De vegades, la història no l’expliquen els ossos, sinó els prejudicis dels qui els desenterren. El 1872, el metge francès Émile Rivière (1835-1922) va fer una troballa espectacular a la gruta de Cavillon (situada als penya-segats de Balzi Rossi, a l’escarpada frontera francoitaliana a prop de Menton). Va desenterrar un esquelet humà extraordinàriament ben conservat que datava del Paleolític Superior (fa uns 24.000 anys). L’arqueòleg per vocació va descobrir en aquella mítica excavació el que aparentava ser l’enterrament d’algú que va gaudir d’un poder i un estatus social inqüestionables. Aquesta deducció es basa en l’enlluernador que va resultar com es van trobar els ossos, completament coberts d’ocre vermell i amb un elaborat tocat funerari compost per centenars de petites petxines de la Mediterrània i dents de cérvol.
Les restes, que mostraven una gran estatura i robustesa, anaven acompanyades d’eines de sílex, punxons d’os i, sobre la sepultura, hi havia un cavall gravat a la roca: tot indicava que havia de ser un gran líder i, sens dubte, un gran caçador. Un home. El fòssil va ser batejat com a «L’home de Menton», un títol inqüestionable que la comunitat científica va mantenir intacte durant cent quaranta-quatre anys. «Un cop d’os, tallat en un metàpode de cavall disposat a prop del seu cap, un pendeloque (penjoll) també situat en un metàpode de cavall i dos cavalls gravats a les parets de la cova sobre l’enterrament, donen testimoni d’un complex ritu funerari en relació amb les qüestions més profundes de l’esperit humà», tal com es recull al llibre La Grotte du Cavillon sous la falaise des Baousse Rousse, Grimaldi, Vintimille, Italie ([La cova de Cavillon sota el penya-segat de Baousse Rousse, Grimaldi, Ventimiglia, Itàlia], 2016). En aquesta obra, el Centre Nacional per a la Investigació Científica de França (CNRS) publicava els resultats d’una exhaustiva investigació realitzada per desenes d’especialistes. Aquests experts van reavaluar totes les troballes de la cova recopilades durant més de dos segles, incloent-hi el resultat de les expedicions de Rivière realitzades entre 1870 i 1875.
La tercera part del llibre estava dedicada a l’estudi anatòmic de l’esquelet de «L’home de Menton», del tipus Cromanyó, «que pertanyia a la cultura del Gravetià Mitjà, un grup euromediterrani, amb un crani elegant i estret, que es pot distingir del conegut al sud-oest de França (Cromanyó) més robust i ample». La sorpresa apareixia al capítol titulat «Asymétrie musculaire du squelette de ‘la Dame du Cavillon’», escrit per la paleoantropòloga Marie-Antoinette de Lumley. Aquesta especialista, metgessa de formació i encarregada principal de l’estudi paleoantropològic i anatòmic de l’esquelet, hi va detallar la seva morfologia pèlvica, la seva asimetria muscular i, en conseqüència, el seu veritable sexe. L’evidència científica era irrefutable: l’esquelet pertanyia a una dona.
Gràcies al seu treball, l’esquelet va ser rebatejat oficialment i per a la història com a «La Dama de Cavillon». Marie-Antoinette de Lumley va sentenciar que l’error no es va deure a una falta de tecnologia en el passat, sinó a un profund biaix ideològic patriarcal. La investigadora va declarar i argumentar que «la ciència del segle XIX estava encegada per la seva pròpia visió del món: en observar un esquelet de complexió robusta i, sobretot, un aixovar funerari tan sumptuós (digne d’un cap d’alt rang), els primers prehistoriadors van assumir que el poder i l’estatus només podien pertànyer a un home». De Lumley va subratllar que «els raonaments circulars de l’època vinculaven erròniament la riquesa armamentística o decorativa d’una tomba exclusivament a la masculinitat».
