels trenta punts en els darrers anys, segons dades compilades a partir d’Eurostat. I, mentre la majoria es baralla amb el lloguer, els indicadors de concentració de riquesa continuen enviant un missatge en direcció contrària. Oxfam i mitjans econòmics han remarcat el creixement del patrimoni dels milmilionaris a Espanya el 2025, amb xifres rècord i increments reals de doble dígit. La política pot explicar-ho com vulgui, però el resum social és senzill. El sistema recompensa a dalt i estreny a baix.
A això s’hi afegeix el desgast dels símbols, allò que havia de marcar un canvi de fase i no s’ha materialitzat. Un exemple és la no derogació de la Llei de Seguretat Ciutadana, la llei mordassa, que continua encallada en el Congrés després d’anys de promeses, discrepàncies i negociacions sense final clar. Pot semblar un tema “de drets” i, per tant, més abstracte que el lloguer, però és exactament el contrari. És la prova que hi ha límits que ni tan sols un govern que es presenta com a progressista aconsegueix moure. I quan el poder admet límits, el relat d’esperança es converteix en relat de gestió.
D’aquesta suma surt el mecanisme del desencís. Si governes i la vida no millora de manera recognoscible per a la teva base social, no cal que ningú es faci feixista de cop. N’hi ha prou amb cansar-se, quedar-se a casa o votar una altra cosa per provar. La dreta i l’extrema dreta juguen sobre aquest terreny, no només amb mentides, sinó amb la constatació que la promesa d’ordre pot semblar més tangible que la promesa de transformació.
2. L’erosió del comú i la feina cultural del neoliberalisme
El segon factor és transnacional i és més profund. No és només que l’esquerra perdi eleccions, és que perd el marc cultural que feia creïble el seu vocabulari. La política d’esquerres ha estat, històricament, la política que recordava que som interdependents. Que la vida és cooperació abans que competència. Que el que és social no és un afegit, sinó la condició mateixa de l’existència.
El neoliberalisme, en canvi, ha treballat durant dècades per fer que aquesta evidència soni antiquada. Aquí la clau no és només Thatcher i les privatitzacions, sinó una transformació del subjecte. Foucault ho va descriure amb una fredor diagnòstica quan parlava de l’individu com a “emprenedor de si mateix”, un subjecte que es tracta com a empresa i que converteix el món en una successió d’inversions personals i riscos que cal gestionar. Quan aquesta forma d’existència s’imposa, la comunitat passa de ser un dret a ser un obstacle.
David Graeber hi afegeix una altra capa. El neoliberalisme no només precaritzava, també produïa una burocràcia privada i una moral del deute que convertia la vida en un contracte permanent. Si la persona es viu com a deutor, la solidaritat es degrada perquè tot es tradueix en mèrit, culpa i responsabilitat individual. El que era estructura es torna biografia.
I ara hi entra una promesa contemporània, la promesa tecnològica. La idea que la tecnologia, i avui especialment la intel·ligència artificial, farà innecessària la política perquè resoldrà els problemes com qui arregla una màquina. Timothy Morton diria que aquesta promesa funciona com un hiperobjecte cultural, una cosa massa gran, massa present i massa intangible alhora, que colonitza el sentit comú. El resultat és paradoxal. Com més es parla de solucions tècniques totals, menys espai queda per imaginar solucions col·lectives.
La conseqüència electoral és directa. En un món on la competència és el llenguatge dominant i la societat és un decorat, la proposta d’esquerres, basada en drets i redistribució, no només ha de guanyar la batalla del programa, ha de guanyar la batalla del significat. I això explica que la derrota de l’esquerra no sigui una anomalia espanyola, sinó un patró que travessa democràcies diverses.
3. El final d’un cicle històric
El tercer factor té a veure amb el temps llarg. Durant dècades, després de la Segona Guerra Mundial, Europa va viure una etapa excepcional en què la democràcia liberal es va combinar amb redistribució, drets laborals i expansió de serveis públics. No era un regal, era un pacte polític i econòmic que pretenia evitar el retorn de les catàstrofes del segle XX.
Aquesta etapa s’ha anat tancant. La crisi dels setanta, l’ofensiva neoliberal, la globalització financera i la crisi del 2008 van anar reduint el marge. Piketty ho formula amb una idea molt útil per entendre el present. El període de postguerra va ser una excepció històrica en la reducció de desigualtats, i el moviment de fons del capitalisme tendeix, si no hi ha correcció política forta, a reconcentrar renda i patrimoni. Quan el cicle excepcional s’esgota, el pèndol torna.
Això no vol dir que la història sigui mecànica ni que la derrota de l’esquerra sigui inevitable. Vol dir que el terreny sobre el qual la socialdemocràcia es va fer forta, creixement amb repartiment i expectativa de millora, s’ha anat desfent. I quan es desfà, l’esquerra queda atrapada en una trampa. Si gestiona sense transformar, perd credibilitat. Si promet transformar sense capacitat real, perd credibilitat igualment.
Per això el que indiquen les enquestes de 2026 no és només un possible canvi de govern. És el símptoma d’una crisi de projecte. La pregunta ja no és només com es recuperen vots, sinó com es reconstrueix una promesa que torni a ser experimentable, una millora de vida que no sigui un relat i prou. Si no hi ha resposta, el pitjor resultat en mig segle no serà un accident. Serà el nom polític d’un canvi d’època.
