Autor: gabrielventura

M’agradaria començar aquest article amb una frase magistral, però ja vaig tard. Ben pensat, el que m’agradaria és poder tornar-lo a començar amb una altra frase, més genuïna, més seductora i senzilla, una frase que contingués tot l’article en una única línia radiant. Una frase mefistofèlica que integrés l’article i l’ombra de l’article, el que diu i el que no diu, el que es va oblidar de dir i el que mai s’hagués imaginat que arribaria a dir —tot i que, de moment, encara no he dit res, o quasi res, molt poca cosa: boira—. En el fons, és exactament…

Diria que tots els poetes necessiten dedicar una part del seu temps al misteri, a no fer res, a una forma del fer que no sempre es tradueix en resultats tangibles. Potser el nostre somni és convertir-nos en l’esglaó perdut del capitalisme, viure en una sala d’espera plena de llibres i cafè (el cafè és molt important), sense ningú que ens esperi, amb tot el temps del món per imaginar versos incomplets i perplexos, o frases senzilles com un mitjó. Llegir els poemes i després oblidar-los, badar i discutir, xerrar pels colzes, amb els colzes… L’altre dia, precisament, fèiem això…