Ciutat

Ara mateix ens trobem davant d’una possible oportunitat històrica per poder fer fora Agbar i municipalitzar, per fi, el servei de l’aigua

Tota la resta ingressa en el vast horitzó de l’opinió col·lectiva, apassionant i apassionada en la faceta de descriure amb parayles aquest intrús entre la psicodèlia i una genialitat que la mentalitat del país és incapaç de subratllar a l’escapar-se dels seus paràmetres conformistes

Barcelona ha aparegut en el focus mediàtic de la inseguretat ciutadana, impulsat per sectors que se senten els amos de la ciutat. Baralles i agressions als carrers, robatoris o drogues han configurat un panorama que facilita el discurs neoliberal que assegura que la seguretat es resol amb més policia. Però si els indicadors, millorables, ens mostren que Barcelona és segura, per què llavors aquest èmfasi a situar-la com el paradigma de la inseguretat?

Al Número 112 de Sant Antoni Maria Claret donem amb un dels blocs de pisos més fascinants de Barcelona. Per en Lluís Permanyer és un dels seus màxims símbols de lletjor; pel que fa a mi no sé si em passa com amb la gent que veus repetides vegades a l’autobús i amb els dies et sembla més guapa, però al veure’l sovint i observar-lo no em produeix cap sensació de rebuig

Camino Portal de l’Àngel endavant fins al carrer de la Cucurulla i giro a la dreta per Portaferrissa. M’aturo davant la reixa pintada de negre que impedeix entrar al carrer de Perot lo lladre, tal com anuncia la placa. I, com el dia que el vaig descobrir de petita, em deixo portar per la imaginació entre els barrots -Al lladre, al lladre! – a la recerca de Perot

D’aquesta manera Google no té cap mena de pietat a l’hora de cancel·lar el passat per a crear una espècie d’etern present urbà. El mateix succeeix amb l’avinguda Gaudí. La seva actual estètica es troba com congelada al temps, tan sols alterada pels ramats d’entusiastes turistes del temple gaudià i ansiosos per a menjar paella a les sis de la tarda, quan és més indigesta i saborosa

L’autor del CLIP és Raimon Duran Reynals. Abans d’investigar la seva trajectòria veia l’obra que ens concerneix com un exemple característic d’una època, però ara, amb més dades no surto de la meva estupor en haver comprovat el seu caràcter conclusiu, la seva funció testamentaria en una singladura en sintetitzar-la no només des de l’arquitectònic, sinó des de l’estranya capacitat de tenir gairebé el do de la omnipresencia i ser invisible.