La Vall de Cardós és tancada i, potser com totes les valls, amaga no tan sols l’obaga i el redós sinó també la llegenda, les històries fundacionals dels pobles que un bon dia s’hi assentaren i creixeren. Un sol brillant i net sobre les carenes verdes saluda els viatgers. La mirada troba, de cop, una falda imponent al bell mig del paisatge, i s’enfila fent alçar el cap, més i més, fins a fer el cim del Pui Tabaca. Aquesta muntanya punxeguda com una piràmide va ser, diuen uns, l’escull on s’entaforà l’Arca de Noè; altres, molts més, expliquen que…
Autor: nnieto
El Valle de Cardós es cerrado y, tal vez como todos los valles, esconde no solo la sombra y el refugio sino también la leyenda, las historias fundacionales de los pueblos que un buen día se asentaron y crecieron allí. Un sol brillante y limpio sobre las cumbres verdes saluda a los viajeros. La mirada encuentra, de golpe, una ladera imponente en medio del paisaje, y se eleva haciendo levantar la cabeza, más y más, hasta llegar a la cima del Pui Tabaca. Esta montaña puntiaguda como una pirámide fue, según unos, el escollo donde se encalló el Arca de…
Corria l’any 2011 que vivia jo a Alemanya, una càndida estudiant d’Erasmus pels passadissos de l’Albert-Ludwigs-Universität que van trepitjar el mateix Erasme de Rotterdam, Hannah Arendt, Heidegger i Goebbels. En aquell temps, els Erasmus convivíem amb els migrants laborals escopits per la crisi del 2008 i, en general, amb allò que es va anomenar “fuga de cerebros” —una metàfora que només es pot dir en castellà i que mai ha deixat d’inquietar-me—. Hi havia, és clar, un cert sentiment de desempar. Per a contrarestar-lo, i potser inconscientment, vaig apuntar-me al seminari sobre cantautors catalans que oferia Miquel Malondra. Era totalment…
Corría el año 2011 y yo vivía en Alemania; era una cándida estudiante de Erasmus por los pasillos de la Albert-Ludwigs-Universität, los mismos que pisaron el propio Erasmo de Rotterdam, Hannah Arendt, Heidegger y Goebbels. Por aquel entonces, los Erasmus convivíamos con los migrantes laborales escupidos por la crisis del 2008 y en general con lo que se llamó “fuga de cerebros” —una metáfora que solo se puede decir en castellano y que nunca ha dejado de inquietarme—. Había, claro, cierto sentimiento de desamparo. Para contrarrestarlo, y quizás inconscientemente, me apunté al seminario sobre cantautores catalanes que ofrecía Miquel Malondra.…

