Alguna vez he comentado cómo el proceso de investigar una calle en concreto se nutre de constantes insatisfacciones, bien por exigencia, bien por frustración ante la escasez de datos. La primera va con la personalidad de servidor y se acompasa con la manía de fotografiar para documentarme, no desde la simple plasmación, sino desde el deseo de dar con instantáneas idóneas, algo por otra parte providencial porque la repetición ayuda a interiorizar las particularidades de los trazados. Ante la segunda poco puede hacerse, si bien los archivos y los papeles siempre pueden deparar sorpresas, claves para renovar la labor detectivesca,…
Autor: jcorominas
He comentat més d’una vegada com el procés d’investigar en concret un carrer es nodreix de constants insatisfaccions, bé per exigència, bé per frustració davant la mancança de dades. La primera va amb la personalitat de servidor i es lliga amb la mania de fotografiar per a documentar-me, no des de la simple plasmació, sinó des del desig de donar amb instantànies idònies, quelcom d’altra banda providencial perquè la repetició ajuda a interioritzar les particularitats dels traçats. Poc podem fer amb la segona; tot i així, els arxius i els papers sempre poden deparar sorpreses, claus per a actualitzar la…
Iba a titular estas Barcelonas con un título parecido a algunos trabajan y por eso tienen suerte, mientras otros se dedican a colgar hilos en redes sociales. El motivo es mi hastío ante esa tendencia digital, una tomadura de pelo a todos aquellos dedicados a estudiar la ciudad con rigor, no como una especie de Trivial Pursuit sin contenido propio, eso sí, fantástica para tener la nada del like, efímera recompensa de vanidad contemporánea. Por supuesto hay excepciones, pero estos amateurs, tan profesionales de la velocidad, son una lacra, si bien quizá el público pide esa inmediatez. La verdadera fortuna…
Anava a titular aquestes Barcelones amb quelcom semblant a alguns treballen i per això tenen sort, mentre d’altres es dediquen a penjar fils. El motiu és el meu fastigueig davant aquesta tendència digital, una presa de pel per a tots aquells dedicats a estudiar la ciutat amb rigor, no com una espècie de Trivial Pursuit sense contingut propi, això sí, fantàstica per a tenir likes, el triomf del no res, l’estupidesa de l’efímer. Com és natural, hi ha excepcions, poques, però aquest amateurs, ben professionals de la velocitat, són una lacra, si bé potser sigui el públic el demandant d’aquesta…
Pero ocurren demasiadas cosas al mismo tiempo. Quizá la primera, escribo como un relámpago al salir de un catarro pesadísimo, es la ausencia de periodismo ciudadano de verdad con voluntad de análisis profundos en torno a los barrios. La segunda es conocer bien el lugar, de diagnóstico propio de una catástrofe por pura inercia municipal, algo agravado con otras proezas en los últimos meses, como si este barrio fuera un campo de pruebas para experimentar el máximo cinismo con la ciudadanía, en especial si te etiquetas de izquierdas, como es el caso de los gobernantes de todo el Distrito, impecables…
Però passen massa coses al mateix temps. Potser la primera, escric com un llamp tot sortint d’un refredat pesadíssim, és l’absència de periodisme ciutadà amb voluntat d’anàlisis profundes al voltant dels barris. La segona és conèixer bé el lloc, amb diagnòstic propi d’una per pura inèrcia municipal, quelcom agreujat amb altres proeses aquests darrers mesos, com si aquest barri fos un camp de proves per a experimentar el màxim cinisme amb la ciutadania, en especial si t’etiquetes d’esquerres, com és el cas dels governants de tot el Districte, impecables amb la premsa per la seva capacitat a l’hora de concedir…
Des de fa més o menys un any, en essència des de l’obertura de fronteres després del clímax pandèmic, viatjo per tota Europa amb relativa freqüència. Les persones tenen ganes de parlar amb els forasters. Fa poc, a Milà, vaig mantenir una meravellosa xerrada amb un jove pensionista retirat a València. La seva conclusió era idèntica a la de molts altres ciutadans: desitgem a la suposada esquerra real, però el seu moralisme ens resulta molt indigest, sobretot al provenir de persones repletes de majúscules ignoràncies. Un cas concret de tot això a Barcelona és el de Janet Sanz, si bé…
Desde hace más o menos un año, en esencia desde la apertura de fronteras tras el tope de la Pandemia, viajo por toda Europa con relativa frecuencia. Las personas tienen ganas de hablar con los foráneos. Hace poco, en Milán, tuve una charla maravillosa con un joven pensionista retirado en Valencia. Su conclusión era idéntica a la de muchos otros ciudadanos: deseamos a la supuesta izquierda real, pero su moralismo nos resulta indigesto, sobre todo al provenir de personas repletas de mayúsculas ignorancias, aquellas inhábiles para sermonear a los demás. Un caso concreto de lo dicho en Barcelona es el…
Durante estos últimos años, y así os lo cuento cada semana, mi percepción al caminar la ciudad ha cambiado, mejorándose con el tiempo lento propiciado por la Pandemia, erradicado de la superficie para mayor gloria del Capitalismo, sin embargo, impotente para controlar uno por uno a cada ciudadano. En mi caso ha vuelto a sumergirme en la vorágine del autónomo español, ese ser maltratado por su voluntad de ser independiente. Como ven todo encaja, pero vayamos al grano. Esta introducción sólo quería situar una visión en la cuadrícula, la mía en la Meridiana ante el parque del Camp de l’Arpa,…
Durant aquests darrers anys, i així us ho explico setmana rere setmana, la meva percepció mentre camino la ciutat ha canviat, millorant-se amb el temps lent propiciat per la Pandèmia, eradicat de la superfície per a major glòria del Capitalisme, impotent per a controlar a cadascun dels ciutadans. En el meu cas he tornar a submergir-me a l’espiral de l’autònom espanyol, homínid maltractat per la seva voluntat de ser independent. Com poden veure tot encaixa, però anem al gra. Aquesta introducció tan sols volia situar una visió a la quadrícula, la meva a la Meridiana davant del Parc del Camp…
