Cada cop més ciutadans i entitats socials denuncien que la Justícia tal com actualment es concep i aplica és clarament insuficient per reparar els danys físics, morals i materials que milions de persones en aquest planeta han patit i pateixen. Jill Stauffer (1964) ha estat una de les primeres a proposar una idea que és senzilla però complexa alhora: som responsables de les nostres accions, però també ho som de les nostres inaccions i passivitat davant dels danys morals, físics i materials de milions de persones, que la Justícia dels nostres dies no és capaç de reparar. Ser indiferent o inactius davant les injustícies i el patiment d’altres ens col·loca en la posició d’observadors passius. Per tant, quan algú és malmès injustament, tenim l’obligació moral de denunciar aquestes injustícies i a saber qui i què hi ha al darrere i a prendre decisions.
El pensament de Jill Stauffer (actualment professora a l’Haverford College, Pennsilvània, USA), permet reconstruir el que podria entendre’s com una nova Justícia més enllà de la Llei actual. Per a ella, la justícia no ha de limitar-se a mers processos legals o judicis ni al compliment formal de lleis o sancions, sinó que han de considerar dimensions més profundes com ara la reparació, escoltar als afectats, la reconstrucció de vides i mons, el reconeixement del dany i la responsabilitat col·lectiva per restablir la dignitat dels afectats. Quan societats o institucions neguen o silencien els relats dels qui han estat violentats, no només hem de condemnar aquest silenci; cal escoltar, reconèixer la experiència dels afectats, validar-ne el patiment. Això repara el que Stauffer anomena “soledat ètica”, un abandó humà i institucional que agreuja la injustícia i exigeix una reparació més enllà de la sanció formal. Justícia no ha de ser només càstig, sinó que ha d’impel·lir la reconstrucció d’éssers, de relacions, de comunitats, dels “mons” destruïts per la violència. La restauració del mal és una obligació moral de tota societat. Hem de parar esment al que és “inhumà” una vegada s’ha aplicat la Justícia convencional, no només en situacions extremes com genocidis, violència massiva, repressió, sinó també qualsevol forma en què les persones quedin marginades, deshumanitzades o ignorades. A l’enfocament de Stauffer, la Justícia inclou restituir la veu, la dignitat, la possibilitat de refer la vida.
El sentit convencional de la Justícia sovint entén la Justícia com el compliment de drets i obligacions, com un conjunt de normes impersonals i abstractes i com un mecanisme de distribució de béns o càstigs. Tot això és molt legítim i necessari. Però Stauffer sosté que aquest marc, encara que rellevant, és insuficient per entendre el dany profund causat per la violència o la injustícia estructural. El patiment pot persistir quan allò jurídic es limita a condemnar, sense reparar els vincles trencats, sense reconèixer l’experiència viscuda. Les víctimes necessiten més que justícia formal: necessiten ser escoltades, reconegudes, reconstruir el seu món. Per tot això, la proposta de Stauffer és una “justícia augmentada o ampliada” que reconegui la dimensió humana, relacional, subjectiva i comunitària del patiment. L’obra de Stauffer contribueix fortament a una visió de justícia molt més rica, profunda i humana del que sol considerar-se a les teories tradicionals. Aquesta ampliació (que integra memòria, reconeixement, reparació, responsabilitat col·lectiva i reconstrucció del que és humà) resulta especialment rellevant en contextos de violència, trauma, injustícia estructural, genocidis, guerres, etc.
Cal reconèixer, però, que hi ha altres tradicions i teories de justícia que van més enllà del mer càstig penal i inclouen memòria, reparació, reconstrucció social, dignificació de víctimes, etc. Per exemple, la Justícia transicional i la seva evolució (memòria, reparació i democràcia) argumenta que la memòria (el record col·lectiu, la intervenció simbòlica, la preservació de testimonis) haurien de considerar-se com un “cinquè pilar” de la justícia, juntament amb la veritat, justícia penal, reparació i garanties de no repetició. Aquesta ampliació del marc tradicional suggereix que la justícia no es redueix a sancionar crims sinó que ha d’integrar processos simbòlics, socials i comunitaris que permetin reconstruir vincles, reconèixer víctimes, preservar memòria històrica i prevenir noves violències. En aquest sentit, la memòria col·lectiva (testimonis, commemoracions, memorials, narratives públiques) no són un complement anecdòtic o accessori, sinó una part essencial del que significa reparar el mal i restaurar la dignitat després d’atrocitats sistemàtiques.
Una altra proposta és la Justícia restaurativa o reconstructiva, terme encunyat pel psicòleg Albert Eglash el 1977 que distingeix tres tipus de justícia criminal: retributiva, distributiva i restaurativa. És una proposta més centrada en les víctimes, la reparació i la comunitat. És a dir, el delicte i la violència no sols s’entenen com una ofensa a la llei, sinó com una ruptura social i simbòlica. La justícia reconstructiva cerca reparar aquesta ruptura: reconèixer l’estatus moral de la víctima, assumir la responsabilitat de l’agressor, reconstruir la comunitat, restablir la convivència i orientar la memòria col·lectiva cap a la reconstrucció. Aquest model col·loca les víctimes al centre, no com a mers testimonis o “objectes” de la violència, sinó com a subjectes morals que requereixen reparació integral, material, simbòlica i relacional. A més, la pràctica de la justícia restaurativa pretén obrir espais de diàleg entre víctimes, responsables, comunitats, reconstrucció social i reconciliació, plantejant la Justícia com a camí de sanació personal i comunitària, no només de condemna.
Resumint, podríem dir que aquestes noves propostes, lluny de constituir una debilitat de la Justícia actual, són més aviat una eina intel·lectual útil, que permet pensar la Justícia més enllà del sistema penal, més enllà de la llei, més enllà del càstig.
