Ciutat

La cronologia, aquell març de 1939, i la molta pressa que tenien els ocupants per a alterar el mapa urbà, delata un gust per les monarquies i el seu arbre genealògic. Quan l’actual Ajuntamnet va pensar en canviar-los o, al menys, això va dir el 2015, potser es va fer una mica enrere en aquests indrets, en comprovar com formen part d’una ciutat aliena a aquestes polèmiques i molt perillosa si els toquen una mica els nassos

Barcelona va viure, com tot l’Estat espanyol, quaranta anys de dictadura. I transcorregut el mateix període de democràcia estaria bé deixar-nos de determinades tonteries i acceptar el llegat de tantes persones sense condemnar-les per les seves afinitats polítiques, doncs els contextos importa i és clau deslligar els éssers humans de les seves tendències mentre aporten peces trascendentals per a tota la societat

Amb la mort de l’urbanista Joan Antoni Solans desapareix una figura fonamental en la transformació urbana de Barcelona en els difícils temps de la transició. Els parcs de l’Oreneta, Can Dragó, Estació del Nord, Pegaso, España Industrial o les Aigües, per exemple, són una realitat gràcies a Solans i l’alcalde Socías Humbert.

L’altre sector ideal per amplificar el parc immobiliari va ser l’upper Diagonal, amb especial predilecció per Galvany i Monterols, des de la meva humil opinió, bressol de tot allò que vindria, i per això és important conèixer el passat i passejar amb les antenes ben posades per a documentar-se a posteriori des de la inspecció d’estil i formes del planisferi

El 1940 Heinrich Himmler va visitar el complex, qui sap si per a prendre nota. Quasi vuitanta anys després, l’església segueix sense estar a l’elenc d’edificis considerats Patrimoni de Barcelona i només per allò explicat durant aquests paràgrafs mereixeria més atenció

Com que a vegades passejo amb alumnes, m’agrada dir allò d'”en cas de dubte, digui Sagnier”, i la fórmula sol funcionar, però és arriscada per l’heterodòxia dels matisos estètics, gens uniformes per ser un incombustible i honest treballador esmerçat en allò del client sempre té la raó

La vella Vila sempre ha estat activa, festiva i animada en contraposició amb la seva veïna, assimilada per molts barcelonins amb la burgesia ‘pija’, on mai passa res i regna un sopor infumable. No van errats. El creixement salvatge a la fi del Vuit-cents va nodrir aquest racó de molts estiuejants a semblança d’altres nuclis aïllats on es respirava millor tot i no estar lluny del centre urbà com Vallcarca, el Carmel o Horta.

El misteri dels reallotjaments és una metàfora més del menyspreu a les classes baixes a la capital catalana. Els homes i dones de Can Peguera han estat persones sense presència a la Història, entre altres coses perquè gairebé ningú arrisqués unes hores de la seva existència per descobrir aquesta urbs dins de la urbs

El botxí era un mecanisme del sistema, però quan la sang brolla calenta, aquests matisos queden anul·lats per la ràbia, un altre joc a favor del poderós, sempre triomfant en el seu domini de l’estructura

Can Peguera ha quedado como una reliquia arqueológica de un pasado no tan lejano. En 2016 recibió protección patrimonial y, como en el resto de Barcelona, se censó su población, consistente en dos mil habitantes, verdaderos resistentes ninguneados hasta hace bien poco, con una tasa de pobreza de 53, la media estándar seria 100, algo por debajo del baremo de Nou Barris. El patito feo, despreciado por todos, ofrece una belleza inaudita y ojalá tenga en sus bases una resurrección.