El documental Dames et Princes de la Préhistoire ([Dames i Príncips de la Prehistòria], 2021), dirigit per Pauline Coste, arrenca amb el cas central de la Dama de Cavillon. Hi apareix Marie-Antoinette de Lumley oferint el seu testimoni directe sobre com l’esquelet va ser falsament atribuït a un home a causa dels prejudicis sobre el seu rang social. Aquest és un exemple perfecte per il·lustrar com l’arqueologia moderna està corregint l’esborrament històric que van patir les dones de la prehistòria en l’imaginari col·lectiu. Aquesta entrevista és una de les nombroses evidències que recull l’autora austríaca Ulli Lust, que viu i treballa a Berlín, en la seva titànica novel·la gràfica La mujer como lo humano. Al principio de la historia (Die Frau als Mensch. Am Anfang der Geschichte, 2025), publicada en castellà el gener de 2026 per Garbuix Books, amb traducció de Marta Armengol.
L’obra ha assolit una fita sense precedents en la història literària europea en conquistar el premi d’assaig més important d’Alemanya, el Deutscher Sachbuchpreis 2025 (Premi Alemany del Llibre de No-ficció). Aquest és el guardó dedicat a la no-ficció més prestigiós del país, dotat amb 25.000 euros i lliurat anualment per la Fundació del Comerç del Llibre Alemany. La victòria d’Ulli Lust (lliurada el 17 de juny de 2025 a l’Elbphilharmonie d’Hamburg) va suposar una fita històrica absoluta: va ser la primera vegada en la història del certamen que una novel·la gràfica va derrotar els assajos acadèmics tradicionals i es va alçar amb el màxim guardó.
El veredicte del jurat elogiava tant el fons científic de l’obra com el seu format innovador, reconeixent com, de manera sòlida, l’autora vincula les perspectives actuals de la investigació arqueològica, l’antropologia i els estudis de gènere: «Amb aquest enfocament multidimensional, Ulli Lust aconsegueix dinamitar idees preconcebudes fortament arrelades». La visió de l’ésser humà exclusivament com a home, predominant durant tant de temps, «necessita una revisió fonamental, i aquest llibre ho mostra sobre la base d’una anàlisi original de les troballes científiques de l’arqueologia, l’antropologia i la història de l’art, inspirades repetidament per les experiències quotidianes».
El veredicte reconeixia alhora el virtuosisme de combinar imatge i paraula en un tractat d’ambició acadèmica: «La visualització del text en forma de novel·la gràfica va molt més enllà de la representació il·lustrativa purament descriptiva. Es connecta al text d’una manera discursiva i, per tant, crea una altra capa, convertint-lo en un llibre de no-ficció en el millor sentit». En definitiva, un prestigiós guardó que ha consolidat l’obra no només com un èxit de vendes, sinó com un material de rigor acadèmic, el qual ha iniciat la seva expansió internacional just quan a Alemanya es publicava el segon volum a finals de 2025: Die Frau als Mensch 2: Schamaninnen.
A La mujer como lo humano, l’autora interpreta les petjades prehistòriques i qüestiona les narratives científiques dominants al respecte. Reconeix que fa tota la seva vida que investiga les imatges i escultures trobades en diferents llocs del planeta, plantejant-se preguntes de com eren les comunitats que les havien creat: «Un cop t’adones que estem envoltats d’imatges d’homes —només cal anar a una església catòlica—, no pots escapar-ne. En canvi, durant més de 28.000 anys, el 70 % de les representacions de persones en l’art de l’Edat de Gel eren dones. Quin era el requisit previ per a aquestes figures femenines sobiranes i mestresses de si mateixes? Com convivien les persones en aquella època per crear aquest art?», afirma Ulli Lust en una entrevista al diari The Gap. Amb aquest treball, proposa una interpretació diferent de l’evolució humana: «La meva teoria és que només una cultura pacífica i igualitària va poder produir figures femenines amb tanta naturalitat».
