Per coses de la vida duc unes setmanes sentint-me com si la funció del meu retorn a Barcelona després de les vacances fos el de veure si els carrers segueixen al seu lloc. Això es complementa amb una activitat incessant, on les Barcelones són omnipresents mitjançant el passeig, el meu mètode prioritari de locomoció, causa de moltes alegries i poques decepcions. En aquestes caminades sol aparèixer, no sempre, un altre factor. Després de publicar l’entrega de dijous solc sentir-me insatisfet amb les fotografies, no per la seva qualitat, sinó per la immensitat del meu arxiu i la peresa a l’hora…
Autor: jcorominas
Hi ha molts llocs inexistents a Barcelona. Els del centre ho poden ser malgrat la sobredosi d’enrenou, terrasses i el buidat de contingut mitjançant el consum com a suprem manament. En canvi, els de la perifèria pateixen d’aquest darrer mal i a més a més corren el risc de desaparèixer. La seva inexistència és corona amb la invisibilitat, doncs no figuren a cap carpeta prioritària. Són fora de focus i, en general, només les seves reivindicacions poden capgirar la truita. Mentre preparava aquest text, acudiren al meu cap imatges d’alguns d’aquests racons. Un d’ells, el passatge de Ceuta al Carmel,…
Hay muchos lugares inexistentes en Barcelona. Los del centro pueden serlo pese a su sobredosis de bullicio, terrazas y el vaciado de contenido a partir del consumo como supremo mandamiento. En cambio, los de la periferia sufren de este último mal y además corren el riesgo de una pronta desaparición. Son inexistentes e invisibles porque no figuran en ninguna carpeta prioritaria. Están fuera de foco y, en general, sólo sus reivindicaciones pueden voltear la tortilla. Mientras preparaba este texto acudieron a mi cabeza imágenes de algunos de estos rincones. Uno de ellos, el passatge de Ceuta del Carmel, es un…
Hay nombres invisibles en la realidad, y sin embargo sobrevuelan nuestros pasos, susurrándonos. Seguimos en el carrer Muntanya, donde asimismo se impone una especie de anonimato colectivo de su patrimonio, sólo salvado hace poco por la colocación en su número 113 de una placa para recordar que, en ese domicilió, en 1909 se fundó el Martinenc, club emblemático de estos barrios, en plural, pues el equipo ahora también forma parte de la Historia sentimental del Guinardó desde su campo del carrer Telègraf. Esta carambola podría darme, lo hace, para reflexionar sobre la conexión de estas dos latitudes. Hace poco, en…
Hi ha noms invisibles a la realitat; tot i així, sobrevolen les nostres passes de forma sorprenent. Seguim al carrer Muntanya, on s’imposa una espècie d’anonimat col·lectiu del seu patrimoni, tan sols salvat fa ben poc per la col·locació al seu número 113 d’una placa per a recordar que, en aquest domicili, es fundà el Martinenc pels volts de 1909, club emblemàtic d’aquests barris, en plural, doncs l’equip ara també forma part de la Història sentimental del Guinardó des del camp del carrer Telègraf. Aquesta carambola podria donar-me, ho fa, per a reflexionar sobre la connexió d’aquestes dues muntanyes. No…
Encara tinc deutes pendents amb Ruiz de Padrón, per no parlar de Coll i Vehí, assumptes condicionats per dubtes al voltant de l’autoria d’un edifici emblemàtic, oblidat com gairebé sempre en aquest carrers; el seu gènesi explica en molts sentits el del Camp de l’Arpa modern, zona del vell Sant Martí de Provençals amb aire de Far West, com comprovarem una altra vegada durant els propers paràgrafs. Aquests conflictes a resoldre han endarrerit el moviment de les meves passes. Em trobo a un punt favorable i conegut, la cruïlla entre Coll i Vehí i Eterna Memòria, quan aquesta darrera perd…
Aún tengo deudas pendientes con Ruiz de Padrón, por no hablar de Coll i Vehí, asuntos condicionados por dudas en torno a la autoría un edificio emblemático, como casi siempre olvidado en estas calles, cuya génesis explica en muchos sentidos la del moderno Camp de l’Arpa, zona del viejo Sant Martí de Provençals con aires de Far West, como comprobaremos de nuevo a lo largo de los siguientes párrafos. Estos conflictos a solucionar han retardado el movimiento de mis pasos. Me hallo en un punto favorable y conocido, la encrucijada entre Coll i Vehí y Eterna Memoria, cuando esta última…
Google maps marca el lloc d’aquestes investigacions al Clot, quelcom molt significatiu, doncs la majoria de barcelonins només el coneixen pel seu carrer central, ben regat d’alentorns cada cop més festius i gentrificats, com indicaria la zona del mercat, de gom a gom de terrasses, forns i un trànsit incessant de persones envers el 22@, districte tecnològic. Aquest flux d’individus mostra com el rovell de l’ou del Clot no escapa a la seva particular geografia depressiva, no pas per fotre’s un tret, quelcom d’altra banda físicament impossible, sinó per ser una espècie de forat enfonsat entre la muntanya del Camp…
Google maps marca el lugar de estas pesquisas en el Clot, algo muy significativo, pues la mayoría de barceloneses sólo lo conocen por su calle central, bien regada de aledaños cada vez más festivos y gentrificados, como indicaría la zona del mercado, a rebosar de terrazas, panaderías y un incesante tráfico de personas hacia el 22@, distrito tecnológico. Este fluir de individuos muestra cómo el meollo del Clot no escapa a su particular geografía depresiva, no de pegarse un tiro, algo por lo demás físicamente imposible, sino por ser una especie de agujero hundido entre la montaña del Camp de…
De Coll i Vehí baixem a Ruiz de Padrón, analitzat al seus orígens farà cosa de dues setmanes, si bé per alguns documents apreciem com la confusió sobre el seu nom dificultà fixar algun tipus de bateig, com sense anar més lluny demostraria on paper de 1879 on Jeroni Riera ha suplantat al seu pare José. Volen més? Poden veure-ho a la imatge. Progrés pateix una borradura, reemplaçat per Vista Alegre, en realitat la denominació durant alguns decennis de Besalú, amb anterioritat, més que res per a accentuar la sensació d’embarbussament, copsada per Jeroni Riera. Ja poden respirar. Ruiz de…
