L’organització de la societat i de la vida s’ha posat a prova davant de la crisi sanitària i social provocada per la COVID-19. Una organització que en el nostre entorn gira fonamentalment al voltant del treball productiu i és miop als altres treballs: els que permeten la sostenibilitat de la vida. Sentim de manera reiterada el missatge què ens trobem en una situació sense precedents i excepcional i per tant calen mesures excepcionals per poder-la afrontar i superar.
Fa pocs dies, en el marc de la commemoració del 8 de març, denunciàvem que a Catalunya encara existeixen diferències discriminatòries en com les dones ens situem en el mercat laboral, en l’ocupació i en definitiva en el món del treball.
Tenim una segregació en la població activa, és a dir la que té feina i la que en busca, que ens mostra que les dones, tot i ser més del 51% de la població en edat de treballar, tenim una taxa d’activitat menor a la dels homes. Veiem també que de la població considerada “inactiva” les dones són la majoria. Té interès especial observar que el motiu principal que les dones apunten, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), pel qual no busquen feina és el d’haver d’atendre responsabilitats familiars, la cura de filles o fills, de familiars amb malalties o dependents, tots ells motius gairebé inexistents per als homes inactius.
Mesures de conciliació
En les dones ocupades veiem també que la majoria de les mesures anomenades de “conciliació” encara avui, són usades majoritàriament per dones: reduccions de jornada, la majoria dels permisos no retribuïts, la contractació a temps parcial elegida. I els motius i les necessitats apuntades són les mateixes de la inactivitat. Les dones, encara avui, suportem els treballs de cura gairebé en exclusivitat.
La divisió sexual dels treballs existent comporta una desigualtat de gènere en els usos dels temps: els homes dediquen 1 hora i 2 minuts més que les dones al treball remunerat, mentre que les dones dediquen gairebé 2 hores de mitjana més que els homes al treball domèstic i familiar. Una doble presència real, amb el risc d’emmalaltir, que suporten la majoria de les dones treballadores amb un impacte específic quan hi ha més precarietat laboral.
A Catalunya hi ha una bretxa salarial mitjana entre homes i dones del 23%. En tots els perfils, per a totes les edats, tipus de contracte i en tots els sectors, especialment en aquells on les dones es troben sobrerepresentades, com les relacionades amb el comerç, l’hostaleria, l’educació, la sanitat, les activitats de tipus administratiu o el treball domèstic. Si són nascudes fora d’Espanya, pot arribar al 56,5% respecte dels homes nascuts aquí.
La discriminació salarial existeix per a tota mena d’ocupacions, com els serveis de restauració, serveis personals, vendes, en les que la bretxa arriba al 29,4% igual que en les ocupacions elementals també altament feminitzades.
Si mirem els sectors d’activitat, els més feminitzats generen un índex de bretxa més elevat que els masculinitzats. Quan anem a les causes, veiem que el fenomen del sostre de vidre és una de les diverses causes que generen desigualtat salarial però realment el fenomen anomenat “terra enganxós”, (sticky floor) és el que afecta un nombre major de dones treballadores i es troba darrere de la majoria de discriminacions retributives. Un fenomen que trobem en l’actual sistema de classificacions i categories professionals i que en moltes professions i ocupacions altament feminitzades suposa per a les dones un difícil o impossible accés a categories o classificacions millor retribuïdes i millor valorades.
Aquest tipus d’obstacle per a la igualtat retributiva efectiva té el seu origen tant en la divisió sexual del treball com en la visió androcèntrica del món del treball que encara avui regeix tot el sistema productiu i ocupacional, donant menys valor, menys reconeixement i menys retribució a totes aquelles tasques relacionades amb la sostenibilitat de la vida, com la salut, l’atenció social, l’educació, l’alimentació, que a la producció de béns: se li dóna més valor a la producció de béns que no pas a la producció de benestar.
Menysteniment
Per què si els treballs de cura són claus per a la supervivència, estan menys valorats i menys remunerats que els altres treballs? Per què el sistema públic encara avui no assumeix part del treball de cura? Per què la doble presencia fa que estigui lluny la corresponsabilitat en l’assumpció del treball de cura i domèstic i encara penalitza majoritàriament les dones treballadores? Per què si el treball de cura és cabdal per a la reproducció de la força de treball, no se li atribueix el valor, el reconeixement que realment té?
Prioritzar les cures ha estat clau aquests dies perquè ens hi va la vida, però quan tot acabi, aquesta manera d’organitzar la societat i tot el que la sustenta a partir de les necessitats bàsiques i elementals pot esdevenir un referent, una oportunitat, per a fer un canvi estructural que posi al centre de tot la vida i les necessitats bàsiques de les persones al llarg de tot el seu cicle vital.
Catalunya Plural, 2024 