L’audàcia d’Ulli Lust va més enllà de reivindicar el rol social i de supervivència de la dona: també li retorna l’autoria del primer art de la humanitat. A les pàgines de la novel·la gràfica, l’autora desafia l’arrelat mite del «geni masculí» i planteja una hipòtesi fascinant recolzada per corrents antropològics moderns: les icòniques obres de l’Edat de Gel molt probablement van ser creades per mans femenines. L’exemple més revelador i visualment impactant que Lust utilitza per argumentar aquesta conclusió és la reinterpretació anatòmica de les cèlebres «Venus» paleolítiques. Durant més d’un segle, l’acadèmia va interpretar aquestes figuretes de pits i abdòmens voluminosos, rostres absents i peus minúsculs —com la famosa Venus de Willendorf— com a fetitxes de fertilitat o ideals eròtics tallats per homes. No obstant això, Lust ens convida a canviar dràsticament l’angle de visió basant-se en estudis de la perspectiva anatòmica: si una dona embarassada al Paleolític, sense accés a miralls, abaixés el cap per observar-se a si mateixa, la imatge resultant coincidiria de manera mil·limètrica amb les proporcions distorsionades d’aquestes estatuetes (on el pit i el ventre oculten les cames i els peus es veuen diminuts). Amb aquest gir narratiu, la historietista transforma els suposats objectes de desig de la mirada masculina en els primers autoretrats de la història, demostrant que les dones de la prehistòria no només inspiraven l’art, sinó que l’esculpien. En una seqüència de vinyetes, la mateixa autora hi reflexiona: «Apostaria que la majoria de les figuretes les van fer dones… Si la iconografia l’haguessin desenvolupat els homes… hi hauria més figuretes obertes de cames», sentencia.
Afortunadament, gràcies a la gran quantitat d’evidències exposades, el treball d’investigació presentat ha comptat amb el reconeixement dels científics actuals. Això és quelcom que no va ocórrer als anys noranta, fa poc més de tres dècades, quan l’arqueòloga i antropòloga lituanoestatunidenca Marija Gimbutas (1921-1994), després d’anys d’excavacions als Balcans, va postular l’existència d’una civilització neolítica pacífica, igualitària i profundament matrifocal, unida pel culte generalitzat a una Gran Deessa, que hauria prosperat abans de ser aniquilada per invasors indoeuropeus violents i patriarcals. Tanmateix, el seu audaç intent de reescriure les albors de la civilització en clau femenina va xocar frontalment amb una elit científica implacable. Els seus col·legues la van sotmetre a una crítica ferotge, titllant les seves teories de «fantasia romàntica» i acusant-la de falta de rigor per projectar els anhels del moviment feminista modern sobre el registre arqueològic, ignorant deliberadament les evidències de conflicte en aquelles societats primitives. Tot i que l’acadèmia oficial va desestimar la seva visió utòpica, Gimbutas va aconseguir una victòria pòstuma innegable: va obrir la primera gran esquerda en el relat tradicional i va obligar la ciència a admetre que la narrativa de «l’home guerrer» com a motor exclusiu de la història era, també, una altra construcció ideològica.
Gimbutas va pagar molt car el seu atreviment, però la seva heretgia acadèmica va obrir el camí perquè altres veus s’alcessin per reivindicar una altra manera d’interpretar els senyals històrics. Lust recull el testimoni de Gimbutas, però l’apuntala amb l’evidència de l’antropologia evolutiva del segle XXI sense apel·lar a la mística. La novel·la gràfica incorpora un extens apèndix amb les referències detallades i comentades de les nombroses cites realitzades en les diferents vinyetes (moltes de les quals d’origen científic i acadèmic) que il·lustren els dotze capítols en què es divideix la monumental obra. En algunes d’aquestes escenes apareix la mateixa autora com a protagonista de situacions reals que permeten il·lustrar alguns dels exemples narrats o les visites realitzades, la qual cosa permet alleugerir de vegades el to descriptiu i analític propi del rigor científic amb què està concebuda l’obra. La mujer como lo humano no només posa en valor el potencial pedagògic del còmic, sinó que reconeix alhora els avantatges d’uns costos de divulgació relativament baixos tenint en compte la importància de la visualització gràfica de les referències citades al llarg de tota l’obra. Posa imatge al que l’acadèmia va amagar en text, abaratint a més els costos de producció i distribució per fer accessible el coneixement complex, en una proesa que hauria de ser de lectura obligatòria.
