El teniente Costa fue fusilado en el castillo de Montjuic el 5 de agosto de 1938 por ser quintacolumnista en la Barcelona republicana de la Guerra Civil. Que yo sepa, y es algo que indica la inapetencia del servicio documental de nuestro ayuntamiento, en los cuarenta años de segunda Restauración nadie se ha parado a investigar sobre su nombre
Autor: Jordi Corominas i Julián
Jordi Corominas i Julián
Ciutadà europeu i escriptor. El meu últim llibre és La ciutat violenta.
El tinent Costa fou afusellat al castell de Montjuic el 5 d’agost de 1938 per ser quintacolumnista a la Barcelona republicana de la Guerra Civil. Que jo sàpiga, i és quelcom indicador de la inapetència del servei documental del nostre Ajuntament, al llarg dels quaranta anys de segona Restauració ningú s’ha parat a investigar sobre aquests noms.
La casa Antonia Serra i Mas es de 1926 y es fácil observar su pertenencia al Noucentisme. La delata sus balcones centrales en la intersección de Pere IV y Pallars, una práctica de la época que aupaba la verticalidad y creaba un efecto visual imponente
La casa Antònia Serra i Mas és de 1926 i és fàcil observar la seva adscripció al Noucentisme. La delaten els balcons centrals a la intersecció de Pere IV i Pallars, una pràctica de l’època que reforçava la verticalitat i creava un imponent efecte visual
Ese día dos jóvenes corrieron desesperados. Van de la mano y el artista los engancha in extremis. Casi se salen del plano. Quieren abandonar una calle y durante mucho tiempo pensé en cómo luchaban por abandonar una esquina y dispersarse. Los enamorados son inseparables y él la protege. Acelera el ritmo y su unión casi se despega, pero no, son irrompibles en su fuga, un dúo condenado a permanecer unido en la soledad del entorno.
Aquell dia dos joves corregueren desesperats. Van de la mà i l’artista els atrapa in extremis. Gairebé surten del pla. Volen abandonar un carrer i durant molt de temps vaig pensar en com lluitaven per a abandonar una cantonada i dispersar-se. Els enamorats són inseparables i ell la protegeix. Accelera el ritme i la seva unió gairebé s’esmicola, però no, són irrompibles en la seva fuga, un duet condemnat a romandre unit enmig de la soledat dels voltants
La colocación del monument a Francesc Macià en su homónima plaza resulta una cuestión de sentido común. Desde plaça de Catalunya apreciaríamos mejor el denostado cruce entre Rambla y Pelayo y hasta podríamos mover la Deessa de Clarà al centro del estanque para que luciera su hegemonía en la zona. Son propuestas hechas por un paseante, y puedo asegurarles la rentabilidad de mis ojos mediante el desgaste de mis pies
La col·locació del monument a Francesc Macià a la seva homònima plaça resulta una qüestió de sentit comú. Des de plaça de Catalunya apreciaríem millor la injuriada cruïlla entre Rambla i Pelai i fins i tot podríem moure la Deessa de Clarà al centre de l’estany perquè lluís la seva hegemonia a la zona. Són propostes fetes per un passejant. Puc assegurar-vos la rendibilitat dels meus ulls mitjançant el desgast dels meus peus.
Los ayuntamientos de Barcelona siempre han preferido las vías anchas a la estrechez de otrora. Con Lligalbé, como con tantos otros lugares, deberían pensar en el verdadero sentido de la identidad. Los barrios deben conservar sus hitos funcionales para no perderla
Els ajuntaments de Barcelona sempre han preferit les vies amples enlloc de l’estretor d’abans. Amb Lligalbé, com passa amb molts d’altres llocs, haurien de pensar al veritable sentit de la identitat. Els barris han de conservar les seves fites fundacionals per a a no perdre-la
Catalunya Plural, 2024 
