Alguien ha escrito que la crisis de la Covid-19 es la guerra civil de la generación de los sesenta. Quiere decir que esta promoción que rejuveneció como nunca la sociedad española, en toda su vida no ha sufrido un trasiego tan terrible y devastador como el actual. Hay una lógica en esto: si los baby boomers, en la amplia acepción del concepto, hasta ahora no han sido víctimas de un apocalipsis es, probablemente, porque aún no les tocaba; era cuestión de tiempo. Lo dice el catedrático de Pensamiento Europeo John Gray: “ya sea por una guerra, revolución, hambruna o epidemia…
Autor: rvallbona
El dijous 12 de març a la tarda vaig anunciar als meus estudiants de la universitat que se suspenien les classes, que tornessin a casa i que, a partir de la setmana següent, les faríem online. Es van quedar estupefactes i em van crivellar a preguntes que no vaig saber respondre: tan greu és això del coronavirus? Serà per molts dies? Com seguirem les classes des de casa? Tenia fred en arribar a Premià aquell vespre; era la gelor que provoca la incertesa de no saber cap on aniria la vida l’endemà. No tenia resposta a cap de les preguntes dels…
El jueves 12 de marzo por la tarde anuncié a mis estudiantes de la universidad que se suspendían las clases, que volvieran a casa y que, a partir de la semana siguiente, las haríamos online. Se quedaron estupefactos y me acribillaron a preguntas que no supe responder: ¿tan grave es esto del coronavirus? ¿Será por muchos días? ¿Cómo seguiremos las clases desde casa? Tenía frío al llegar a Premià aquel anochecer; era la sensación helada que provoca la incertidumbre de no saber hacia dónde iría la vida el día de después. No tenía respuesta a ninguna de las preguntas de los…
Des del 2010 vaig suportar amb creixent perplexitat i estoïcisme tots els esclafits d’eufòria independentista de molts dels meus amics de tota la vida. No m’oposava frontalment a la idea d’autodeterminació, però temia que la dreta, factora del projecte, els entabanaria amb promeses d’un futur de felicitat a canvi d’amagar un present de misèria neoliberal i corrupció. A cada manifestació alegre i festiva jo els recordava que Artur Mas havia pactat els pressupostos amb el PP, que la llei d’estabilitat pressupostària catalana era més bèstia que l’espanyola, i que provocaria un desmantellament dels serveis públics del qual trigaríem dècades en…
Desde el año 2010 soporté con creciente perplejidad y estoicismo todos los signos de euforia independentista de muchos de los amigos de toda la vida. No me oponía frontalmente a la idea de autodeterminación, pero temía que la derecha, factora del proyecto, los embaucaría con promesas de un futuro de felicidad a cambio de esconder un presente de miseria neoliberal y corrupción. En cada manifestación alegre y festiva yo les recordaba que Artur Mas había pactado los presupuestos con el PP, que la ley de estabilidad presupuestaria catalana era más bestia que la española, y que provocaría un desmantelamiento de…
Al llindar dels baby boomers, José Montilla (1955) va governar al marge de la política (actitud que, precisament, defineix els supervivents en política). Amb un perfil de president de diputació cridat a Palau per inaugurar obres i convidar a berenars, va tenir l’honor d’estrenar els últims hospitals que s’han construït a la Catalunya metropolitana, i l’escàs mèrit de tallar la cinta d’un aeroport sense avions; vull dir, que la seva glòria es reparteix al cinquanta per cent. Amb aquell caràcter amansit, l’ex-alcalde de Cornellà només va fer que propiciar el retorn al poder de Convergència, cosa que va succeir a…
En el umbral de los baby boomers, José Montilla (1955) gobernó al margen de la política (actitud que, precisamente, define a los supervivientes en política). Con un perfil de presidente de diputación llamado a Palacio para inaugurar obras e invitar a meriendas, tuvo el honor de estrenar los últimos hospitales que se han construido en la Cataluña metropolitana, y el escaso mérito de cortar la cinta de un aeropuerto sin aviones; quiero decir, que su gloria se reparte al cincuenta por ciento. Con ese carácter amansado, el ex alcalde de Cornellà solo hizo que propiciar el retorno al poder de…
El martes 24 de febrero de 2005 el Parlamento de Catalunya hizo un pleno sobre el derrumbe en las obras del túnel del metro del Carmel. Aquel día yo fui a Flix y Ascó a presentar a los estudiantes de bachillerato la Facultad de Comunicación Blanquerna donde hago clase. Fue un viaje relámpago, ya que había quedado para cenar en Barcelona con Ferran Mascarell. Volviendo puse Catalunya Informació, que transmitía el pleno, y escuché a Maragall decir: “ustedes tienen un problema, que se llama 3%”. Había pasado Falset y subía la collada de la Teixeta a buen ritmo. Al escuchar…
El dimarts 24 de febrer de 2005 el Parlament de Catalunya va fer un ple sobre l’esfondrament a les obres del túnel del metro del Carmel. Aquell dia jo vaig anar a Flix i Ascó a presentar als estudiants de batxillerat la Facultat de Comunicació Blanquerna on faig classe. Va ser un viatge llampec, doncs havia quedat per dinar a Barcelona amb en Ferran Mascarell. Tornant vaig posar Catalunya Informació, que transmetia el ple, i vaig sentir Maragall dir: “vostès tenen un problema, que es diu 3%”. Havia passat Falset i pujava el coll de la Teixeta a bon ritme.…
Si amb alguna expressió àmplia es podrien definir els 23 anys de govern de Convergència i Unió a Catalunya seria amb la de l’època de la seguretat. La recuperació plena de l’autogovern amb l’aprovació de l’Estatut de Sau l’any 1979, va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat per la mescla de moderació, reivindicació i nacionalisme que va aplicar de forma gradual i intel·ligent; una política batejada com de “peix al cove”. Així, gent que ni era necessàriament de dretes ni essencialment nacionalista, el va votar en massa a les convocatòries electorals de 1980, 1984, 1988, 1992 i 1995.…
