El misteri dels reallotjaments és una metàfora més del menyspreu a les classes baixes a la capital catalana. Els homes i dones de Can Peguera han estat persones sense presència a la Història, entre altres coses perquè gairebé ningú arrisqués unes hores de la seva existència per descobrir aquesta urbs dins de la urbs
Autor: Jordi Corominas i Julián
Jordi Corominas i Julián
Ciutadà europeu i escriptor. El meu últim llibre és La ciutat violenta.
El botxí era un mecanisme del sistema, però quan la sang brolla calenta, aquests matisos queden anul·lats per la ràbia, un altre joc a favor del poderós, sempre triomfant en el seu domini de l’estructura
El verdugo era un mecanismo del sistema, pero cuando la sangre brota caliente estos matices quedan anulados por la rabia, otro juego a favor del poderoso, siempre triunfante en su dominio de la estructura
Can Peguera és una espècie de relíquia viva d’un passat no gaire llunyà. L’any 2016 rebé protecció patrimonial i, com a la resta de Barcelona, es censà la seva població, consistent en poc més de dos mil habitants, veritables resistents menyspreats fins fa res, amb una taxa de pobresa de 53, el barem és 100, un xic per sota de la mitjana de Nou Barris. L’aneguet lleig, ignorat per tots, ofereix una bellesa inaudita, i tan de bo tingui a les seves bases la pell de la resurrecció
Can Peguera ha quedado como una reliquia arqueológica de un pasado no tan lejano. En 2016 recibió protección patrimonial y, como en el resto de Barcelona, se censó su población, consistente en dos mil habitantes, verdaderos resistentes ninguneados hasta hace bien poco, con una tasa de pobreza de 53, la media estándar seria 100, algo por debajo del baremo de Nou Barris. El patito feo, despreciado por todos, ofrece una belleza inaudita y ojalá tenga en sus bases una resurrección.
Su posición enclaustrada es una traición a una serie de principios universales, olvidados en exceso, como cuando, sin ir más lejos, los mandatos de Clos y Trias se inventaron eso de la plaza privada, una contradicción léxica insoportable
La seva posició enclaustrada és una traïció a una sèrie de principis universals, oblidats en excés, com quan, sens anar més lluny, els mandats de Clos i Trias s’inventaren allò de la plaça privada, una contradicció lèxica insuportable
Mentre no solucionem aquest problema (quelcom senzill, només fa falta voluntat, ja que no costa tants diners), serem una capital de segona i qualsevol comparació amb París, Roma o Berlín farà riure
En parte sonrío por la ocultación, salvavidas de un rincón mágico, ajeno al turismo y con características propias, aunque no excepcional pero con posibilidades de serlo si no se cambia el modelo urbano y descuidamos el patrimonio de los barrios, una de las deudas pendientes del actual consistorio. Si queremos conservarlo debemos alertar todas las semanas del peligro de perderlo
En part somric per l’ocultació, salvavides d’un racó màgic, aliè al turisme i amb característiques pròpies, encara no excepcional però amb possibilitats de ser-ho si no es canvia el model urbà i descuidem el patrimoni dels barris, un dels deutes pendents de l’actual Consistori. Si volem conservar-lo hem d’alertar totes les setmanes del perill de perdre’l
