Entrevista original en castellà de La Marea
Nasser Abu Srour (camp de refugiats d’Aida, Cisjordània, 1969) és un dels palestins que més temps ha passat empresonat en una presó israeliana: 32 dels seus 57 anys. Durant l’empresonament va escriure La història d’un mur, un dels llibres que millor il·lumina la fortalesa que pot arribar a tenir l’ésser humà i un poble, el palestí. Mentre patia fam, tortures i violacions, la seva obra va ser traduïda a set idiomes, publicada a Espanya per Galaxia Gutenberg i guardonada amb reconeixements tan prestigiosos com el Premi de la Literatura Àrab 2025 de l’Institut del Món Àrab de França. Tot i que acabava de ser alliberat, no va poder viatjar a la gala. De moment, només pot sortir d’Egipte per establir-se al Brasil o a Malàisia.
El 1993, Abu Srour tenia 24 anys i vivia al camp de refugiats on havia nascut, el d’Aida, prop de Betlem. Allà va estudiar a l’escola de l’UNRWA (Agència de les Nacions Unides per a la població refugiada de Palestina al Pròxim Orient), que continua garantint el dret a l’educació a la infància d’aquest gueto, encerclat pel mur de l’apartheid israelià. Quan cursava Literatura Anglesa a la Universitat d’Al-Quds es va unir a les protestes de la primera Intifada. Va ser detingut i condemnat a cadena perpètua per participar presumptament en l’assassinat d’un oficial de la intel·ligència israeliana.
El nom d’Abu Srour apareixia als llistats dels palestins que havien de ser alliberats segons els Acords d’Oslo i en les negociacions de Wafa al-Ahrar del 2011, en què Israel va alliberar mil palestins a canvi d’un soldat israelià. Però Tel-Aviv no va complir.
Finalment, l’octubre del 2025, 32 anys després del seu empresonament, va ser posat en llibertat juntament amb 154 segrestats palestins més en un intercanvi acordat en el Pla de Trump per a la Franja de Gaza.
La seva mare, Mayzour, que s’havia convertit en un referent en la defensa dels drets dels segrestats palestins, havia mort 70 dies abans. Aquesta periodista va tenir l’oportunitat de conèixer-la a casa seva gràcies a la mediació de Lora Abuaita, que també ha participat en aquesta entrevista com a traductora. En aquella trobada, Mayzour ens va mostrar l’armari on guardava, per ordre cronològic, els vestits que havia teixit per visitar el seu fill al llarg de la vida. Les autoritats israelianes li van prohibir rebre visites durant els primers set anys d’empresonament. Després, feia viatges de dos i tres dies pel desert perquè, sovint, els carcellers israelians l’humiliessin i cancel·lessin a última hora la trobada.
La seva mare és l’únic tema del qual Abu Srour ha preferit no parlar en aquesta entrevista, mantinguda per videoconferència durant més de tres hores. Una de les primeres que ha concedit a un mitjà de comunicació.
A les presons donen el mínim de calories necessari perquè no ens morim i així poder continuar colpejant-nos fins a matar-nos de dolor
Com va canviar la vida dels palestins segrestats a les presons israelianes després del 7 d’octubre de 2023?
En els anys previs, el moviment de presos havia aconseguit que tinguéssim accés a menjar, llibres, quaderns i a un mínim d’informació de l’exterior. Però des del 7 d’octubre, les presons es van convertir en un front més de la guerra contra Gaza. Com va passar a Cisjordània, al Líban, al Iemen…
La mateixa nit del 7 d’octubre van desconnectar tota comunicació amb l’exterior. Els guàrdies es van canviar els uniformes per uns amb el rètol al pit de «Guerrers». Des d’aleshores, a les presons donen el mínim de calories necessari perquè no ens morim i així poder continuar colpejant-nos fins a matar-nos de dolor. A les cel·les on hi cabíem dos o quatre presos, n’hi van posar dotze. Cada dia ens torturaven, ens colpejaven, ens violaven. Abans del 2023 també ho feien, però a partir d’aleshores va ser una cosa totalment diferent. No hi havia límits. Van reduir la nostra existència al purament animal, a respirar i pensar com sobreviure.
