Els titulars i les notícies d’última hora acostumen a respondre als dubtes que, espontàniament, ens sorgeixen en conèixer un fet rellevant. Els periodistes exposen aquestes incògnites a través de preguntes molt concretes, en molts casos de resposta binària, que ens serveixen per situar-nos i desfer-nos de l’angoixa que ens genera la incertesa i el desconeixement.
Lamentablement, aquesta dinàmica no serveix per informar de fets complexos que tenen lloc en contextos desconeguts. En el cas dels conflictes que castiguen el Pròxim Orient, hem de tenir paciència per entendre el context i hem de donar-nos temps per forjar una opinió pròpia.
Explico això per avançar-vos que no tinc respostes breus, de sí o no, de blanc o negre, de bons o dolents, a tot allò que ens demanem sobre la crisi a Iran: no sabem què passarà, com actuarà el successor de Khamenei, si el règim resistirà, com reaccionaran a la llarga els veïns àrabs…
El que podem fer és un repàs dels darrers esdeveniments, posant-los en el context històric i regional i, basant-nos en això, fer una llista de possibles escenaris. El que nosaltres pensem o desitgem que passi a Iran ha de quedar, de moment, fora d’aquesta anàlisi.
Els antecedents
En les darreres dècades, Iran ha patit diverses èpoques de protestes, d’aldarulls i assassinat massius d’opositors. Però l’onada de manifestacions massives de desembre i gener han estat diferents de la resta.
Als anys noranta, les vagues sindicals exigien millores en les condicions de treball. L’any 2009, els joves del “moviment verd” reclamaven transparència i denunciaven un suposat frau electoral: “on és el meu vot?”. El 2011, inspirats per les revoltes àrabs, van reprendre la protesta política del 2009. El 2017, els iranians es van manifestar per l’augment de la inflació i l’estat de l’economia. Finalment, el 2022, les protestes per la mort a comissaria de la noia kurda Jina Amini van sacsejar el país.
En tots els casos, tot i que la gent estigués farta del règim, les consignes exigien una millora molt concreta: feina, transparència, llibertat en el vestir. Potser, la gent reclamava reformes puntuals perquè era prudent i sabia que no podien aspirar a gaire més, ni a fi del règim.
El que diferencia les protestes de 2025 de les anteriors és l’estat de salut de la República Islàmica. Els darrers mesos, la situació econòmica és pèssima i les febleses del règim han quedat exposades després de la derrota dels seus aliats a Palestina (Hamàs), Líban (Hezbol·là) i Síria (règim dels Assad). De fet, en perdre el coixí geogràfic que el protegia d’Israel, Teheran ha quedat exposada als atacs directes d’Israel. En aquest context es produeix la guerra dels dotze dies de juny de 2025, en què els dos països van intercanviar diverses pluges de míssils.
El malestar per tots els greuges que hem comentat ha estat més o menys latent des de sempre. Ara, com a novetat, el règim és més feble que mai. Per això, molts creuen que ha arribat el moment de fer-lo caure.
No n’hi ha prou amb l’entusiasme
Els mitjans estrangers van cobrir les protestes amb un cert optimisme. Però el fet que les manifestacions siguin extenses i comptin amb la simpatia de la majoria de la població no és la prova que hagin de triomfar. D’una banda, cal recordar que una part significativa dels iranians són partidaris del sistema. A més, hem de tenir present, encara que no ens agradi, que la repressió i la violència exercida pels règims autoritaris acostumen a funcionar.
D’altra banda, no sembla que hi hagi cap alternativa al poder actual amb possibilitats d’èxit. Això, tot i els esforços de la diàspora iraniana, dels Estats Units i d’Israel de situar el fill de l’últim xa com a candidat per a una possible transició.
En aquest sentit, sorgeixen un munt de qüestions rellevants pel futur d’Iran sobre les quals no tenim cap mena d’informació. No sabem si els Estats Unit i Israel, més enllà del suport a la figura de Reza Pahlavi, col·laboren amb alguna xarxa opositora dins el país, o si estan disposats a finançar un grup armat dins Iran, o quin paper hi jugaran les minories ètniques (kurds, àrabs, àzeris, balutxis) en els seus plans.
No hi ha alternativa al règim
Tot apunta que els iranians no volen una intervenció estrangera. Potser creuen que el canvi l’han de provocar ells des de dins. La mateixa Revolució Islàmica que va portar al poder els actuals governants els va ensenyar que això és possible.
En aquest sentit, veiem a les xarxes molts missatges d’iranians que celebren l’assassinat en un bombardeig del líder suprem i cap d’estat d’Iran, Ali Khamenei. Però, alhora, lamenten la intervenció estrangera perquè, segons ells, cerca la destrucció del seu país. Personalment, crec que és una posició força sensata i que probablement representa a una bona part dels iranians.
El gran obstacle al projecte de canvi impulsat des de l’exterior és la manca d’alternativa. En època de revolta i incertesa, poden aparèixer del no-res o sortir de la clandestinitat grups i líders desconeguts pel gran públic que atrauen i arrosseguen el poble. Es tracta de la figura o del grup necessari per donar veu a la massa, legitima la seva causa i fer d’interlocutor amb la resta d’actors per liderar la transició.
A Iran, aquesta figura no hi és. Des de l’exterior, s’ha intentat catapultar la figura del fill del darrer xa fins aquesta posició. Però Reza Pahlavi no compta amb el suport necessari dins el país. Certament, en les manifestacions s’ha corejat el seu nom. Però no sabem si molta gent cridava el nom del xa perquè creu en el seu carisma o en el retorn de la monarquia, o simplement era l’única consigna contrària al règim que tenien a mà.
