La realitat informativa sobre Barcelona viu en una permanent distorsió entre allò que ven i el rostre més cru del present. Farà poques setmanes aparegué a les llibreries La ciudad de las luces muertas, una de les pitjors novel·les mai escrites sobre la nostra protagonista.
L’afirmació pot semblar atrevida, si bé potser ho sigui més que el seu autor, David Uclés, tingués els nassos d’oferir-nos un despropòsit semblant que ven sota premisses d’un suposat realisme màgic amb aires d’encàrrec més enllà del seu triomf al Premi Nadal.
Ho dic perquè la suma de noms del seu text pot fer olor a la idea, iniciada amb la presència barcelonina a la FIL de Guadalajara, de revisar el cànon literari de la capital catalana, però és que aquí, directament, assistim a una operació amb aires d’intel·ligència artificial venuda com una gran celebració fins i tot per l’alcalde, qui no dubtà, dins del seu afany de ser el més modern a partir de certa vacuïtat, en posar-se la boina de l’autor.
On queda la literatura d’autor sense tots aquests tints populars que no han de vendre’s com si fossin de gran alçària? No deu interessar perquè, almenys abans, era el gran vehicle de denuncia; ho hauria de ser encara ara, on certes fites, com la disminució dels delictes, no poden ocultar igual nombre de desastres, com l’augment del narcotràfic o la perpetuació de nuclis invisibles que, sense pietat, alguna es destrueixen, i amb ells el teixit identitari.
I això no és cap fantasia, sinó més aviat un realisme palpable que només podem conèixer si el fem visible, no sense abans caminar-lo a fons, analitzant-lo des de la mirada.
Aquest cop el presentaré des de tres exemples. Les fotografies que acompanyen el text no corresponen al present i potser sigui millor així si inciten als lectors a visitar els espais.
Si les imatges són d’un passat recent és per com, a vegades, aquest no existir a l’avui fa que els llocs retornin quan un menys s’ho espera. És el cas del carrer de la Colònia Bausili a la Zona Franca, ocult perquè la seva morfologia l’amaga si no vas amb voluntat de mirar-la.
La seva estructura és la de vivendes per a la classe treballadora de finals dels anys vint, quan no gaire lluny s’habilità un dels quatre polígons que la Dictadura de Primo de Rivera construí per a disminuir la misèria habitacional dels nouvinguts entre les obres del Metro, la imminent Expo del 29 i el seu efecte trucada.
La Colònia Bausili donà sostre als treballadors d’una fàbrica d’estampats que tingué diversos propietaris. El 2023 els seus veïns em reberen entusiastes. El passat diumenge hi vaig anar amb alumnes d’un grup de passeig i trobarem gairebé totes les seves portes tapiades. Un passejant em digué que volen convertir-les en oficines, acabant-se la seva Història centenària. La única esperança és que tan particular conjunt sobrevisqui des de la seva nova funció, el que seria una doble bona noticia, doncs una forma de mantenir les belleses d’abans, el tan menystingut petit patrimoni, és reconvertir-les per a que puguin mantenir la seva vigència al nostre estrany segle.
A l’altra punta de Barcelona un director compromès, d’escàs públic, presentà al Festival de Donosti la seva darrera obra, Historias del buen valle, on parla de Vallbona, apartada a més d’ignorada, diríem com una Clota enorme amb molt verd, alguns blocs i la presència del Rec Comtal a la vora del tren.
Qui segueixi aquestes pàgines, escrites per servidor des de fa anys, sabrà que sóc dels pocs que ha parlat a fons d’aquest barri. Als darrers temps s’hi aprecia moviment, però és de millora de l’indret, sinó per la necessitat d’ajustar els ferrocarrils a noves perspectives, anteriors a l’enorme i catastròfica crisi del servei de Rodalies. Passes pel seu llindar amb la locomotora, veus la pèrgola fotovoltaica, les cases junt a l’antic canal medieval i res sembla obeir a complir les reivindicacions veïnals, tampoc les meves, consistents en donar dignitat patrimonial a la Granja del Ritz, una il·lustre ruina proveïdora de l’hotel que es rebatejà com a Palace.
Aquests vestigis desapareixeran, potser siguin un pàrquing o vivendes d’obra nova, les tres paraules que tan omplen a les autoritats municipals, entusiastes en demolir per a edificar. Tan de bo allò proposat per a La Verneda mostri millor el tram de la riera d’Horta i alliberi la masia de Can Riera de trobar-se dins d’un aparcament increïble, que la tapa mentre roman tapiada.
Can Riera tornarà tard o d’hora, però la trilogia d’aquesta setmana ens desplaça al carrer de Llança, que no remet a una localitat costera, com d’altra banda molts pensen. Al seu número 20 es troba la casa de la Papallona, projectada pel mestre d’obra Josep Graner, un dels grans de la no tan sèrie B de l’arquitectura barcelonina.
L’immoble va camí de convertir-se en la nova casa Orsola. A data de gener de 2026 els fons d’inversió ostenten 68 finques de l’Eixample, destinant-les a lloguers de temporada, si bé els hi agradaria posseir més de 600. Això comporta crear ruscs habitacionals i expulsar sense vacil·lacions als veïns. Per sort, les associacions i els sindicats, aquí els de Llogateres i el d’Habitatge Socialista de Catalunya, es mullen en defensa dels inquilins d’una papallona que ja anà a terra a Granollers.
A Barcelona el seu hàlit, el somni d’un futur més just, radica en la força del col·lectiu. El Capitalisme voraç de la centúria, recolzat des de la inacció de molts partits i representants polítics inoperants tota aquesta legislatura, ha de ser combatut des de la unió dels ciutadans. La papallona hauria de ser una punta de llança dins d’aquestes variants que aquí hem exhibit, de buidar el llegat industrial a no treballar per a les perifèries més extremes, tot a una ciutat de llums mortes que no són de la poètica barata tan de moda, sinó més aviat les d’una Realitat cruel que buida els apartaments i anihila la Història de la nostra contemporaneïtat, forjada a base de somnis sense postals perquè tan sols aspiraven, com a nosaltres, a viure des d’una bellesa sostenible, preciosa per a cosir una trama entre generacions.
En Barcelona su hálito, su sueño de un futuro más justo, radica en la fuerza del colectivo. El Capitalismo voraz de la centuria, respaldado desde la inacción de muchos partidos y representantes políticos que son inoperantes en esta legislatura, debe ser combatido desde la unión de los ciudadanos. La papallona debería ser una punta de lanza dentro de estas variantes que aquí hemos exhibido, del vaciar el legado industrial a no trabajar por las periferias más extremas, todo en una Ciudad de luces muertas que no son las de la poética barata tan en boga, sino más bien las de una Realidad cruel que vacía los apartamentos y aniquila toda la Historia de nuestra contemporaneidad, forjada a base de sueños sin postales porque sólo aspiraban, como nosotros, a vivir desde una belleza sostenible, hermosa por coser una trama entre generaciones.