Ens van treure els miralls perquè no ens poguéssim veure. Quan plovia, buscàvem bassals al pati per mirar-nos-hi. Jo vaig perdre 12 quilos, però perquè ja estava molt prim. Hi ha presos que n’han perdut molts més. Ens donaven per menjar amb prou feines un gotet de cafè amb arròs, cobert d’excrements d’ocell perquè el deixaven al pati abans de repartir-lo. I si no ens ho menjàvem, ens pegaven fins a la mort. Altres vegades, ens deixaven sense menjar com a càstig col·lectiu.
Tenien un pla amb tot el que volien experimentar amb nosaltres i el van executar. Abans del 7 d’octubre et podien colpejar fins a trencar-te els ossos, però després et curaven perquè continuessis viu. A partir d’aleshores va desaparèixer l’atenció mèdica. Han matat molts presos de fam i per manca de medicaments.
L’amuntegament, la falta d’higiene, les ferides i les malalties han generat una variant de la sarna que devora el cos dels presos. Jo he arribat a veure’n els ossos a alguns. Molts han mort per això.
A les presons van posar una foto de la Franja destruïda, de sis metres de llarg, amb el títol «La nova Gaza». Era una forma de tortura psicològica, de dir-nos “no podeu fer res, això és el que està passant allà fora”.
En les 48 hores prèvies a posar-nos en llibertat, la violència va augmentar moltíssim. Ens van pegar tant que quan vam arribar a la frontera no podíem ni caminar per canviar d’autobús, no teníem forces.
Com està ara?
És difícil explicar-ho. Respiro, i això està bé. Estic menjant, bevent, estimant, i això se suposa que està bé. Puc veure els carrers, alguna cosa que no podia fer des de fa 32 anys. I puc parlar per telèfon amb persones de la Palestina ocupada i això està bé. Però no estic bé. De fet, no sé si puc donar les gràcies a Déu per la nostra llibertat perquè el preu ha estat que 80.000 persones hagin estat assassinades a Gaza. I a les presons continuen matant, humiliant, degradant i violant cada dia. Li he escrit una carta a un dels amics que segueixen empresonats en què li demano perdó per cada vegada que respiro perquè els he deixat sols.
En els dos últims anys vaig pensar en suïcidar-me perquè la violència era tanta que no podia controlar el meu cos i no volia convertir-me en un animal. Li deia al meu cos que no tenia gana, però no podia controlar-ho. L’únic que em va permetre mantenir un mínim de valentia per sobreviure va ser la fe en què algun dia viuria en llibertat.
Va conviure amb les persones que empresonaven de Gaza durant el genocidi?
No, els portaven a una secció diferent de les presons. Escoltàvem els seus crits, uns desgarraments que no puc descriure. Res del que vam viure nosaltres és comparable amb el que fan amb els presos de Gaza.
Com va ser la posada en llibertat?
Ens van portar pel sud de la Franja i el primer que vaig fer quan vam creuar la frontera de Rafah va ser obrir la cortineta de l’autobús. Era la finestra més gran que he vist a la vida perquè només coneixia les del camp de refugiats on vaig néixer i les de la presó. Quan vam arribar a l’hotel no sabia què fer. Era la primera vegada a la meva vida que estava en un. Sortia de l’habitació i havia de tornar cinc vegades perquè sempre se m’oblidava alguna cosa. Els meus germans que viuen als Estats Units van venir a veure’m i em van portar molts regals cars, com un Iphone. Jo no sabia què fer amb ell.
No sabia ni tan sols donar ni rebre amor. Vaig haver de demanar moments de pausa a la família perquè no podia rebre ni donar tant afecte. En un moment donat, la meva germana volia abraçar-me i li vaig haver de demanar que no ho fes, no podia.
Tampoc aconsegueixo reconèixer-me amb el temps ni el lloc. A la presó, vivia fora del temps i en un no-lloc. Estic aprenent.
Primer, els van allotjar en un hotel al Caire. L’endemà, el panflet sensacionalista Daily Mail va publicar una notícia en què criticava que turistes britànics havien d’esmorzar a la mateixa sala que nosaltres. La van titular L’hotel de Hamàs. Llavors, ens tornen a posar en un autobús i ens traslladen a un hotel al mig del desert. Com es va sentir llavors?
Vaig sentir que ens traslladaven a una altra presó. Ens van dir que havíem de recollir tot el que els nostres familiars ens havien regalat i marxar ràpidament perquè en aquella notícia deien que érem una amenaça per a la vida dels turistes i per a la seguretat mundial.
