Vayamos al grano, si es posible. Entre París 220 y el número 1 de Industria media un quilómetro cuatrocientos metros según las indicaciones de Google Maps, bastante significativas al mostrarnos cómo era una barbaridad contemplar la unión de ese tramo en una sola calle. Ese sueño debió nacer a finales del siglo XIX, se mantuvo durante la República, lo vimos en la entrega anterior mediante la denominación de pasaje de París a una nada cercana al Hospital de Sant Pau, y aún mantuvo cierta pujanza durante los veinte primeros años del Franquismo, hasta caer derrotada a finales de 1965, cuando…
Autor: jcorominas
Potser, com sempre sense saber-ho, m’he ficat a un bon embolic amb l’inici d’aquesta sèrie; em dóna força igual des de la sinceritat d’oferir-vos investigacions, amb les seves costures ben visible. En realitat, aquesta neix per la lectura d’un volum sobre Carmen Broto. Encara no puc confessar el motiu del meu interès. En aquell assaig, notable i molt menyspreat per amiguismes i altres històries de la premsa d’aquest petit país anomenat Catalunya, Manuel Trallero i Josep Guixà mencionaven un canvi a la numeració del carrer Industria, i malgrat devorar la seva obra fa més d’una dècada he esperat amb molta parsimònia…
Ops. Quan arribem al carrer Aragó no veiem més traces de l’antiga carretera d’Horta, però, si un vol, això és fals. Gairebé a la cantonada una caseta semblant a la del passatge Bofill resisteix a ocultar-se, sobresortint per damunt d’un taller mecànic. Aquest punt és bastant essencial per a entendre aquest tram de Barcelona, molt concret, doncs el garatge és la penúltima alineació del carrer a principi de segle XX, mentre la darrera, segons la Gaseta Municipal, correspondria a 1969, quelcom comprovable per l’horripilant bloc de pisos a la cruïlla amb Sardenya. Des d’aquesta perspectiva la caseta segrestada per l’obrador…
Ops. Cuando llegamos al carrer Aragó no vemos más trazas de la antigua carretera de Horta, aunque eso, si se quiere, es falso. Casi en la esquina una casita similar a la del passatge Bofill resiste a ocultarse, sobresaliendo por encima de un taller mecánico. Este punto es bastante esencial para entender ese tramo de Barcelona, muy concreto, pues el garaje es de la penúltima alineación de la calle a principios de siglo XX, mientras la última, según la Gaceta Municipal, correspondería a 1969, algo demostrable por el horrendo bloque de pisos en la esquina con Sardenya. Desde esta perspectiva,…
Resulta fascinante estudiar los mapas y descubrir cómo al pasear vivimos entre un gran teatro cargado de reformas, muchas de ellas sólidas, muchas otras estériles en su objetivo de derrotar los caminos del pasado, y como mi empecinamiento de estas semanas es con la antigua carretera de Horta no está de más recordar cómo el presente es capaz de cancelar la lógica trazada durante siglos para imponer una idea. Esta, en nuestro caso, es el omnipotente Eixample de Ildefons Cerdà. En la anterior entrega nos quedamos en Provença con Cartagena tras seguir a nuestro protagonista desde sus vestigios en els…
Resulta fascinant estudiar els mapes i descobrir com tot passejant vivim entre un gran teatre carregat de reformes, moltes d’elles sòlides, moltes d’altres estèrils des del seu objectiu de derrotar els camins del passat, i com el meu capficar-me d’aquestes setmanes és amb l’antiga carretera d’Horta no està de més recordar com el present és capaç e cancel·lar la lògica traçada durant segles per a imposar una idea. Aquest, en el nostre cas, és l’omnipotent Eixample d’Ildefons Cerdà. A l’entrega anterior romanguérem a Provença amb Cartagena després de seguir a la nostra protagonista des dels seus vestigis als Jardins de…
Recapitulem una mica. El cèlebre què nassos passa aquí a la cruïlla de Rosselló amb Dos de Maig feu néixer el meu interès per descobrir a l’actual forma urbana la passada, i així fou com la consolidació de l’Eixample esborrà del nomenclàtor l’antiga carretera d’Horta, visible a la seva continuació pel carrer de Freser i desapareguda, almenys sobre el mapa, al seu tram fonamental, quan era un de molts camins rurals per a connectar els distints pobles del pla des dels límits comtals. Com la seva història mereix ser ben explicada la desgranaré de mica en mica, com si esmicoléssim…
Recapitulemos un poco. El célebre qué está pasando aquí en el cruce de Rosselló con Dos de Maig hizo nacer mi interés por descubrir en la forma urbana actual la pasada, y así fue como la consolidación del Eixample finiquitó en el nomenclátor la antigua carretera de Horta, visible en su continuación por el carrer de Freser y desaparecida, al menos sobre el mapa, en su tramo fundamental, cuando era uno de tantos viejos caminos rurales para conectar los distintos pueblos del llano desde los límites condales. Como su Historia merece ser bien contada la desgranaré poco a poco, como…
“A veure si li dius al Domènech que torni”. Això em diuen molts amics abans d’un dimecres al matí, quan arribo a la terrassa de La Central del carrer Mallorca amb rostre agònic per culpa de la xafogor. Ja ho deien els Manel allò de és abusiva tanta calor i, com que ara a l’estiu sóc fora de Barcelona, ho pateixo, però quan coincideixo abans de l’hora prevista amb Xavier Domènech tot canvia, xerrem i el veig molt relaxat. Només amb aquest detall sospito la seva resposta al desig a transmetre. “No, no tornaré, ara amb el Pablo [Iglesias] parlo…
“A ver si le dices a Domènech que vuelva”. Esto me dicen muchos amigos antes de un miércoles por la mañana, cuando llego a la terraza de La Central de la calle Mallorca con rostro agónico por culpa del bochorno. Ya lo decían los Manel aquello de és abusiva tanta calor y, como ahora en verano estoy fuera de Barcelona, lo sufro, pero cuando coincido antes de la hora prevista con Xavier Domènech todo cambia, charlamos y lo veo muy relajado. Sólo con este detalle sospecho su respuesta al deseo a transmitir. “No, no volveré, ahora con Pablo [Iglesias] hablo más de niños que…
