Autor: espescribano

Hemos tenido suerte porque los llantos se le pasan rápido y enseguida ha empezado a quedarse de 9 a 15h. Después de dos semanas y media, el 26 de septiembre fue el primer día en que no me miró desencajado, llorando sin parar, mientras yo cerraba la puerta y me iba a la oficina sintiéndome el peor ser humano del mundo. Lo repito: hemos tenido suerte. También porque cuando lo llevamos, escuchamos durante todo ese rato al resto de sus compañeros llorar sin parar. La profesora, con una paciencia infinita, se sienta con unos cuantos encima y los abraza y…

Read More

Escric aquestes línies després que el meu fill hagi completat el 80% del període d’adaptació a la llar d’infants. Ha estat literalment impossible fer-ho abans. El primer dia vam estar-hi una hora amb ell perquè conegués l’espai. El segon, s’hi va quedar una hora sense nosaltres. Nosaltres vam anar al cafè de la cantonada, vam fer 35 trucades de feina d’un minut i vam tornar. El tercer dia va ser festa. El quart s’hi va quedar, de nou, una hora i el cinquè, dues. Hem tingut sort perquè els plors li passen ràpid i de seguida ha començat a quedar-se…

Read More

L’estiu passat estava en ple postpart, amb les hormones capgirades. Hi havia molts moments en què, de cop i volta, em preguntava per què m’havia semblat una bona idea ser mare. De vegades volia sortir corrents, estar sola en una platja deserta. D’altres volia estar amb les meves amigues bevent cerveses i fumant cigarretes, l’una darrera l’altra, sense mirar l’hora. També hi va haver molts moments de felicitat brutal: el meu fill reia, fèiem la migdiada enganxats i li mullàvem els peus a la platja. En aquesta muntanya russa hi havia atacs externs per als quals no estava preparada. Per…

Read More

El verano pasado estaba en pleno posparto, con las hormonas del revés. Había muchos momentos en los que, de repente, me preguntaba por qué me había parecido una buena idea ser madre. A veces quería salir corriendo, estar sola en una playa desierta. Otras, quería estar con mis amigas bebiendo cervezas y fumando cigarrillos uno tras otro sin mirar la hora. También hubo muchos momentos de felicidad brutal: mi hijo reía, nos echábamos la siesta pegados y le mojábamos los pies en la playa. En esa montaña rusa había ataques externos para los que no estaba preparada. Por dentro sentía…

Read More

Aixeco la mà perquè sí, soc una d’aquelles persones a qui la sang li bull quan una injustícia s’albira entre el paisatge i, talment com faria Agustina d’Aragó, s’abraona sobre la metxa, per encendre-la. Si algú, al metro, no li cedeix el seient a una dona gran o a una dona embarassada, poso el crit al cel i, si cal faig aixecar l’insensible de torn —que, segons la meva experiència, sempre acostuma a ser un home— amb una estrebada de braç.  Quan l’embarassada vaig ser jo, però, vaig quedar-me dempeus en més d’una ocasió. Em va dur un temps entendre…

Read More

Levanto la mano porque sí, soy una de esas personas a las que, cuando se divisa entre el paisaje una injusticia, la sangre le da un tirón y me avalanzo cual Agustina de Aragón a por la mecha. Como alguien no le ceda el sitio a una anciana o a una embarazada en el metro pongo el grito en el cielo y si hace falta levanto al insensible de turno —que, en mi experiencia, siempre ha sido un hombre— con un tirón de brazo.  Cuando la embarazada era yo, sin embargo, en alguna ocasión me quedé de pie. Me llevó…

Read More

Desde hace un tiempo, comparo la vida con el surf. A cada una nos cuesta más o menos, pero en mi caso puedo decir que, una vez alcanzados los 30, había conseguido subirme a la tabla y disfrutar de los desafíos que llegaban a mi vida con relativa armonía. Después me quedé embarazada, y desde entonces, no dejan de acecharme olas gigantes que me derriban. Algunas, incluso me arrastran por el fondo y salgo del agua después de haber tragado litros, llena de rasguños. Luego vuelvo a subirme a la tabla, y a veces, incluso empiezo a confiarme de nuevo.…

Read More

Des de fa algun temps, comparo la vida amb el surf. A cadascuna de nosaltres ens costa més o menys, però en el meu cas puc dir que, un cop fets els 30, havia aconseguit enfilar-me a la taula i gaudir dels desafiaments que arribaven a la meva vida amb relativa harmonia. Després em vaig quedar embarassada i, des de llavors, no deixen de rondar-me onades gegants que m’abaten. Algunes, fins i tot m’arrosseguen cap al fons i surto de l’aigua després d’haver-me’n empassat litres, plena d’esgarrinxades. Tot seguit, torno a enfilar-me a la taula i, de vegades, fins i…

Read More