Política

L’agenda de la política catalana passa per la lluita pel relat sobre la independència i la dialèctica de confrontació o seducció entre Catalunya i Espanya. Des d’aquesta perspectiva, ERC ha obtingut una “derrota” i JxCat ha obtingut una “victòria”

Costa d’entendre que aquesta agressivitat aspra que es mostra sense embuts al Congrés dels Diputats i els seus voltants comunicacionals,…

Aquests PSOE i nou govern no són els representans de l'”altra” Espanya: federal, fraterna i plurinacional. Representen l’Espanya “entre dues”, fruit de la Transició, que va escapar d’allò vell però que no va poder arribar a allò nou. El PSOE és el garant del sistema. Però davant d’un discurs furibund de la dreta que transporta a un escenari guerracivilista, el nou govern es defineix sota una proclama històrica: no passaran

La negociació entre PSOE i ERC era, a priori, la més difícil i complexa. Però els republicans han aprovat l’abstenció en un dels seus Consells Nacionals més concorreguts, per una molt àmplia majoria del 96,5 %

Perú, Xile, Bolívia, Argentina…en tots aquests casos l’aparell judicial va ser un actor decisiu, de vegades per a reprimir els reclams populars als carrers, de vegades per a disciplinar dirigents socials percebuts com a enemics. Irònicament, l’exercici dels drets humans ve amb el perill de la presó. D’aquí la pregunta: per què és la justícia actualment un indret perillós per als drets?

La gran distancia no està tant entre partits o ideologies, si no entre els qui defensen el diàleg i els qui aposten per la confrontació. És l’hora de la responsabilitat de dos partits, ERC i PSOE, amb una llarga memòria democràtica i progressista