La cordobesa Mariola Membrives se ha convertido en los últimos tiempos en la novia de Lorca. Le pone voz musical al espectáculo Federico García, de Pep Tosar, que lleva dos años rodando con el actual elenco con éxito de crítica y público
Autor: Vicenç Batalla
Vicenç Batalla
Periodista cultural. Coordinador del web parisbcn.
La cordovesa Mariola Membrives s’ha convertit en els últims temps en la núvia de Lorca. Posa la veu musical a l’espectacle Federico García, de Pep Tosar, que porta dos anys rodant amb el seu actual elenc amb èxit de crítica i públic
Veient-lo amb la seva samarreta ‘Europe is for lovers’, es diria que l’italià Giuseppe Porcaro és un ingenu defensor dels valors en crisi de les institucions europees. Però, si ens apropem a ell, descobrim que fa un any va publicar ‘Disco sour’ (Unbound), una novel·la de ciència ficció que navega entre la utopia i la distopia i que planteja serioses qüestions sobre la governança d’aquestes institucions
La figura electrónica, árabe y militante queer de Deena Abdelwahedilumina y empodera tanto las Nuits Sonores lionesas como el Sónar barcelonés
La figura electrònica, àrab i militant queer de Deena Abdelwahed il·lumina i empodera tant les Nuits Sonores lioneses com el Sónar barceloní. La primera etapa és del 28 de maig al 2 de juny a Lió en la dissetena edició del festival dels sons tecnològics i compromesos francès
El palestino Elia Suleiman no se prodiga demasiado en películas, pero cada vez que está en competición en Cannes llama la atención. Como con ‘It must be heaven’, un paseo mundial por París y Nueva York para este exiliado de Nazaret que adopta la postura entre lacónica y ácida de un Jacques Tati o un Buster Keaton. Un final de competición, que en la sección paralela Un Certain Regard, ya ha otorgado premios al gallego Oliver Laxe y el catalán Albert Serra
El palestí Elia Suleiman no es prodiga massa en pel·lícules, però cada cop que és a competició a Canes crida l’atenció. Com amb ‘It must be heaven’, un passeig mundial per París i Nova York per aquest exiliat de Natzaret que adopta la postura entre lacònica i àcida d’un Jacques Tati o un Buster Keaton. Un final de competició, que a la secció paral·lela Un Certain Regard, ja ha atorgat premis al gallec Oliver Laxe i el català Albert Serra
Hay realizadores como el francés Abdellatif Kechiche que, si no existieran los términos ni las limitaciones, continuaría filmando y montando la misma película durante años. Es el problema de ‘Mektoub, my love: Intermezzo’, la segunda parte de un verano hedonista en 1994 en Sète. Que, en esta segunda entrega, se pierde en redundancia y reiteración: tres horas y media con las mismas escenas en una discoteca. Una lástima, porque la primera parte estaba muy bien
Hi ha realitzadors com el francès Abdellatif Kechiche a qui, si no existissin els terminis ni les limitacions, continuaria filmant i muntant la mateixa pel·lícula durant anys. És el problema de ‘Mektoub, my love: Intermezzo’, la segona part d’un estiu hedonista el 1994 a Seta. Que, en aquesta segona entrega, es perd en redundància i reiteració: tres hores i mitja amb les mateixes escenes en una discoteca. Una llàstima, perquè la primera part estava molt bé.
Començàvem a dubtar de la capacitat del quebequès Xavier Dolan de recuperar la seva frescor del principi. Però amb ‘Matthias i Maxime’, a competició, ho aconsegueix com a retrat personal i generacional arribat als trenta. Perquè ho fa des de casa i amb els actors que coneix. El gir del francès Arnaud Desplechin també és sorprenent amb ‘Roubaix, una lumière’, més social i sobri que mai.