Em va reviure el trauma de quan ens canviaven de presó: vaig tornar a tenir mal de panxa i ganes de vomitar com aleshores. Primer ens van portar a un hotel en una ciutat esportiva al desert i, després, quan el necessitaven per a unes competicions, a un altre encara més lluny, prop del Mar Roig.
Com va escriure el pensador Al-Manfaluti: si no canvies el teu estat emocional, no importa que canviïs de lloc: continuaràs sentint-te igual. Com ens van traslladar de manera forçada i ens continuaven tractant com una amenaça, jo continuava sentint-me a la presó.
On viu ara?
Els presos que tenim suport econòmic de les nostres famílies hem llogat apartaments a diferents parts d’Egipte. Però hi ha 150 presos que continuen vivint en aquell hotel aïllat.
La condició per sortir de presó va ser que no podia tornar a Palestina.
No, el sionisme no ens permet tornar a Palestina als presos alliberats perquè el seu objectiu sempre ha estat aconseguir que sigui una terra sense poble. I per a això empra els assassinats, els genocidis, les massacres i l’exili forçat.
Quin missatge li agradaria enviar al món?
Que el món vegi el poble palestí, que deixin de fer com si els palestins i palestines fóssim invisibles, víctimes sense cap valor. El món ha d’entendre que el poble palestí porta 100 anys patint genocidi rere genocidi, no només en els darrers dos anys. I també ha d’entendre que els seus governs sempre han estat còmplices.
Israel no hauria pogut executar aquest genocidi, i menys durant tant de temps, sense elfinançament, les armes i el suport dels Estats Units i dels països de la Unió Europea per massacrar un poble sencer. Necessitem que quan el món escolta que a Gaza es moren de fam, no ho escolti com si fossin només paraules. Perquè no ho són.
Seguim al 48, la Nakba continua. Israel no ha deixat de matar i d’aplicar polítiques d’opressió des de llavors. Israel és cada vegada més fort, més brutal a l’hora de cometre les massacres i els genocidis. I el que està passant a Gaza és la demostració de com es pot eliminar un poble, arrasar un territori fins a deixar-lo pla, deixar els supervivents al carrer famolencs per després obrir la frontera, deixar passar 10 persones després d’haver assassinat 80.000 i dir que això és la pau. El món ha de deixar de ser còmplice, no només amb la Franja de Gaza sinó amb tota la Palestina històrica.
Quan vostè encara estava empresonat, l’escriptor espanyol José Ovejero va publicar una ressenya sobre el seu llibre en què deia que si pogués entrevistar-lo, la primera pregunta hauria estat: «Per què, en lloc de mostrar la carn tumefacta i la ferida, en lloc de girar la mirada cap al botxí, en lloc de fer visible la reixa i la cel·la miserable, ha decidit escriure sobre el que no es veu?». Ara que és lliure la hi faig jo en el seu nom.
L’ésser humà té cinc sentits que ens ofereixen significats molt limitats. Pots escoltar i quedar-te només amb el que has escoltat; mirar, i quedar-te només amb el que has vist. Però el que normalment no fem els éssers humans és donar sentit i significat al que sentim. I tot el que hi ha al nostre voltant pot tenir milers de significats. I per fer-ho, has d’aplicar la imaginació. Si veig la paret de la presó i dic «No es pot creuar, no es pot destruir, no desapareixerà mai», estaré pres per sempre. Però si utilitzo la imaginació per veure i sentir el que hi ha darrere els murs, per imaginar una flor i olorar el seu perfum, per viatjar a Barcelona, per tenir una cita amb una dona… Llavors intentaré sobreviure. La ciència està demostrant que hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen. I en la meva escriptura utilitzo la imaginació per donar sentit al que no es veu.
Ha estat la imaginació el que li ha permès sobreviure a 32 anys d’empresonament?
Sí, vaig desenvolupar aquest mecanisme de defensa de donar un altre significat a les coses per oblidar que anava a viure allà tota la vida. He viscut una vida sencera amb aquest mur. L’he besat, l’he abraçat, he parlat amb ell, m’ha obert moltes portes… Ha estat molt bonic sorprendre’m amb el que m’ha ensenyat. Només els nens –fins als deu anys– i els filòsofs conserven la capacitat de sorpresa. I això és el que he fet per donar sentit a continuar viu al costat d’aquest mur.
