Barcelona va viure, com tot l’Estat espanyol, quaranta anys de dictadura. I transcorregut el mateix període de democràcia estaria bé deixar-nos de determinades tonteries i acceptar el llegat de tantes persones sense condemnar-les per les seves afinitats polítiques, doncs els contextos importa i és clau deslligar els éssers humans de les seves tendències mentre aporten peces trascendentals per a tota la societat
Autor: Jordi Corominas i Julián
Jordi Corominas i Julián
Ciutadà europeu i escriptor. El meu últim llibre és La ciutat violenta.
Barcelona vivió como toda España cuarenta años de dictadura, y transcurrido el mismo período de Democracia estaría bien dejarnos de determinadas tonterías y aceptar el legado de tantas personas sin condenarlas por sus afinidades políticas, pues los contextos importan y también es clave desligar a los seres humanos de sus tendencias mientras aporten piezas trascendentes para toda la sociedad.
L’altre sector ideal per amplificar el parc immobiliari va ser l’upper Diagonal, amb especial predilecció per Galvany i Monterols, des de la meva humil opinió, bressol de tot allò que vindria, i per això és important conèixer el passat i passejar amb les antenes ben posades per a documentar-se a posteriori des de la inspecció d’estil i formes del planisferi
El otro sector ideal para amplificar el parqué inmobiliario fue el upper Diagonal, con especial predilección por Galvany y Monterols, desde mi humilde opinión la cuna de todo lo venidero, y por eso es importante conocer el pasado y pasear con las antenas bien puestas para documentarse a posteriori desde el cotejo de estilos y formas del planisferio.
El 1940 Heinrich Himmler va visitar el complex, qui sap si per a prendre nota. Quasi vuitanta anys després, l’església segueix sense estar a l’elenc d’edificis considerats Patrimoni de Barcelona i només per allò explicat durant aquests paràgrafs mereixeria més atenció
Com que a vegades passejo amb alumnes, m’agrada dir allò d'”en cas de dubte, digui Sagnier”, i la fórmula sol funcionar, però és arriscada per l’heterodòxia dels matisos estètics, gens uniformes per ser un incombustible i honest treballador esmerçat en allò del client sempre té la raó
Como a veces paseo con alumnos me gusta decirles eso de “en caso de duda diga Sagnier”, y la fórmula suele funcionar. Pero es arriesgada por la heterodoxia de sus matices estéticos, nada uniformes al ser un incombustible y honesto trabajador esmerado en eso del cliente siempre tiene la razón
La vella Vila sempre ha estat activa, festiva i animada en contraposició amb la seva veïna, assimilada per molts barcelonins amb la burgesia ‘pija’, on mai passa res i regna un sopor infumable. No van errats. El creixement salvatge a la fi del Vuit-cents va nodrir aquest racó de molts estiuejants a semblança d’altres nuclis aïllats on es respirava millor tot i no estar lluny del centre urbà com Vallcarca, el Carmel o Horta.
La vieja Vila siempre ha sido activa, festiva y animada en contraposición con su vecina, asimilada por muchos barceloneses con la burguesía pija, donde nunca pasa nada y reina un sopor infumable. No van equivocados. El crecimiento salvaje a finales del Ochocientos nutrió a este rincón de muchos veraneantes a semejanza de otros núcleos aislados donde se respiraba mejor pese a no estar lejos del centro urbano como Vallcarca, el Carmel u Horta.
El misterio de los realojamientos es una metáfora más del desprecio a las clases bajas en la capital catalana. Los hombres y mujeres de Can Peguera han sido personas sin presencia en la Historia, entre otras cosas porque casi nadie arriesgara unas horas de su existencia por descubrir esa urbe dentro de la urbe
