Autor: jcorominas

Esta Historia tiene tazas con todos los sabores: uno agradable, otro que es puro desasosiego y un último como excusa para formular propuestas decentes para la frontera entre los barrios de Porta y el Turo de la Peira, ambos a mi entender mal situados en la geografía de distritos en Nou Barris, cuando deberían ser una entidad aparte, quizá integrada dentro de Sant Andreu, adonde pertenecieron.  He contado más de una vez cómo, desde la Pandemia, dedico las mañanas barcelonesas a pasear como modo de investigación. La repetición de los lugares a través del paso del tiempo permite apreciar con…

Aquesta Història té tasses amb tots els sabors: un agradable, un altre que és pur desassossec i un darrer com a excusa per a formular propostes decents per a la frontera entre els barris de Porta i el Turó de la Peira, ambdós segons al meu parer mal situats a la geografia de districtes a Nou Barri, quan haurien de ser una entitat apart, potser integrada de dins de Sant Andreu, on pertanyeren.  He explicat més d’una vegada com des de la Pandèmia dedico els matins barcelonins a passejar com a mode investigador. La repetició dels llocs a través del…

El otro día hablamos de la urbanización del carrer Jordi de Sant Jordi, centrándonos en su esquina con Pinar del Río, un enclave más que simbólico para comprender cómo, durante los años veinte, Els Indians vivieron un boom inmobiliario protagonizado por unos pocos, la mayoría de los cuales buscaban beneficiarse de la periferia en expansión al integrarse con más prestancia en la capital catalana. Pudimos verlo con Moragrega, los Escofet o el matrimonio Gil Inglés. Sin embargo, en la barriada algunos entendían mejor su composición y la importancia de cada una de sus parcelas, como explicaremos en los siguientes párrafos.…

L’altre dia parlàvem de la urbanització del carrer Jordi de Sant Jordi, centrant-nos a la seva cantonada amb Pinar del Río, un enclavament més que simbòlic per a comprendre com, durant els anys vint, Els Indians visqueren un boom immobiliari protagonitzat per uns pocs, la majoria dels quals cercaven beneficiar-se de la perifèria en expansió, integrant-se amb més prestància a la capital catalana. Ho veiérem amb Moragrega, els Escofet o el matrimoni Gil Inglés. No obstant, a la barriada alguns entenien millor la seva composició i la importància de cadascuna de les seves parcel·les, com explicarem al llarg dels següents…

Aquests darrers dies he donat moltes voltes sobre com seguir la sèrie dels Indians, decidint-me per copsar un buit gens greu, però significatiu als meus recorreguts pels barri, on tinc varis punts d’ingrés, agradant-me molt el de Puerto Príncipe des de plaça Maragall i el de Jordi de Sant Jordi des d’Olesa o el passatge de la Companyia, un limbe gairebé secret entre la Urbanización Meridiana i la seva antecessora en aquest perímetre barceloní. Jordi de Sant Jordi i Olesa tenen picabaralles tan sols amb els seus noms. El segon s’anomenà als seus inicis Juan Boscán, equiparant-se en allò poètic…

Estos últimos días he dado muchas vueltas a cómo seguir la serie dels Indians, decidiéndome por colmar un vacío nada grave, pero significativo en mis recorridos por el barrio, donde tengo varios puntos de entrada, gustándome mucho la de Puerto Príncipe desde plaça Maragall y la de Jordi de Sant Jordi desde Olesa o el passatge de la Companyia, un limbo casi secreto entre la Urbanización Meridiana y su antecesora en este perímetro barcelonés. Jordi de Sant Jordi y Olesa tienen riñas sólo con sus nombres. La segunda se llamó en sus inicios Juan Boscán, equiparándose en lo poético a…

Es un placer sentir cierta satisfacción personal cuando juegas a ser detective de una Barcelona desaparecida y sin interés durante más de un siglo por su Historia. El otro día, tras volver del directo con Josep Cuní en el 24 horas de RNE, sentí una especie de punzada emocional en el carrer Muntanya del Camp de l’Arpa mientras miraba su silenciosa inmensidad. La causa fue la conciencia de haber reconstruido con mucho esmero el relato formacional de ese barrio, algo por lo demás ninguneado por el Ayuntamiento, pero da igual porque ellos se irán y los textos permanecerán para quien…

És un plaer sentir una certa satisfacció personal quan jugues a ser detectiu d’una Barcelona desapareguda i sense interès per la seva Història durant més d’un segle. L’altre dia, després de tornar del directe amb el Josep Cuní al 24 horas de RNE, vaig sentir una espècie de fiblada emocional al carrer Muntanya del Camp de l’Arpa, mentre mirava la seva silenciosa immensitat.  La causa fou la consciència d’haver reconstruït amb esmerç la formació d’aquest barri, quelcom d’altra banda menystingut per l’Ajuntamnt, però dóna igual perquè ells marxaran i els textos romandran per a qui vulgui consultar-los i descobrir, volta…

Aquesta setmana passada vaig decidir remeiar un dèficit històric a la meva feina com a passejant i estudio de Barcelona el que, en realitat, des de la meva metodologia és el mateix. El divendres em vaig aixecar aviat amb l’objectiu de visitar Vallbona i tancar el cercle dels setanta-tres barris oficials de la ciutat.  Assolir aquest darrer confí urbà no és gens senzill, mostrant-me la precarietat de comunicacions pels poc més de mil quatre-cents individus d’aquesta barriada, no només allunyats del centre, sinó fins i tot de la perifèria, com si no existissin. Vaig sortir de casa i després vaig…

Esta pasada semana decidí remediar un déficit histórico en mi labor como paseante y estudioso de Barcelona, lo que, en realidad, desde mi metodología, es lo mismo. El viernes me levanté pronto con el objetivo de visitar Vallbona y cerrar el círculo de los setenta y tres barrios oficiales de la ciudad.  Alcanzar este último confín urbano no es nada fácil, mostrándome la precariedad de comunicaciones para los poco más de mil cuatrocientos individuos de esta barriada, no sólo alejados del centro, sino incluso de la periferia, como si no existieran. Salí de casa, caminé por los Indians, me adentré…