El primer a la llista de coses a fer va ser trobar alguna mena d’allotjament. Em vaig adonar que mai abans havia viscut en un pis. Sóc de Londres, però fora d’Oxford Circus la ciutat és plena de cases amb una mica d’espai davant i darrere. Cosa que més o menys resumeix Gran Bretanya. Al meu cap tots els pisos tindrien sostres alts, terres de fusta, portes estranyes i finestres grandioses, amb cuines senzilles però d’estil bohemi. Recordo el meu cor accelerant-se a mesura que m’apropava a l’envellida façana del primer edifici que vaig visitar. L’escala estava una mica atrotinada, però el meu condescendent romanticisme del “continent” ho entenia com quelcom típic. Així i tot, el pis no s’assemblava ni de lluny al dels meus somnis. Era humit, sense res que pogués semblar una sala d’estar, més aviat un sofà a una entrada a l’atzar, burilles de cigarro vessant en un cendrer precàriament situat, i quan em van ensenyar l’habitació hi havia una finestra… Amb vistes al forat de l’ascensor. Benvinguts al meu primer contacte amb un ‘interior’. Estava descol·locada i molesta; tot això pel mòdic preu de 340 euros (Gener 2016 per referència).
Després d’unes quantes visites descoratjadores i un munt d’històries terrorífiques d’alguns coneguts, vaig arribar a la fase d'”entrevistes” d’un pis que realment m’agradava. Fins l’època COVID, és ben sabut que la gent amb bons contractes de pis pertanyen a un club selecte i privilegiat. Tenen el poder de decisió i alguns el gaudeixen més que altres. Fabio, que té el contracte al seu nom, m’explica que al pis hi viuen ell (italià) i una noia francesa. No em puc concentrar mentre ell parla de les seves respectives carreres i horaris, em centro en mantenir una actitud que sembli agradable però no massa avorrida per tal de passar la prova i acabar aquesta recerca infernal. Segueix parlant de l’ambient que hi ha al pis, fent incís en que, pel fet d’ell ser italià i ella francesa, els hi encanta cuinar plats tradicionals. Sense haver acabat la frase la seva cara va començar a canviar a l’adonar-se que sóc britànica i que el seu pla culinari es veuria aixafat per les meves maneres de fer de l’Edat de Pedra. Veient-ho, corro a interrompre’l de manera tranquil·litzadora abans de que arribi a una conclusió mental amb un “Oh, fantàstic! De fet, jo sóc mig grega i m’encanta cuinar”. Li va retornar el color a la cara, va relaxar les espatlles i va seure amb un somriure alleujat. El següent dia vaig rebre el missatge, havia estat acceptada. Vaig respondre preguntant descaradament si les meves credencials gregues m’havien fet guanyadora. “És clar”, va respondre.
En edicions anteriors d’aquesta columna he parlat dels privilegis migratoris dels britànics, sense rival a nivell d’accés i segurs de la seva permutabilitat a nous llocs. Tot i així, la meva trobada amb el Fabio traeix un sistema invers: la Jerarquia dels Guiris. Ara, què és un guiri? Hi ha gent qui diu que són els turistes del nord d’Europa, per altres ho són tots els turistes; en realitat, s’estén a gairebé tots els residents no-locals. Sigui com sigui, els italians, grecs i portuguesos estan a la banda superior de la llista d’indesitjables.
Sovint m’he preguntat si això és al cor de la meva extrema irritació amb el terme Guiri. La majoria deels meus amics del bàndol guiri o bé es mostren apàtics o dessensibilitzats, o bé refusen de ple la cultura local com a mecanisme de defensa. Em sento atrapada i confusa, intentant demostrar com l’etiqueta no em representa, intentant ser acceptada, sentint-me ferida cada vegada que sóc relegada a l'”altra” identitat en aquesta ciutat; per què m’importa tant? Potser és perquè sóc mig grega. De les que l’escriu i el parla de manera fluida, de les que s’obliden de dir si us plau i gràcies i utilitza l’imperatiu en excés per l’educat parlar britànic. Suposo que vaig venir aquí per estar més a prop del Mediterrani i la gran cultura de la qual sóc part i provinc, i que una part de mi sempre ha desitjat retrobar casa.
És clar que la major part de la meva reacció personal a “guiri” prové de sentir-me esborrada. És una sensació estranya la de traslladar-se a una ciutat, amb ganes d’abraçar-la, només perquè et diguin que ets una versió nord-europea unidimensional i indesitjable, una que ni tan sols reconeixes. Sovint protesto que jo mai he estat a Magaluf… que no havia menjat mantega fins als 18, però és inútil. Mai havia sentit tant el sentiment de ser esborrada com a Barcelona. Ja puc repetir a la gent que sóc mig grega, que vaig anar a una escola grega, a una església grega, que sóc part de la diàspora grega a Londres, que he passat tots els estius al poblet grec d’on és la meva família. No importa, seguiré sent titllada de guiri, deixant clares les diferències entre el Mediterrani i “d’on provinc”. Si tens pinta de guiri, suposo que ho ets. Però encara fa més mal quan s’usa un terme cultural com Mediterrani, del qual ets part, per tal de convertir-te en l'”altre”, fins i tot si es tracta de temes banals com la qualitat de les platges o com és de saludable el menjar.
Ara, dic que majoritàriament aquest sentiment és un desig purament humà de ser vist pel que un creu que és la seva identitat, però admeto que gran part també és voler tenir accés a una part dels avantatges del Mediterrani. Vull una mica de la diversió de tirar merda sobre els britànics. Així que sí, hi ha una bona dosis de voler ser vista “diferent” a la resta de guiris. Una forma de menyspreu propi del sistema de valors locals que probablement significa que l’he assimilat millor del que pensava.
Avancem fins al 2019 on hereto el contracte del *Fabio. I és clar que frisava per tenir el poder que ha de venir indubtablement amb l’estatus de posseir un contracte de pis a Barcelona. Ja no era una humil inquilina que subllogava una habitació sota la protecció d’un guiri acceptat. Ara és el meu moment de desfer-me de la identitat guiri i ser vista com quelcom entre una resident local i una intrusa estrangera. No esperava massa, però com a mínim pujar mig graó dins l’escala d’acceptació local.
En aquest moment al pis hi vivim una noia italiana i jo. Estem anunciant una tercera habitació i els missatges arriben de pressa i en quantia. Un d’ells em crida l’atenció, està en català, però en sé prou a nivell escrit per a sortir-me’n.
Vam repassar la resta dels missatges juntes i vam convidar-ne uns quants a veure el pis. Un semblava agradable, un nano local, i després de fer-li el tour vam seure a tenir una d’aquelles converses breus i incòmodes per veure com encaixaríem juntes. A què et dediques? Em va preguntar directament. Estava una mica sorpresa, ja que pensava que seria jo qui faria les preguntes. És un noi jove, vaig pensar per mi mateixa, probablement ha estat educat per ser una mica “alpha” en situacions noves. Vaig començar a respondre que pago les factures fent de professora d’anglès, però que els meus principals interessos eren… però abans que pogués arribar a aquesta part, una forta rialla em va fer emmudir, mentre ell em deia fent giravoltar els ulls “ja clar, no ho sou tots?” I així vaig quedar descartada com a una professora d’anglès més, mentre es dirigia a la meva companya de casa italiana, a veure si, com a mínim, ella tenia una mica més de substància. I allà era jo, la titular del contracte, relegada a un tercer lloc de nou. Com havia passat? He acceptat que realment no sé com em pren la població local, però, certament, no, de ben segur, no és de manera seriosa.
Catalunya Plural, 2024 
