Regular els preus de l’habitatge és una necessitat imperiosa. No només fruit de les crisis -tant l’actual, arran de la Covid-19, com la del 2008, els efectes de la qual encara s’arrosseguen-, sinó fruit de l’especulació d’un mercat que fa negoci amb un dret bàsic. En el període 2015-2019 el preu del lloguer mig a Catalunya va incrementar un 44%, mentre que els salaris ho van fer un 1.4%. Amb aquests preus prohibitius a l’alça es fa necessari que l’administració intervingui per a posar topalls a aquest mercat.
Així ho va fer el Sindicat de Llogateres, que va aconseguir portar al Parlament una llei que determina que el preu d’un contracte no pot superar al de l’anterior, establint com a màxim el preu fixat a l’índex de preus de la Generalitat. Això duria, no només a la congelació dels preus dels lloguers, sinó, fins i tot, a rebaixes puntuals. Es tracta d’un “text de mínims”, segons el Sindicat, però que podria establir les bases per a una regulació del mercat i una democratització dels preus.
Aquest text, que havia de ser aprovat al Parlament el passat 20 de juliol -ja que comptava amb els suports necessaris- finalment va quedar enlaire degut a unes esmenes introduïdes per Junts per Catalunya -grup que havia manifestat públicament el suport al text. Aquestes esmenes, que segons el Sindicat “desvirtuaven” l’essència de la llei, van impedir la seva aprovació. A això cal sumar-hi el fet que, durant el temps de debat parlamentari, el PP i Ciutadans van decidir portar el text al Consell de Garanties Estatutàries, qui va determinar que alguns articles no tenien empara legal en l’Estatut ni en la Constitució.
La llei ha quedat en espera fins el dia 9 de setembre, quan es torna a votar al Parlament. A l’espera de la seva aprovació, però, els desnonaments continuen pujant. També són molts els contractes de lloguer que han estat renovats, amb pujades inassumibles per famílies que han hagut de veure com fer front a l’augment, si no deixar l’habitatge. Aquestes situacions tenen noms i cognoms, vides darrera de la crisi de l’habitatge. A continuació n’expliquem tres.
Augment del 80%
Corria el 2014 quan la Melina va afincar-se en un petit apartament del barri del Carmel de Barcelona. Eren dos: ella i la seva parella. Un habitatge que, tot i ser menut, acollia tres habitacions per 400€. “Era aquella època en què els lloguers estaven pels terres i es podien trobar preus assequibles”, explica. El contracte inicial va ser de tres anys, passats els quals el preu va pujar a 500 euros per un contracte que caducava el setembre del 2019. Els terminis s’escurçaven i els preus pujaven.
Tot i així, continuava sent assumible, encara que la Melina ja havia trencat amb la seva parella i va decidir quedar-se sola al pis. “Va haver-hi èpoques en què comprava el bàsic: menjar, factures i alguna que altra quedada amb amics. Res més, però m’ho podia manegar per arribar a final de mes”. I, de sobte, arriba la renovació del contracte i amb ella el sotrac: d’un lloguer de 500 euros, el propietari va demanar passar a pagar entre 850 i 900, per un contracte de cinc anys.
“Era una pujada inassumible”, diu. I així ho va comunicar al propietari; amb una nòmina de 1.400 euros, la Melina hauria d’haver dedicat el 64% del seu sou al lloguer (quan es recomana no dedicar-ne més del 30%). Així que la propietària va idear una “solució”. Va oferir un contracte de només un any, amb una pujada del 30% que situava el lloguer en 650 euros. Aquesta va ser l’opció triada, tot i que amb ella venia la incertesa.
A poc que l’augment del lloguer sigui assumible, m’hi quedaré. No puc assumir una mudança i els 2.000 o 3.000 euros que, entre la fiança i la immobiliària, em suposaria entrar a un pis nou
La Melina va decidir que, per a poder afrontar el lloguer amb tranquil·litat, havia de llogar una habitació. Així que va subarrendar una cambra a finals del 2019. Poc després, va venir el confinament i la conseqüent crisi econòmica derivada del coronavirus. “La meva companya de pis va entrar en ERTO, no estava cobrant cap prestació i jo vaig decidir no cobrar-li el lloguer de l’habitació”, explica la Melina qui afegeix que, gràcies a que va poder estalviar durant el confinament ha pogut fer front al lloguer ella sola. “Però ja no puc jo sola”.
Ara s’acosta la data de la renovació i la Melina no té notícies del propietari del pis, que també ho és de la finca sencera. “L’any passat, abans de la renovació, van venir a tasar la casa per a certificar que fos habitable”. Resulta que molts pisos de la finca no ho són i necessiten grans reformes per a poder tornar a ser llogats. Per això, la Melina creu que van apujar-li tant el preu: “l’arquitecte em va demanar que confiés en el propietari, que no era mala persona, que només volia cobrir gastos…”.
