Quiosc Gallery, a Tremp, tanca. El seu fundador, Carles Monegal, que, a la vegada, és el darrer litògraf en actiu a Catalunya, plega. En aquesta conversa explica la seva trajectoria vital i artística, i les raons que l’han portat a prendre la decisió. Va assolir amb èxit el repte de portar el millor art a Tremp. Però els temps han canviat: “he parlat amb tothom de la col·lecció d’art que tinc… Inclús els hi cedia l’espai perquè no hi ha sala d’exposicions municipal a Tremp. No interessa a ningú. L’art és això…” A partir d’aquest juliol ja no tindré…
Autor: aboneta
Feia temps que em rondava pel cap escriure sobre la jubilació anticipada i el món paral·lel fet a mesura que es va creant i ampliant al seu voltant i fins quan el sistema podrà aguantar aquest fet, però sempre hi havia un motiu o un altre que em privava de posar-m’hi, fins que fa uns dies unes causualitats* m’hi van obligar. El meu relat pretenia ser un clam, una reivindicació. No desaprofiteu aquella generació que cavalca entre els mal anomenats boomers i la desconeguda generació X, aquest grup de població que ha begut del saber fer dels que els precedeixen…
Són dos quarts de sis de la tarda de diumenge 19 de març, soc al sofà llegint les últimes pàgines d’ “El Príncep i la mort”. Em cauen les llàgrimes, respiro fondo i tanco el llibre, abans, però vaig a la primera fulla, i llegeixo de nou la dedicatòria que ens va escriure la Laia (Folch) a la família, quan ens el va regalar, i ara l’entenc molt més, hi trobo el sentit que ella pretenia. Mentre tanco el llibre, un llibre valent, un viatge intens i en primera persona de Daniel Vázquez Sallés, qui després de la mort del…
Cierro un libro, El Infinito en un Junco de Irene Vallejo, para abrir otro – en sentido literal- La librera de París de Kerri Maher, pero antes recupero unas páginas del Junco para leer de nuevo estas líneas: (.. .) “Pero la humanidad desafió la soberanía absoluta de la destrucción al inventar la escritura y los libros.” (…) (1) Es sábado y me he permitido, no fer dissabte. Desayuno tranquilamente mientras acabo el libro El Infinito en un Junco que me ha acompañado de manera interrumpida durante casi dos años, cuando en la pandemia (de la cóvid-19) nos intercambiábamos libros con los vecinos. Pep, el vecino de…
Tanco un llibre, El Infinito en un Junco d’Irene Vallejo, per obrir-ne un altre – en sentit literal- La Llibretera de París de Kerri Maher, però abans recupero unes pàgines del Junco per llegir altre cop aquestes línies: (…) “Pero la humanidad desafió la soberanía absoluta de la destrucción al inventar la escritura y los libros.” (…) (1) És dissabte i m’he permès, no ‘fer dissabte’. Esmorzo tranquil·lament mentre m’acabo el llibre El Infinito en un Junco que m’ha acompanyat de manera interrompuda durant gairebé dos anys, quan en la pandèmia (de la covid-19) ens intercanviàvem llibres amb els veïns. El Pep, el veí de la casa del…
Surto de casa camí cap a la feina i me’l trobo a ell. El diari sota el braç, caminar lent. S’atura i em renya, amb to cordial i amable, com sempre. “No corris, les presses no son bones”. D’això ja en fa dos anys, i sense jo saber-ho, era el principi del final. Varen marxar, com a bons matemàtics, ordenadament. Primer ell, el vint-i-quatre de març de 2020. Tot va començar sumant la seva pèrdua als aplaudiments de les vuit del vespre, seguit de l’Ave Maria de Haendel. Ella es va quedar sola, sense el seu vell amant. Cada vespre…
Salgo de casa camino hacia el trabajo y me lo encuentro a él. El diario bajo el brazo, andar lento. Se para y me riñe, con tono cordial y amable, como siempre. “No corras, las prisas no son buenas”. De esto ya hace dos años, y sin yo saberlo, era el principio del final. Marcharon, como buenos matemáticos, ordenadamente. Primero él, el veinticuatro de marzo de 2020. Todo empezó sumando su pérdida a los aplausos de las ocho del anochecer, seguido del Ave Maria de Händel. Ella se quedó sola, sin su viejo amante. Cada anochecer acudía a la cita…
“Simplemente me he limitado a leer mucho, digerirlo bien y explicarlo”. Así es como lo resume Arcadi Oliveres, cuando se le pide mirar atrás, en una entrevista en el diari Ara. No sé cómo explicar con cuatro líneas quién es Arcadi Oliveres, ni si soy yo alguien para hacerlo. Me limitaré a escribir quién y qué supone él para mí. Empiezo con “Voces de Gratitud”, el homenaje a Arcadi Oliveres, celebrado el sábado 6 de marzo, en la Plaza Cirici Pellicer del barrio de Sarrià de Barcelona, también llamada Plaza de los Capuchinos. La fecha coincidía con el 55 aniversario…
“Simplement m’he limitat a llegir molt, pair-ho bé i explicar-ho”. Així és com ho resumeix Arcadi Oliveres, quan se li demana mirar enrere, en una entrevista al diari Ara. No sé com explicar amb quatre línies qui és l’Arcadi Oliveres, ni si sóc jo algú per fer-ho. Em limitaré a escriure qui i què suposa ell per a mi. Començo amb “Veus de Gratitud”, l’homenatge a l’Arcadi Oliveres, celebrat el dissabte 6 de març, a la Plaça Cirici Pellicer del barri de Sarrià de Barcelona, també anomenada plaça dels Caputxins. La data coincidia amb el 55è aniversari de La Caputxinada…
Fa pocs dies ens ha deixat una dona sàvia, amb una memòria extraordinària, i d’una fragilitat corpòria, com de cristall. Ens deixa gairebé un any després que el seu marit, el seu vell amant, en Josep Vaquer. Els nostres estimats matemàtics, una parella de savis ancians, que quan eren joves es cantaven la cançó Els vells Amants, reconeixent-se en ella quan fossin grans. Cançó, que des de la casa d’enfront, en Joan, guitarra en mà, li cantà, ara fa un any, i ella llavors, des del darrere la finestra, li llençà un petó. Però la Mercè no és l’única que…
