No s’ha comentat molt la relació dels alemanys amb Barcelona; la seva Història, i ara exposaré un exemple, sempre ha sigut manipulada, fins i tot pels seus més insignes cronistes, potser per això qualsevol bona història es millor que la veritat, i així doncs haurem d’assumir el gust dels nostres habitants pels rumors ben relatats, com vaig poder constatar ja fa anys, quan vaig escriure Barcelona 1912: el caso Enriqueta Martí. El ciutadà germànic més il·lustre de la nostra ciutat potser fou Otto Streitberger, a qui des d’allò explicat al paràgraf anterior li atribueixen la construcció de l’edifici Alhambra del…
Autor: jcorominas
No se ha comentado mucho la relación de los alemanes con Barcelona, cuya Historia, y ahora expondré un ejemplo, siempre ha sido manipulada, incluso por sus más insignes cronistas, quizá por eso, lo dice Manel, de que una bona historia és millor que la veritat, con lo cual debemos asumir el gusto de nuestros habitantes por los bulos bien contados, como pude constatar hace años, cuando escribí Barcelona 1912: el caso Enriqueta Martí. El ciudadano germánico más ilustre de la Ciudad Condal quizá sea Otto Streitberger, a quien desde lo contado en el anterior párrafo se le atribuye la construcción…
El primer pas per aprendre a investigar racons és adquirir una inesperada consciència d’aquí passa alguna cosa quan la quadrícula s’aparta de la seva democràtica i monòtona rutina geomètrica. Recordo un doble instant de fa molts anys, amb tota seguretat separat amb les seves nits. La primera seqüència és el gest d’un guàrdia civil de la caserna recordant-me la prohibició de fer fotos a l’edifici. La segona és adonar-me de l’anomalia a la cruïlla de travessera de Gràcia amb el torrent de Mariner, i no només pel castell residencial d’aquest punt, sinó per com l’asfalt afrontava el descens a una…
3 de desembre de 1935. José Borja Centalla es prepara per a obrir la porta del seu domicili al 28 del carrer de Romans. Du a sobre més de quatre mil pessetes, diners ben guardats per a pagar quan arribi l’alba als jornalers de la Casa Pujadades i Jorba. Després de la seva mort romangueren restes de bales a la tàpia, un aparador de l’immoble i a la seva paret d’ingrés. Els dos atracadors s’escaparen pel torrent del Mariner a la seva cruïlla amb Sant Lluís, absent fins ara d’aquesta història de la barriada de Romans, però decisiu a la…
Tornem a l’Escorxador. Encara amaga un munt d’històries. Durant tota aquesta sèrie ens movem per un seguit de carrers al llarg d’un tram molt concret, de plaça Joanic als terrenys de Can Comte a la vella frontera de Gràcia amb Sant Martí de Provençals, el torrent de la Partió o de Mariner. Aquest territori s’amplià amb el temps. Als dos primers articles quedava quelcom confús l’origen del seu entrellat. La culpa és meva i tan sols meva. A l’inici vaig concedir tot el crèdit a l’arquitecte Torras i Guardiola per la seva petició d’urbanitzar tres illes el 1875, però just…
Si has llegado a este artículo debes regresar a la casilla de la semana anterior. De repente, justo en las calles de una barriada rebelde por desmarcarse del recinto original de Gràcia y amenazar con traspasar la frontera de Sant Martí, irrumpe el cuartel de la Guardia Civil de travessera de Gràcia, cuya parte posterior pertenece al carrer del pare Laínez, heredero del Matadero de la Villa. También decíamos ayer sobre su situación en el confín. Algo normal desde la antigüedad, cuando los cementerios ya se situaban extramuros, y lo mismo acaecía con la matanza de animales. Su primera mención…
Si has arribat a aquest article has de tornar a la casella de la setmana anterior. De cop i volta, just als carrers d’una barriada rebel per desmarcar-se del recinte original de Gràcia i amenaçar amb traspassar la frontera de Sant Martí, irromp la caserna de la Guàrdia Civil de travessera de Gràcia; la seva part posterior pertany al carrer del pare Laínez, hereu de l’Escorxador de la Vila. També dèiem ahir sobre la situació al confí. Quelcom normal des de l’Antiguitat, quan els cementiris ja eren extramurs, i el mateix passava amb la matança del bestiar. La seva primera…
Durant aquestes mesos la meva relació amb l’espai s’ha consolidat, com si tingués els indrets més interioritzats, quelcom en bona part degut a la reducció de la meva mobilitat i conformar-me per pura lògica amb els barris més propers a casa, gairebé assumint ser un home del Pla de Barcelona, gairebé mentalment separat de l’Eixample, una latitud remota i molt diferent a la seva tipologia urbana, dels pobles a la ciutat. Aquesta idea nasqué molt abans d’aquest temps, potser a l’adolescència, quan pel fet de ser del Guinardó vaig ampliar la meva percepció mitjançant el caminar, fins a compartir identitat…
Durante estos meses mi relación con el espacio se ha consolidado, en el sentido de tener los lugares más interiorizados, algo en buena parte debido a reducirse mi movilidad y conformarme por pura lógica por los barrios próximos a mi domicilio, casi asumiendo ser un hombre del Llano de Barcelona, casi mentalmente separado del Eixample, una latitud remota y muy distinta en su tipología urbana, de los pueblos a la ciudad. Esta idea nace mucho antes de este tiempo, quizá en la adolescencia, cuando al ser del Guinardó amplié mi percepción mediante el caminar, hasta compartir pertenencia con Gràcia. De…
Ya terminamos. En la penúltima entrega de esta serie comentaba la muerte del torrent de Lligalbé. De todo su esplendor sólo queda esa línea recta, o si quieren una ele por el meandro, su conexión con el carrer de la Bona Sort. Desde mediados de los años setenta, cuando Lepanto le ganó la partida, el arroyo quedó huérfano de más referentes. Se partió su conexión con el passatge de Boné, mientras el de Sant Pere la mantuvo de un modo casi invisible. La plaça de Jordi y José Luis, con su mural de doce metros de altura, tiene un caminito…