“No sé què faré”, diu, preguntada sobre les expectatives si el lloguer torna a pujar amb la renovació que ha d’arribar aviat. “Suposo que, a poc que sigui assumible, em quedaré”, diu, renegada. “Ara mateix no puc assumir una mudança i els 2.000 o 3.000 euros que, entre la fiança i la immobiliària, em suposaria entrar a un pis de lloguer nou. I, a més, per anar-me’n a on, estant els preus com estan a Barcelona?”, reflexiona.
La por en un burofax
Era el dia de l’aniversari de la Rosana quan va rebre el burofax. Li comunicaven que, després de sis anys i a un mes escàs de la renovació del contracte, havia de deixar el pis. Així, ras i curt. “Vaig trucar súper espantada, preguntant què havia passat i em van respondre que no em preocupés, que aquell era el ‘redactat estàndard’, però que només volien parlar per tractar les condicions”. Amb aquest ensurt, la Rosana (que no ha volgut donar el seu nom real) s’assebenta que el propietari del seu pis l’havia venut a algú altre que ara “volia posar el pis a preu de mercat”.
La proposta va ser passar de 400€ de lloguer, amb gastos inclosos, a 500 sense res per un pis a la comarca del Bages. “A més, m’imposava pagar el lloguer d’un pàrquing que no necessito i mai no he tingut”. Les condicions eren “una burrada”, segons la Rosana. “Firmar allò era vendre’m l’ànima al diable”. La Rosana, que viu amb el seu marit i dues criatures petites, afirma que “de cap de les maneres singarem aquesta pujada”. A més, encara que ho fessin, no podrien pagar-la, ja que ella està a l’atur des del novembre i just ara se li acaba l’atur. El seu marit està en ERTO a causa de la Covid. “I tot i això, tot i no haver cobrat res durant aquests mesos, perquè les prestacions no arribaven, hem pagat”.
No signarem les condicions que ens proposen, però tampoc podem marxar del pis. On voldran llogar res a una parella en què cap dels dos no té feina ni ingressos estables?
Ara, però, la Rosana i la seva família ja “som ocupes”, diu. I és que, després d’haver sabut les condicions de renovació i haver-les rebutjat, van entrar en negociacions amb el propietari que, encara ara i amb el contracte vençut, no han arribat enlloc. “No s’han dignat a comunicar-se amb mi tot i haver deixat de pagar”, es queixa Rosana. La família es vol quedar al pis, no només perquè hi tenen la vida, sinó perquè “ja em diràs on voldran llogar res a una parella en què cap dels dos no té feina ni ingressos estables?”, es pregunta, preocupada.
La PAH assessora aquesta família, de la comarca del Bages, en les negociacions, després que fossin derivats directament des de Serveis Socials. Des de la PAH treballen per assolir un lloguer assequible per aquesta família. “Es tracta d’una persona que més de 40 propietats. Estem intentant esbrinar quantes d’aquestes són habitatges, per saber si és gran tenidor o no”, expliquen des de la PAH. “Estem davant una persona que especula amb el lloguer d’una família en risc d’exclusió”, que ha hagut de recórrer a Càritas per aconseguir menjar mentre resten a l’espera de saber què passarà amb casa seva.
Una negociació in extremis
Ens situem a finals de 2018, quan Pedro Sánchez va fer un primer intent de regular la duració dels contractes de lloguer per a fer-los d’un mínim de 5 anys; va arribar a aprovar un primer Decret, però només va estar vigent del 19 de desembre fins al 22 de gener, data en la qual el Congrés el va tombar. Aquest ball de dates va suposar un mal de cap per a la Marta, a qui se li acabava el contracte d’un pis a Gràcia.
Abans de l’aprovació del Decret, se li va comunicar per burofax una pujada de 50€, que podia assumir. Però la data de renovació estava fixada en un dels dies que el Decret va estar vigent, per la qual cosa, el contracte havia de ser de 5 anys, enlloc dels 3 que tenien pactats. “La nit abans de la signatura, l’administrador ens va dir que, a causa d’aquest canvi, la pujada seria de 100€”, recorda la Marta.
Ens van pressionar amb poques hores de marge perquè no ho poguéssim pensar i diguéssim que si
Amb aquestes presses, “ens estaven pressionant perquè no ens ho penséssim i diguéssim que sí” a una pujada que suposava pagar 800 euros i que la Marta i la seva parella no es podien permetre. Però es van posar en contacte, aquella mateixa nit, amb el Sindicat de Llogaters, que va aconseguir postposar la data de la signatura i van actuar de mediadors amb l’administrador. “Gràcies a ells van baixar del burro i van acceptar la pujada inicial” de 50€, recorda la Marta. “Això sí, no sense que abans el propietari em digués que ‘ja no érem amics’”, bromeja.
La Marta va tenir força sort, ja que estava afiliada al Sindicat des del seu inici, “però mai no hi havia participat. Vaig posar diners al Goteo quan es van fundar, tot i no tenir necessitat en aquell moment, perquè sabent com està el pati, vaig considerar que era important”. I ho va ser, perquè “sense ells ens haguéssim hagut d’anar del pis. Ens manipulen si no estem empoderats!”, exclama la Marta, que ara forma part activa del Sindicat de Llogaters.
