Escrivia l’any 1921 qui seria ministre de la República, Fernando de los Ríos: “Sempre he considerat els partits com a òrgans d’interpretació dels ideals, no com l’ideal mateix”. Aquesta reflexió podria ser d’utilitat per inspirar la construcció d’un Front d’esquerres per a les properes eleccions generals que aquests dies comença a agafar forma, tot i els molts interrogants que també s’estan obrint.
Quina fórmula per al Congrés?
L’acte del dissabte, 21 de febrer, a Madrid, organitzat per Movimiento Sumar, Izquierda Unida, els Comuns i Más Madrid, va ser el punt de partida d’un projecte que ara cal concretar i ampliar. Els mateixos que fa uns mesos donaven per liquidada l’experiència unitària del 2023 que va fer possible un govern progressista diuen ara que la proposta no és cap novetat i que el fet de reeditar la coalició no és notícia. Contrasta aquesta visió interessada amb la il·lusió de molta gent que veu que es comença a obrir pas l’esperança d’una opció electoral seriosa a l’esquerra del PSOE.
A Catalunya la majoria de mitjans de comunicació han passat de puntetes sobre la importància del fet que les altres forces polítiques de la futura coalició reconeguin als Comuns com una opció nacional catalana amb personalitat política pròpia que pot parlar de tu a tu amb partits d’àmbit estatal. Aquesta ha estat una lluita constant al llarg dels anys en l’espai del PSUC, d’Iniciativa i ara dels Comuns. El caràcter plurinacional de la proposta s’hauria de completar necessàriament amb acords amb Compromís, Ara Més, la Chunta Aragonesista i altres forces amb arrelament en els seus territoris, apostant per un reconeixement de l’aportació diferenciada de cadascú més flexible que el que hi ha hagut fins ara. I resten dues qüestions per resoldre: la primera, veure si Podemos abandona la seva deriva cap el no res; i la segona, comprovar què passa dins ERC, que ha descartat la idea de suma defensada per Gabriel Rufián.
I després de Yolanda Díaz, què?
Si l’acte del 21 va ser el primer pas, el segon l’ha fet Yolanda Díaz anunciant que no aspirarà a ser candidata. És una contribució a la construcció de la unitat que tant de bo alguns que desitjaven aquest escenari no hagin de lamentar. En el futur, no serà fàcil suplir el seu paper decisiu com a cap de llista ni com a membre del govern; és molt més que una bona ministre de Treball: el 2023 va salvar la majoria d’esquerres superant el desastre al que les divisions caïnites havien portat a l’espai en les eleccions autonòmiques i locals d’uns mesos abans. És un bon exemple de coherència que xoca amb els egos desfermats d’altres protagonistes i que deixa Podemos sense la seva principal excusa per mantenir-se al marge del projecte unitari.
La renúncia de Yolanda Díaz obre dues possibilitats per designar cap de llista: un acord de les forces polítiques que acabin integrant la coalició o unes eleccions primàries. Podem trobar un exemple positiu en les primàries que celebra el Frente Amplio de l’Uruguai entre els candidats de cada un dels partits que integren el Frente: així va arribar a cap de llista i a president Pepe Mujica, proposat pel Movimiento de Participación Popular(MPP). Una possibilitat diferent seria buscar un candidat/a independent. O intentar una experiència agosarada com la que va viure el Partit Democràtic Italià l’any 2023 per escollir el lideratge del partit en unes primàries obertes amb dues urnes: una reservada als militants i una altra a les persones que no ho eren però van voler participar en la convocatòria . El vot d’un milió de persones va donar el triomf a Elly Schlein: el candidat oficialista va guanyar a les urnes dels militants però ella ho va fer a les dels no afiliats amb tanta força que va assolir la victòria. Avui a Itàlia cal estar pendents de si el PDI, amb Schlein al capdavant, gira a l’esquerra i de l’evolució esperançadora de l’altra opció progressista, l’Alleanza Verdi e Sinistra. I no falten altres exemples encoratjadors que es poden sumar al de Mamdani a Nova York: al Regne Unit, els Verds d’Anglaterra i Gal·les, després que Zack Polanski guanyés les eleccions primàries fa uns mesos, s’han disparat en intenció de vot i reben el suport de milers de joves davant la crisi del Partit Laborista i el perill de l’extrema dreta representada per Reform. Ho demostra l’espectacular resultat de Hannah Spencer, dels Verds, guanyant les eleccions parcials al districte de Gorton i Denton, al Gran Manchester, aquest 26 de febrer amb més del 40 per cent dels vots. Aquests casos ens demostren que hi ha capacitat per fer front a l’onada conservadora si s’encerta en el missatge, els lideratges i en la forma d’escollir-los.
