Autor: Andreu Claret

Ayer se presentó el Consell per la República. No de la República, como se habia anunciado en las invitaciones. Pronto caí en que no era un error sino un sutil deslizamiento semántico que dice mucho sobre el momento que vive el independentismo catalán

Fascinados por la revolución o por la independencia, los políticos de los años treinta reaccionaron tarde, cuando ya sólo quedaba gritar “No pasarán!”. En la tele, Casado y Ribera soban a los de Vox.

Fascinats per la revolució o per la independència, els polítics dels anys trenta van reaccionar tard, quan ja només quedava cridar “No passaran!”. A la tele, Casado i Rivera soben els de Vox.

Durant l’estiu hem assistit a un desplegament de fenòmens d’aquesta naturalesa. Morbosos. Facin vostès la llista, segons les seves preferències. Poden destacar el gest histriònic de la líder de l’oposició arrencant llaços grocs. O penjar el vídeo de l’ajuntament de Vic emulant al Gran Germà. En resum, un agost que no passarà als annals de la història catalana.

La primera d’aquestes mini-cròniques es va publicar l’endemà del fosc discurs de Felip VI. Quan l’Estat va esgrimir el seu costat més hobbesià davant de la decisió de la Generalitat de tirar pel carrer del mig. La número cent es publica gairebé tres-cents dies després, quan hi ha hagut temps per comprovar que la llei no pot resoldre, per si sola, aquest conflicte

La primera de estas mini-crónicas se publicó al día siguiente del oscuro discurso de Felipe VI. Cuando el Estado esgrimió su lado más hobbesiano frente a la decisión de la Generalitat de tirar por la calle de en medio. La número cien se publica casi trescientos días después, cuando ha habido tiempo para comprobar que la ley no puede resolver, por sí sola, este conflicto.

S’entén l’apel·lació a la unitat sobiranista, i més enllà, perquè els presos surtin de la presó, o perquè Catalunya assoleixi objectius polítics compartits per una gran majoria. No obstant això, la unitat per la República que suposa aquesta Crida Nacional és la de la meitat de la societat. Ni això.

Se entiende la apelación a la unidad soberanista, y más allá, para que los presos salgan de la cárcel, o para que Catalunya alcance objetivos políticos compartidos por una gran mayoría. Sin embargo, la unidad para la República que supone esta Crida Nacional es la de la mitad de la sociedad. Ni eso.

Tot és fràgil, molt fràgil, i la conjura dels irresponsables segueix en peu, però el que compta és allò resultant. Es comprèn que molts independentistes hagin celebrat la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein com una victòria, però s’equivoquen si veuen en ella un aval europeu a la unilateralitat.

Dir que el dia d’ahir va ser un bon dia per la democràcia seria excessiu. Pretendre que va ser un dia prometedor per Catalunya seria aventurat. Ja es veurà.