Els motius reals de l’atac
El 28 de febrer del 2026 és una data que passarà a la història del Pròxim Orient perquè va situar Iran en un punt de no retorn. Israel i els Estats Units van aprofitar la feblesa interna i externa de Teheran per bombardejar diversos punts d’Iran. Van assassinar el líder suprem, Ali Khamenei, i una quarantena de responsables polítics i militars.
Les setmanes prèvies, els Estats Units havien acumulat una quantitat important de míssils, avions i vaixells de guerra a la regió. L’atac semblava imminent. Tot i això, els americans i els iranians estaven convocats a una reunió per tractar la qüestió del programa nuclear, l’argument defensat per Washington per atacar Iran. És ben sabut que, des de fa anys, s’acusa Teheran de voler desenvolupar un programa nuclear amb finalitats militars. Però els Estats Units i Israel no van esperar a la reunió i van passar a l’ofensiva.
A partir d’aquesta situació, podem plantejar-nos diverses preguntes: d’ara endavant, qui confiarà en la paraula dels Estats Units? Si un país que no disposa d’armes nuclears i és atacat preventivament, quin incentiu té per no fer directament la bomba atòmica, sense perdre temps? Si no hi ha una alternativa al règim, quin sentit té mirar de destruir-lo des de l’aire, això i més tenint en compte que una part important de la població li és fidel?
Les dues primeres preguntes es responen soles. Pel que fa a la tercera, heu de saber que el poble iranià té consciència de formar part d’un país gran, que té vocació de ser potència regional, de dir-hi la seva en els afers del golf Pèrsic, que creu que ha de tenir el dret a fer armes atòmiques perquè els seus veïns en tenen. Això ho pensaven durant el règim laic del xa, amb el règim islàmic de Khamenei i, molt probablement, ho continuaran pensant en el futur. Per tant, l’anomenada amenaça nuclear no desapareixerà mai.
En aquest context d’incertesa, hi ha qui assegura que la guerra dels dotze dies a la que ens hem referit abans, el juny de 2025, i en què els Estats Units van destruir tres instal·lacions nuclears iranianes, van convèncer la República Islàmica d’accelerar el seu programa nuclear. Si això és cert, s’entén que Washington i Tel Aviv hagin iniciat una nova guerra unilateral, que s’hagin negat a reprendre les negociacions amb Iran, com estava previst, i que tinguin més urgència que fa uns mesos d’acabar amb el règim de Teheran.
Finalment, si Israel i els Estats Units no poden tombar la República Islàmica, estarien disposats a acceptar canvis moderats a Iran? Donades les circumstàncies, una solució de compromís que podria satisfer la majoria d’actors implicats seria l’aplicació a Iran del que els Estats Units han fet a Veneçuela. Es tractaria de capturar la cúpula del règim i tutelar la resta de l’aparell estatal cap a una transició. D’aquesta manera, s’aturaria la guerra, la mort i la destrucció.
Tanmateix, no podem descartar que la seva alternativa a això sigui afeblir Iran com a país, destrossar les infraestructures, mantenir un bloqueig econòmic, enfonsar la seva economia, empobrir-lo, en general. És a dir, desactivar l’únic rival que tenen avui a la regió i obligar-lo a dedicar durant força anys tots els seus recursos a la reconstrucció.
Tothom declararà la victòria
Si les coses segueixen gaire més temps com fins ara, tots els actors del conflicte declararan la victòria. És a dir, Teheran es proclamarà vencedor si és capaç de sobreviure, de trobar substituts per a tots els líders assassinats i de mantenir en el temps els atacs sobre les monarquies petrolieres del golf pel seu suport a Israel. Cal destacar el fet que Iran ha llençat tants míssils i drons contra els Emirats Àrabs Units que contra Israel. A Teheran, creuen que això instarà els àrabs a demanar als seus aliat occidentals que aturin les hostilitats.
Per la seva banda, els Estats Units es congratularan per haver destruït el programa nuclear iranià i haver acabat amb la cúpula del règim. Finalment, Israel es pot donar per satisfeta si converteix en pols i runa els pilars del règim iranià i li infligeix unes ferides de les quals mai més es podrà recuperar.
La gran incògnita és què passarà el dia que Israel i els Estats Units aturin l’atac. Si el règim sobreviu, se sentirà prou fort per reprendre la repressió? La gent es quedarà a casa per por? Sorgirà el grup necessari per liderar i organitzar l’oposició al que hem fet referència? La gent tornarà a sortir en massa als carrers per situar Iran en la mateixa situació de novembre de 2025?
En tot cas, els iranians tenen ben present què va passar a l’Iraq després de la intervenció nord-americana i com va acabar Síria a conseqüència de la pressió internacional. Com diu un dels missatges dels iranians en les xarxes als que he fet referència: “estem atrapats. Ningú creu ja en la possibilitat de la reforma política. Però ens fa por que el règim col·lapsi… Podem sobreviure a un mal govern, però no a la manca de govern”.
Jordi Llaonart
Arabista i periodista. Ex correponsal de premsa al Pròxim Orient. Llicenciat en Filologia Àrab i màsters en Món Àrab i en Diplomàcia. Autor dels llibres Per entendre l’Iraq, La Campana, 2007; Viatge al cor de l’islam, la història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient, Pagès Editors, 2024.
