Autor: aboneta

Hacía tiempo que me rondaba por la cabeza escribir sobre la jubilación anticipada y el mundo paralelo hecho a medida que se va creando y ampliando a su alrededor, y hasta cuando el sistema podrá aguantar esta realidad. Pero siempre había un motivo u otro que me lo impedía, hasta que hace unos días unas causualidades* me obligaron a ello. Mi relato pretendía ser un clamor, una reivindicación: “No desaprovechen aquella generación que cabalga entre los mal llamados boomers y la desconocida generación X, ese grupo de población que ha bebido del saber hacer de los que les preceden y…

Feia temps que em rondava pel cap escriure sobre la jubilació anticipada i el món paral·lel fet a mesura que es va creant i ampliant al seu voltant i fins quan el sistema podrà aguantar aquest fet, però sempre hi havia un motiu o un altre que em privava de posar-m’hi, fins que fa uns dies unes causualitats* m’hi van obligar. El meu relat pretenia ser un clam, una reivindicació. No desaprofiteu aquella generació que cavalca entre els mal anomenats boomers i la desconeguda generació X, aquest grup de població que ha begut del saber fer dels que els precedeixen…

Són dos quarts de sis de la tarda de diumenge 19 de març, soc al sofà llegint les últimes pàgines d’ “El Príncep i la mort”. Em cauen les llàgrimes, respiro fondo i tanco el llibre, abans, però vaig a la primera fulla, i llegeixo de nou la dedicatòria que ens va escriure la Laia (Folch) a la família, quan ens el va regalar, i ara l’entenc molt més, hi trobo el sentit que ella pretenia. Mentre tanco el llibre, un llibre valent, un viatge intens i en primera persona de Daniel Vázquez Sallés, qui després de la mort del…

Son las cinco y media de la tarde del domingo 19 de marzo, estoy en el sofá leyendo las últimas páginas de “El Príncipe y la muerte”. Me caen las lágrimas, respiro hondo y cierro el libro, antes, pero voy a la primera hoja, y leo de nuevo la dedicatoria que nos escribió Laia (Folch) a la familia, cuando nos lo regaló, y ahora lo entiendo mucho más, encuentro el sentido que ella pretendía. Mientras cierro el libro, un libro valiente, un viaje intenso y en primera persona de Daniel Vázquez Sallés, quien tras la muerte de su hijo Marc…

Surto de casa camí cap a la feina i me’l trobo a ell. El diari sota el braç, caminar lent. S’atura i em renya, amb to cordial i amable, com sempre. “No corris, les presses no son bones”. D’això ja en fa dos anys, i sense jo saber-ho, era el principi del final. Varen marxar, com a bons matemàtics, ordenadament. Primer ell, el vint-i-quatre de març de 2020. Tot va començar sumant la seva pèrdua als aplaudiments de les vuit del vespre, seguit de l’Ave Maria de Haendel. Ella es va quedar sola, sense el seu vell amant. Cada vespre…

Salgo de casa camino hacia el trabajo y me lo encuentro a él. El diario bajo el brazo, andar lento. Se para y me riñe, con tono cordial y amable, como siempre. “No corras, las prisas no son buenas”. De esto ya hace dos años, y sin yo saberlo, era el principio del final. Marcharon, como buenos matemáticos, ordenadamente. Primero él, el veinticuatro de marzo de 2020. Todo empezó sumando su pérdida a los aplausos de las ocho del anochecer, seguido del Ave Maria de Händel. Ella se quedó sola, sin su viejo amante. Cada anochecer acudía a la cita…

“… Joan Manuel, guitarra en mano, empieza a hacer sonar unos acordes de su canción: Els Vells Amants, y la saluda a ella, que está justo detrás de la ventana, y ella le lanza un beso…” Éste es un fragmento del artículo El carrer dels Vells Amants, escrito en plena pandemia en esta calle del barrio de Vallcarca, en Barcelona, cuando los aplausos de las ocho y las ausencias, la del vell amant y casi un año después, su amada, nos unieron, y los vecinos “con nombre” pasaron a llamarse por el nombre de pila. El recuerdo de ese momento…

“En Joan Manuel, guitarra en mà, comença a fer sonar uns acords de la seva cançó: Els Vells Amants, i la saluda a ella, que és just darrere la finestra, i ella li llença un petó”. Aquest és un fragment del Carrer dels Vells Amants, escrit en plena pandèmia en aquest carrer del barri de Vallcarca, quan els aplaudiments de les vuit i les absències, la del vell amant i gairebé un any després, de la seva estimada, ens van unir, i els veïns “amb nom” van passar a dir-se pel nom de pila.  El record d’aquell moment viscut ha sigut el…