I al Senat què?
Del Senat se’n parla poc però cal parlar-ne. El passat dia 19 de febrer, l’eurodiputat dels Comuns, Jaume Asens, en l’acte que portava per títol “Fer política des de l’esquerra sobiranista ahir i avui” recordava que el Senat ha d’escollir per 3/5 parts dels vots quatre magistrats del Tribunal Constitucional i que el PP esta retardant el nomenament esperant disposar d’aquesta majoria qualificada, tot sol o amb Vox ,a la propera legislatura, fet que els hi permetria nomenar els quatre magistrats sense haver de pactar amb les esquerres recuperant així la majoria conservadora d’infausta memòria. El catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, advertia uns dies després (elDiario.es, 23/02/2026) d’aquesta possibilitat i recordava el paper del Senat també en l’elecció de membres del Consell General del Poder Judicial, tot afegint que la primera cosa en la que s’haurien de centrar les esquerres seria en una oferta electoral a la Cambra Alta que inclogués també al PSOE. Asens i Pérez Royo assenyalen un perill que encara es fa més evident si analitzem el paper partidista que el PP està fent jugar al Senat aquesta legislatura. I la solució i podria passar per candidatures conjuntes al Senat del PSOE i les forces situades a la seva esquerra.
El Senat, que hauria d’haver estat una cambra de representació de les nacionalitats i regions, seguint un model federal, va ser estructurat a la Constitució de 1978 a partir de les províncies. Segons Jordi Solé Tura, la pervivència de les províncies, superposades a les Comunitats Autònomes, va ser una de les principals derrotes dels partidaris de la nova organització de l’Estat. Si la circumscripció provincial, més que el mètode D’Hondt, desvirtua la proporcionalitat al Congrés, al Senat la distorsió ja és escandalosa en basar-se en un sistema majoritari. Els esforços de senadors com Josep Benet, durant el debat constitucional, per fer del Senat una cambra de representació territorial real es van estavellar contra un mur centralista: tan sols es va aconseguir que una petita part del senadors sigui nomenada pels parlaments autonòmics en funció del nombre d’habitants, basant l’elecció de la majoria ( tres quartes parts, aproximadament) en un sistema majoritari en cada província. Així per exemple, Castilla y León amb 9 províncies i 2’4 milions d’habitants escull a les eleccions generals 36 senadors que es sumen als 3 nomenats per les Corts de la Comunitat. El País Valencià, en canvi, amb 5’4 milions d’habitants i tres províncies n’elegeix 12, més els 6 designats per les Corts valencianes.
Parlar d’un acord al Senat entre el PSOE i les forces situades a la seva esquerra no és cap novetat extravagant. L’any 1977 l’Entesa dels Catalans, integrada per PSC, PSUC i ERC, va guanyar les eleccions al Senat a Catalunya. Molts anys després, entre el 2000 i el 2011, va existir l’Entesa Catalana de Progrés, formada també per PSC, ERC i ICV, , amb grup propi al Senat, guanyant les eleccions del 2004 i del 2008. I a Espanya, l’any 2000, el secretari general del PSOE, Joaquin Almunia, a qui ningú titllaria d’esquerranista, i el coordinador d’Izquierda Unida, el comunista ortodox Francesc Frutos, van acordar presentar candidatures conjuntes al Senat en 27 províncies: no van aconseguir els seus objectius perquè les seves expectatives ja no eren gaire positives però això no vol dir que ara una operació similar no pogués sortir bé. Un argument contrari a l’acord serien les evidents diferències polítiques entre les dues forces, per exemple en el cas de la principal preocupació de la ciutadania, l’habitatge; en canvi, podria jugar a favor el fet d’haver governat conjuntament aquests anys. En tot cas, les diferències programàtiques s’haurien de dirimir en les eleccions al Congrés, en les que una opció unitària de les esquerres alternatives podria diputar-li vots al PSOE.`
A Catalunya, cas d’existir voluntat política sobre una candidatura conjunta al Senat, caldria fer bé els números perquè el PSC l’any 2023 va guanyar els 12 senadors als que podia aspirar i ERC amb 3 i Junts amb 1 es van repartir els quarts de cada província. Caldria veure si el PSC tot sol està en condicions de repetir el resultat ja que en aquest cas una candidatura de PSC, ERC i Comuns podria regalar el quart senador de cada circumscripció a Junts o el PP. Seria convenient una candidatura conjunta, doncs, d’ERC i Comuns al Senat? Hi ha motes coses a pensar i molts aspectes per parlar, però sempre tenint present aquella reflexió de Fernando de los Ríos que els partits no són l’ideal, sinó instruments per assolir els ideals.
