L’altre dia parlàvem de la urbanització del carrer Jordi de Sant Jordi, centrant-nos a la seva cantonada amb Pinar del Río, un enclavament més que simbòlic per a comprendre com, durant els anys vint, Els Indians visqueren un boom immobiliari protagonitzat per uns pocs, la majoria dels quals cercaven beneficiar-se de la perifèria en expansió, integrant-se amb més prestància a la capital catalana. Ho veiérem amb Moragrega, els Escofet o el matrimoni Gil Inglés. No obstant, a la barriada alguns entenien millor la seva composició i la importància de cadascuna de les seves parcel·les, com explicarem al llarg dels següents…
Autor: jcorominas
Aquests darrers dies he donat moltes voltes sobre com seguir la sèrie dels Indians, decidint-me per copsar un buit gens greu, però significatiu als meus recorreguts pels barri, on tinc varis punts d’ingrés, agradant-me molt el de Puerto Príncipe des de plaça Maragall i el de Jordi de Sant Jordi des d’Olesa o el passatge de la Companyia, un limbe gairebé secret entre la Urbanización Meridiana i la seva antecessora en aquest perímetre barceloní. Jordi de Sant Jordi i Olesa tenen picabaralles tan sols amb els seus noms. El segon s’anomenà als seus inicis Juan Boscán, equiparant-se en allò poètic…
Estos últimos días he dado muchas vueltas a cómo seguir la serie dels Indians, decidiéndome por colmar un vacío nada grave, pero significativo en mis recorridos por el barrio, donde tengo varios puntos de entrada, gustándome mucho la de Puerto Príncipe desde plaça Maragall y la de Jordi de Sant Jordi desde Olesa o el passatge de la Companyia, un limbo casi secreto entre la Urbanización Meridiana y su antecesora en este perímetro barcelonés. Jordi de Sant Jordi y Olesa tienen riñas sólo con sus nombres. La segunda se llamó en sus inicios Juan Boscán, equiparándose en lo poético a…
Es un placer sentir cierta satisfacción personal cuando juegas a ser detective de una Barcelona desaparecida y sin interés durante más de un siglo por su Historia. El otro día, tras volver del directo con Josep Cuní en el 24 horas de RNE, sentí una especie de punzada emocional en el carrer Muntanya del Camp de l’Arpa mientras miraba su silenciosa inmensidad. La causa fue la conciencia de haber reconstruido con mucho esmero el relato formacional de ese barrio, algo por lo demás ninguneado por el Ayuntamiento, pero da igual porque ellos se irán y los textos permanecerán para quien…
És un plaer sentir una certa satisfacció personal quan jugues a ser detectiu d’una Barcelona desapareguda i sense interès per la seva Història durant més d’un segle. L’altre dia, després de tornar del directe amb el Josep Cuní al 24 horas de RNE, vaig sentir una espècie de fiblada emocional al carrer Muntanya del Camp de l’Arpa, mentre mirava la seva silenciosa immensitat. La causa fou la consciència d’haver reconstruït amb esmerç la formació d’aquest barri, quelcom d’altra banda menystingut per l’Ajuntamnt, però dóna igual perquè ells marxaran i els textos romandran per a qui vulgui consultar-los i descobrir, volta…
Aquesta setmana passada vaig decidir remeiar un dèficit històric a la meva feina com a passejant i estudio de Barcelona el que, en realitat, des de la meva metodologia és el mateix. El divendres em vaig aixecar aviat amb l’objectiu de visitar Vallbona i tancar el cercle dels setanta-tres barris oficials de la ciutat. Assolir aquest darrer confí urbà no és gens senzill, mostrant-me la precarietat de comunicacions pels poc més de mil quatre-cents individus d’aquesta barriada, no només allunyats del centre, sinó fins i tot de la perifèria, com si no existissin. Vaig sortir de casa i després vaig…
Esta pasada semana decidí remediar un déficit histórico en mi labor como paseante y estudioso de Barcelona, lo que, en realidad, desde mi metodología, es lo mismo. El viernes me levanté pronto con el objetivo de visitar Vallbona y cerrar el círculo de los setenta y tres barrios oficiales de la ciudad. Alcanzar este último confín urbano no es nada fácil, mostrándome la precariedad de comunicaciones para los poco más de mil cuatrocientos individuos de esta barriada, no sólo alejados del centro, sino incluso de la periferia, como si no existieran. Salí de casa, caminé por los Indians, me adentré…
A la meva recerca dels fundadors dels Indians, l’eix més solvent per a explicar la seva Història i formació, tinc un document predilecte. Es tracta d’un breu d’abril de 1921 amb el llistat de la junta directiva de l’associació de veïns de la barriada de Can Berdura. El seu president en aquella anyada fou Augusto Ferrer Dalmau. Si algú el cerca a Internet potser es sorprengui tot donant amb un pintor de quadres d’Història, imagino el net, o la pàgina d’una empresa, engloba al Grup Set, dedicada a solucions compleixes d’automatització i transmissió de potència dins del marc de l’eficiència…
En mi búsqueda de los fundadores dels Indians, el eje más solvente para explicar su Historia y formación, tengo un documento predilecto. Se trata de un breve de abril de 1921 con el elenco de la junta directiva de la asociación de vecinos de la barriada de Can Berdura. Su presidente en esa añada fue Augusto Ferrer Dalmau. Si alguien lo busca en Internet quizá se sorprenda al dar con un pintor de cuadros de Historia, imagino el nieto, o la página de una empresa, englobada en el Grup Set, dedicada a soluciones complejas de automatización y transmisión de potencia…
Hay muchas formas de fundar. La de los indianos provenientes de la Barceloneta mezclaba el gusto por la apariencia del ascenso social con el clásico descalabro, rubricado con el adiós a las villitas en pos de la masificación de los años sesenta. Els Indians tienen muchos principios, y cada uno de ellos permite comprender el tejido de sus habitantes. Durante muchos años me fijé en Villa Macrina, sita en el 54 del carrer de Matanzas, en esa casi encrucijada con Felip II y Garcilaso. Se construyó en 1927 y no ostenta ningún lujo, salvo la inscripción para coronar su fachada.…