Escriu que un dels dolors més forts que ha patit a la presó se l’ha provocat enamorar-se.
Tots naixem amb un torrent d’emocions que ens acompanya al llarg de la vida. I hi ha un dit que diu que tots naixem amb uns llaços que ens uneixen a unes persones. Jo vaig créixer amb aquest desbordament d’amor i el dirigia cap a la família i a persones al meu voltant. Fins que la vaig conèixer. Quan la vaig veure per primera vegada, a través del vidre, vaig pensar «Pobres murs» perquè vaig sentir que ella podia fer-ho tot, fins i tot destruir-los. Era la meva advocada i quan portàvem dos anys de relació em vaig adonar que aquella dona de 27 anys necessitava algú que la pogués abraçar, fer-li un petó, viure amb ella. I jo ni tan sols la podia tocar. No podia deixar de sentir-me culpable, no la podia condemnar a perdre-ho tot. Quan vam trencar la relació, vaig sentir que un crit d’alleujament ressonava entre les muntanyes perquè aquella dona podia finalment viure. Aquesta dona és la meva promesa avui, està aquí amb mi. Vam tornar a estar junts fa un parell d’anys i ens casàrem.
Com va anar traient els seus escrits de presó al llarg d’aquests anys? He llegit als seus editors que alguns els va dictar per telèfon quan podia fer trucades i que altres els van treure algunes persones que el visitaven de manera clandestina.
Sí, però no puc donar detalls per no comprometre les persones que m’han ajudat.
Després del 7 d’octubre, li van treure el paper i els bolígrafs i li van prohibir escriure. Què va suposar per vostè privar-lo de l’escriptura?
En aquell moment, l’únic en què podia pensar, jo i la resta de presos, era en sobreviure un dia més, en amagar un rosegó de pa per a l’endemà, a trobar un lloc on no morir-me de fred. L’escriptura va deixar d’existir, les paraules van deixar d’existir, els pensaments es van esfumar. Al meu cap només hi havia una idea: sobreviure.
En el llistat de països als quals inicialment podria mudar-se es trobava Espanya, a més de Malàisia, Qatar i Algèria, entre altres. Sap per què Espanya va caure d’aquesta llista?
Espanya es va retirar, no sabem per què. També estava Turquia, que va rebre a alguns presos però ja no rep a ningú més. Ara mateix podríem mudar-nos al Brasil o a Malàisia. No hem pres la decisió perquè no volem estar lluny de les famílies i ha de ser un destí en el qual ens puguin visitar. A més, vull viure en un país on hi hagi dolor. Sempre he conviscut amb el dolor i vull continuar escrivint sobre el dolor, però per a això necessito entendre-ho. Per això necessito que sigui un lloc que se sembli en alguna cosa a la nostra vida i per a això no basta que sigui àrab perquè hi ha ciutats àrabs que no tenen esperit, ni vida. No podria viure en un lloc així.
Vostè escriu que els palestins són solidaris amb els qui es rebel·len contra la injustícia i que fan costat als qui no han triomfat. Estem veient com el moviment internacional contra el genocidi de Gaza s’ha convertit en la major mobilització global no sols en suport a Palestina sinó també contra l’ona antidemocràtica liderada per Trump i Netanyahu, entre altres. Se sent connectat amb aquest moviment internacional de solidaritat amb Palestina?
Sí, sempre són els oprimits, els derrotats i els febles els qui tenen la raó. El punt de partida és la solidaritat amb els qui passen per la mateixa experiència. En els últims anys, amb l’ocorregut a Gaza, la qüestió palestina s’ha convertit en el moviment social més gran i efectiu a nivell mundial. Tant de bo els pogués donar les gràcies personalment a cadascuna de les persones que participen en aquest moviment, que han estat colpejats quan es manifesten, tirats dels seus treballs i segrestats quan van venir en la flotilla.
Com sap, vaig tenir el privilegi de visitar a la seva casa a la seva mare, Mazyuna, una dona excepcional que es va convertir en una lideresa del moviment de suport als presos palestins. Després d’una vida lluitant pel seu alliberament, va morir 70 dies abans que vostè sortís de presó. Com la descriuria?
Ho sento molt, però no puc respondre a aquesta pregunta. Cada vegada que toco la seva mort m’esfondro. Avui tinc un compromís i no me’l puc permetre. Ho sento.
