Aliança Catalana ha passat en pocs mesos de ser una formació gairebé anecdòtica a situar-se en les enquestes amb projeccions de fins a la quarta posició al Parlament. El discurs de Sílvia Orriols, centrat en immigració i seguretat, ha sabut capitalitzar la frustració d’una part de l’electorat independentista i donar-li forma en un relat simplificador i excloent. Però aquest ascens no es pot entendre només en clau catalana: respon a un patró europeu més ampli, on l’extrema dreta creix a l’ombra de la precarietat.
Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió, més d’un 20% dels votants d’Aliança provenen de Junts i prop d’un 10% d’ERC. També hi ha fluxos més petits des del PP i Vox, i un percentatge significatiu que prové de l’abstenció. La clau és que Aliança creix sobretot a partir de l’independentisme tradicional. El seu missatge és clar: un independentisme “sense traïcions”, sense pactes i amb un enemic definit. Aquest mapa es completa amb un perfil més masculí que femení i una implantació més forta als municipis petits de l’interior, sobretot a les províncies de Girona i Lleida. El seu suport és transversal en edats fins als seixanta anys i decau en les franges més grans, més fidels a les sigles tradicionals.
El relat és d’una simplicitat extrema: immigració equival a inseguretat. Tot i que les dades no corroboren aquesta associació —Catalunya té una taxa d’homicidis de 0,6 per 100.000 habitants, inferior a la mitjana europea, i els estudis mostren que la delinqüència guarda correlació amb la renda i no amb l’origen—, la força del missatge és innegable. La política no és només qüestió d’estadístiques, sinó de marcs mentals, i en una societat en crisi els missatges simples són més efectius que les veritats incòmodes.
El veritable risc d’Aliança no és només la seva entrada al Parlament, sinó la contaminació del conjunt del debat públic. Quan Junts o el PSC es veuen temptats de competir en el mateix terreny i endurir el seu discurs, el marc xenòfob es normalitza. És el que ja ha passat a França, on el Rassemblement National ha acabat imposant la seva agenda malgrat dècades d’aïllament institucional.
Que un partit amb un discurs d’homogeneïtat cultural arreli a Catalunya és, a més, una paradoxa. El país s’ha construït sobre successives onades migratòries: la dels anys cinquanta i seixanta des d’Andalusia i Aragó, i les més recents des del Magrib i Amèrica Llatina. La meitat de la població actual té arrels fora del territori en primera o segona generació. Aliança promet, però, un retorn a una Catalunya homogènia que mai no ha existit. És una ficció poderosa perquè simplifica la realitat i ofereix refugi davant la complexitat.
Bauman i la por com a arma política
El sociòleg descrivia la societat de la por: un entorn en què la incertesa vital —precarietat laboral, habitatge inaccessible, crisi climàtica— es canalitza cap a enemics fàcilment identificables. Aliança n’és un exemple paradigmàtic. En lloc de parlar d’habitatge o de salaris, prefereix assenyalar l’immigrant. No és una estratègia valenta, sinó covarda: atacar els febles en lloc de qüestionar els poderosos que concentren riquesa i generen desigualtat. La seva força no rau en oferir solucions, sinó en convertir l’ansietat difusa en odi concret.
Bauman advertia que aquest mecanisme no resol mai el problema de fons, sinó que el cronifica. Alimenta una espiral de por que manté la societat dividida i incapaç de reclamar canvis estructurals. És aquí on la política de la por es mostra més eficaç per als qui tenen interès a preservar l’statu quo: mentre els ciutadans es barallen pels marges, les elits continuen intactes.
Les dades socials apunten a un context crític: un 26% de la població catalana està en risc de pobresa o exclusió social (IDESCAT, 2024). Els preus de l’habitatge han augmentat un 50% en una dècada i els salaris es mantenen pràcticament congelats. Aquest és el terreny on arrela el discurs de la por. Aliança no ha inventat aquest malestar, sinó que l’ha canalitzat. Però ho ha fet desviant la ràbia cap al veí més vulnerable en lloc de cap a les elits econòmiques.
En aquest sentit, es pot dir que Aliança Catalana és una força reactiva i reaccionària sense substància pròpia. Símptoma de la fractura de l’independentisme, de la precarització de la vida i d’una política covarda que prefereix assenyalar els febles en lloc dels poderosos. El repte per a Catalunya no és només impedir que creixi electoralment, sinó evitar que el seu relat esdevingui sentit comú. La història del país mostra que la seva força ha estat sempre en la diversitat i en la capacitat d’incorporar nous col·lectius.
