Avui, trenta anys després de la mort de Camarón de la Isla, tots hem crescut i les coses del flamenc a Catalunya van ocupant el seu lloc natural. Alguns dels millors artistes són d’aquí i els escolten a Andalusia, Tòquio o Madrid. Hi ha molta feina de formigueta del Taller de Músics, les penyes de barri o les escoles de ball, i si no hi ha més flamenc en directe és perquè els programadors o les sales no creuen prou amb el públic local i aposten pel suposat diner guiri. Després de morir Camarón, la Mina va ser el primer lloc…
Autor: rvallbona
Hoy, treinta años después de la muerte de Camarón de la Isla, todos hemos crecido y las cosas del flamenco en Cataluña van ocupando su lugar natural. Algunos de los mejores artistas son de aquí y los escuchan en Andalucía, Tokyo o Madrid. Hay mucho trabajo de hormiguita del Taller de Músics, las peñas de barrio o las escuelas de baile, y si no hay más flamenco en directo es porque los programadores o las salas no creen lo suficiente en el público local y apuestan por el supuesto dinero guiri. Tras morir Camarón, la Mina fue el primer lugar en…
Leopoldo Pomés solia dir que “una fotografia és bona quan la seva contemplació va més enllà del que es veu”. El fotògraf sentia una enorme atracció pel que hi ha de misteriós en una imatge, perquè són les fotos enigmàtiques les que obren fins a l’infinit la imaginació de l’espectador. La foscor d’una finestra, la mirada perduda d’un personatge anònim, la llum ardent i sense ombres o l’atractiu provocador i poderós d’una dona, són les expressions del món més íntim de Pomés, aquell que el gran auditori no va saber descobrir, amagat com va quedar darrere les bombolles del cava i l’enlluernament…
Leopoldo Pomés solía decir que “una fotografía es buena cuando su contemplación va más allá de lo que se ve”. El fotógrafo sentía una enorme atracción por lo que hay de misterioso en una imagen, porque son las fotos enigmáticas las que abren hasta el infinito la imaginación del espectador. La oscuridad de una ventana, la mirada perdida de un personaje anónimo, la luz ardiente y sin sombras o el atractivo provocador y poderoso de una mujer, son las expresiones del mundo más íntimo de Pomés, aquel que el gran auditorio no supo descubrir, escondido como quedó detrás de las burbujas del…
Cuando acabé de escribir el ensayo Fundido a negro. la gloria y el infierno de una generación, dediqué una mañana a vagar sin rumbo ni motivo por el inmenso universo de YouTube. Era un simple pasatiempos, un deambular digital que no tengo por costumbre, pero que, lo reconozco, durante las largas semanas de encierro en casa he practicado de vez en cuando. Aquel mediodía me encontré con una versión impagable de Camino Soria, el clásico de Gabinete Caligari, interpretado por el dueto Jaime Urrutia/Eva Amaral en el escenario del castizo Joy Eslava. Para mí, es una de las grandes canciones de la época de…
Quan vaig acabar d’escriure l’assaig Fosa a negre. la glòria i l’infern d’una generació, vaig dedicar un matí a vagar sense rumb ni motiu per l’immens univers de YouTube. Era un simple passatemps, un deambular digital que no tinc per costum, però que, ho reconec, durant les llargues setmanes de tancament a casa he practicat de tant en tant. Aquell migdia vaig trobar-me amb una versió impagable de Camino Soria, el clàssic de Gabinete Caligari, interpretat pel duet Jaime Urrutia/Eva Amaral a l’escenari del castís Joy Eslava. Per mi és una de les grans cançons de l’època de la movida madrilenya. Vaig enviar l’enllaç a…
Rebre un correu d’una estudiant amb una foto del bar Las Delicias i una sola frase: “bon dia des d’un dels escenaris de Últimas tardes con Teresa”, és una d’aquelles petites coses que et fan creure que hi ha futur. Tres mesos enrere, l’estudiant que aquell dia lleganyós havia pujat fins al Carmel darrera els passos del Pijoaparte mai no havia sentit parlar de Juan Marsé. Va llegir la novel·la per obligació, què se li ha de fer, i alguna cosa va canviar en la seva dèbil percepció de la realitat; algunes preguntes sense resposta a Google van travessar la…
Recibir un correo de una estudiante con una foto del bar Las Delicias y una sola frase “buenos días desde uno de los escenarios de Últimas tardes con Teresa”, es una de esas pequeñas cosas que te hacen creer que hay futuro. Tres meses atrás, la estudiante que aquel día legañoso había subido hasta el Carmel tras los pasos del Pijoaparte jamás había oído hablar de Juan Marsé. Leyó la novela por obligación, qué se le va a hacer, y algo cambió en su débil percepción de la realidad; algunas preguntas sin respuesta en Google surcaron su mente, y quizás por ello decidió acudir al lugar…
Algú ha escrit que la crisi de la Covid-19 és la guerra civil de la generació dels seixanta. Vol dir que aquesta promoció que va rejovenir com mai la societat espanyola, en tota la seva vida no ha patit un trasbals tan terrible i devastador com l’actual. Hi ha una lògica en això: si els baby boomers, en l’amplia accepció del concepte, fins ara no han estat víctimes de cap apocalipsi és, probablement, perquè encara no els tocava; era qüestió de temps. Ho diu el catedràtic de Pensament Europeu John Gray: “ja sigui per una guerra, revolució, fam o epidèmia…
