Escribo toda esta serie por ese encuentro con el pasaje invisible, algo remediado con eso de alzar el brazo y disparar la foto, e inaccesible por su puerta vallada, con interfono. Una placa nos informaba del nombre: Comas de Argemir, pocos metros ilógicos en medio del carrer de Lluís Sagnier. Y en ellos nos habíamos quedado, concretamente en la esquina de passeig Maragall con el carrer de la marquesa de Caldes de Montbui, a la que siempre confundo por la de Castellbell, todo muy proustiano a la catalana. Vayamos al grano. Justo en ese punto el señor Prats i Roqué…
Autor: jcorominas
La setmana passada no pensava baixar per aquesta terrorífica rampa del carrer de Llobet i Vall-Llosera per arribar a la plaça Catalana, una claríssima cruïlla de camins del Guinardó i voltants, com si el seu cercle ens convidés a un quilòmetre zero per a desentranyar les parcel·les dels antics terratinents. Alguna vegada he explicat ser d’aquest barri, però aquest origen fa encara més estrat allò de la pàtria chica. Pots ser de dalt de passeig de Maragall i tenir un límit a Verge de Montserrat. Si puges fins a la plaça accedeixes a una altra pantalla, i és on em…
La semana pasada no pensaba bajar por esa rampa terrorífica del carrer de Llobet i Vall-Llosera para llegar a la plaça Catalana, una clarísima encrucijada de caminos del Guinardó y sus aledaños, como si en su círculo nos invitara a un quilómetro cero para desentrañar las parcelas de los antiguos terratenientes. Alguna vez he explicado ser de este barrio, pero este origen estrecha todavía más aquello de la patria chica. Puedes ser de arriba de passeig de Maragall y tener un límite en Verge de Montserrat. Si asciendes hasta la plaza accedes a otra pantalla, y es donde me encontraba,…
No sabía cómo empezar hoy, y quizá por eso lo hare contándoos las hechuras de este artículo, conclusivo de la serie dedicada a la Font d’en Fargas. Es sábado por la tarde, brilla el sol y me imagino el carrer Montserrat de Casanovas en su quietud silenciosa; poca gente pasa por ese tramo en homenaje a la conservadora del gran apellido de esta saga con propiedades entre el antiguo Sant Martí y en la zona limítrofe de Horta y Sant Andreu. A lo largo de mis paseos siempre ha llamado mi atención una casa, la torre Antonio Garau Simonet del…
No sabia com començar avui, i potser per això ho faré explicant-vos les costures d’aquest article, conclusiu de la sèrie dedicada a la Font d’en Fargas. És dissabte per la tarda, fa molt sol i m’imagino el carrer Montserrat de Casanovas a la seva silenciosa quietud; hi passa poca gent per homenatge a la conservadora del gran cognom d’aquesta nissaga amb propietats entre l’antic Sant Martí i la zona limítrof d’Horta i Sant Andreu. Durant les meves passejades sempre m’ha cridat l’atenció una casa, la torre Antonio Garau Simonet, del número 64. El seu nom ho diu tot, és una…
Aquestes setmanes resulta inevitable fer una menció actual, en aquest cas mitjançant el terreny descrit al llarg d’aquestes pàgines. Avui faré el cim de la ruta de la Font d’en Fargues: el seu berenador. Deu trobar-se abandonat com sempre i potser amb molts animals contents de tenir aquest espai gairebé inaccessible per a nosaltres a la seva plena disposició, excepte si algun humà s’aventura a pujar aquest tram concloent per a coronar aquesta alçada de només cent trenta metres, però amb percentatges endimoniats. Pel que a fa a la meva persona he de confessar-vos com m’agradaria ara mateix treure els…
Aquestes setmanes el meu cap va ple de dubtes i esperances relacionades amb passejar. Com és comprensible no puc fer-ho com abans, però almenys em resta el consol de trobar-me enmig d’un assaig de contingut barceloní, i mentre duri el confinament o captiveri em conformo amb cercar les direccions on passaren les històries, tot imaginant quan acabi tot això, gairebé com el miracle de poder franquejar certs l’alegria de tornar, de mica en mica la normalitat, si és que aquesta existí alguna vegada. Amb la Font d’en Fargues segueixo el fil de les meves passes mitjançant el meu arxiu fotogràfic.…
Des de fa uns dies penso més en aquest recorregut per la Font d’en Fargues. El motiu és senzill. És al costat d’un lloc on he anat a comprar el pa. Quan surto de pagar miro cap amunt i, a més de la plaça Catalana, sobretot veig la pendent del carrer Llobet i Vall-Llosera, i just al seu cim acaba el barri passejat durant aquestes setmanes. Aquest límit és el desig de tornar a la normalitat, però almenys queda el record. D’aquesta manera ara no tan sols camino, també reconstrueixo amb més esforç, imaginant-me ara mateix els seus carrers molt…
Desde hace unos días pienso más en este recorrido por la Font d’en Fargues. El motivo es simple. Está al lado de un sitio adonde he ido a comprar el pan. Cuando salgo de pagar miro hacia arriba y, además de la plaça Catalana, sobre todo veo la pendiente del carrer Llobet i Vall-Llosera, en cuya cima termina el barrio paseado durante estas semanas. Ese límite es el deseo de volver a la normalidad, pero al menos queda el recuerdo. De este modo no sólo camino, también reconstruyo con mayor esfuerzo, imaginándome ahora mismos sus calles muy primaverales, a rebosar…
Eren altres temps. A vegades qui vol reconstruir la Història mínima de Barcelona, doncs juguem a això quan parlem dels barris, topa amb el llegat d’altres companys, avantpassats en aquesta feina i a priori amb certa pàtina de fiabilitat per haver investigat abans. He cercat a hemeroteques sobre els discursos d’Alejandro Lerroux a la Font de la Mulassa, paraula polisèmica en català normalment identificada amb un ninot amb forma de bèstia recoberta amb gualdrapes que anava per davant de la Processó del Corpus, si bé també podia ser un element de fusta emprat pels paletes. Més enllà del lèxic entre…
